[Relat] 8 de gener del 1994

 

Les vacances de Nadal sempre es feien massa curtes, però les d’aquell any se’m van fer eternes per un pressentiment que tenia i un neguit que no em podia treure del cap. El Tió, malgrat jo ja era granadet, em va cagar xocolata i una mica de carbó, els tiets em preguntaven que em passava, que per què tenia aquell posat entre preocupat i emprenyat, el mateix posat que deuria fer patint amb la final de París just abans que un brasiler amb mirada trista i de cognom italià em fes esclatar com aquell nen d’11 anys que era aquell dia, però no vaig gosar a contestar-los, jo sabia perquè estava estrany, però fins passat Reis no canviaria. Els dies van anar passant, a casa per sort el Pare Noel mai el van deixar entrar, potser perquè tant de vermell i blanc els feia recordar aquella final de Copa del 1984 contra el Bilbao amb Migueli i Maradona repartint no precisament joc mentre monpare es feia etern seguidor de la Reial Societat.

El millor de les vacances era jugar al carrer amb els pocs amics que no havien marxat al poble aquells dies, partidets eterns entre fred i massa roba que t’anaves traient, les jaquetes i les bufandes que les mares ens obligaven a portar acabaven fent de pals de porteria improvisats, però això sí, els guants mai me’ls treia, arromangar-se i jugar amb guants era el que feien els futbolistes a la tele i jo m’imaginava Laudrup fent la croqueta a la plaça. No cal dir que l’any següent fent el mateix i ferit per veure el meu ídol danès vestit de blanc em feia el Guardiola, vist ara la vaig encertar.

 

 

I va arribar Sant Esteve a casa dels avis, un any més vaig repetir amb els canelons, i quins canelons els de la meva àvia! Encara que acabés amb mal de panxa com si d’un gol de l’Espanyol al Camp Nou es tractés havia de repetir sí o sí. Tres canelons per començar, com els tres gols de Romàrio el dia del seu debut, “hattrick” amb beixamel espessa i blanca com un arbitratge al Bernabeu. El segon plat era un rostit d’aquells d’hores i hores al foc, aquell any va tocar capó, una bèstia immensa com les cuixes de Ronald Koeman amb les prunes que li donaven un toc dolç que en un principi em van fer trempar però tot va acabar com la final d’Atenes d’uns mesos després. Plors, lavabo, tres dies de malestar i ma mare en plan Cruyff parlant amb Zubizarreta tornant del dinar perquè encara no havia començat a fer els deures i l’amenaça de no deixar-me sortir a jugar començava a ser seriosa, però no li podia explicar que no em podia concentrar de cap manera, que els problemes amb trens que surten de diferents llocs per trobar-se no m’interessaven i que el llibre de ciències naturals em feia més mandra que el professor que teníem de tutor, un home gros, brut i malparlat que només podia ser de l’Atlètic de Madrid. Poc o molt vaig anar fent els deures però els qui vam fer EGB sabem que els anys 90 eren durs com un partit de Recopa a Tirana.

El meu pare era un home fred, seriós i nuñista, per sort m’assemblo més a ma mare, ella sempre va ser més del Johan, el Johan era el meu gos a qui ella va posar-li el nom perquè la primera nit que va passar a casa va destrossar un Mundo Deportivo amb el president a la portada, poques vegades he sentit tant d’amor per un esser viu com per aquell gos, no puc dir el mateix pel Guillermo Amor, mai m’han agradat els homes tant ben pentinats amb pinta de notari de poble, potser per això sempre volia portar les xolles a l’estil Stoitchkov encara que el nuñista del meu pare em deia Futre perquè sabia que no el suportava. Us explico això perquè just abans de cap d’any el meu pare em va obligar a passar pel barber i això era traumàtic per mi, sobretot perquè el barber era de l’Espanyol i sempre he pensat que feia desgracies amb mi perquè li deia Kornéiev despectivament encara que em regalava caramels quan marxava. Va morir fa poc i la família va llençar les seves cendres d’amagat al lloc on hi havia l’estadi de Sarrià.

La meva mala cara i aquell neguit no van marxar amb les campanades i el raïm malgrat que començar l’any a casa era molt entranyable, amb els pares contents, els tiets vermells amb els ulls vidriosos, l’avi plorant nostàlgicament, les baralles innocents per decidir si veiem la Puerta del Sol o la Mari Pau Huguet, les neules de xocolata remullades, el confeti que em feia companyia al sofà duran mesos i sobretot la meva àvia que cada any ens explicava la mateixa història més o menys exagerada depenent de la quantitat de cava que hagués ingerit. Es veu que de joveneta es colava a Les Corts per veure en Ramallets. Els porters sempre tenen allò tant especial, menys el Busquets segurament.

 

 

Va arribar la Nit de Reis i aquell any com cada any em va costar molt dormir però no era pel de sempre, amb onze anys ja sabia quin era el secret de tot plegat però el neguit no marxava i no era per si m’havien portat aquell Scalextric que finalment mai em va arribar, ni tant sols em preocupava si la tieta pesada em regalava un jersei i no alguna cosa més productiva com un Mecano. Vaig dormir poc, potser menys i tot que Julio Salinas a les nits de Castelldefels. L’endemà tothom estava content, tot eren regals, una pilota oficial però ni la Game Boy amb la que tant pesat m’havia fet setmanes enrere m’animaven, Ningú entenia que em passava, amb prou feines reia, els meus pares estaven preocupats, tant que fins i tot deien de portar-me al metge abans de tornar al col·legi. Em recordo mirant a l’horitzó pensatiu en allò que em tenia així i que no m’atrevia a explicar, era el Dia de Reis i se suposa que tot era felicitat i empatx de tortell però jo només podia pensar en una cosa molt més important.

I va arribar el dissabte 8 de gener del 1994, les vacances de Nadal més llargues de la meva vida s’acabaven però arribava el gran dia. Aquell pressentiment que tant em neguitejava cada cop era més fort però el nus a l’estomac començava a marxar. Em vaig passar el dia jugant al Mario Bros amb una obsessió malaltissa, de fet no vaig tocar cap més dels regals de reis i només aquelles partides em feien alleujar tot allò, per uns instants no pensava en el pressentiment però desprès el tornava a recordar. No vaig dinar i els meus pares preocupats em volien portar a urgències però jo com si d’un estrany ritual d’una tribu ancestral es tractés em vaig vestir amb la meva samarreta de Meyba que m’anava petita i vaig posar la tele. Els meus pares em miraven amb cara de por i sorpresa, el seu nen no responia a res i es dirigia al sofà com un zombie.

A la pantalla Bakero tocava la primera pilota i començava el partit i el meu nus a l’estomac desapareixia per complet. El meu pare va seure al meu costat mentre ma mare acariciava al Johan. Luis Enrique feia la primera jugada perillosa pel Madrid però jo estava estranyament tranquil. Mentre avançaven els minuts vaig aterrar a la realitat però aquell pressentiment i aquell neguit continuaven. Fins que va arribar aquell moment. La pilota va arribar a Guardiola que la posava com només ell sabia, just al peu del qui més en sap, una pilota com la que m’havien regalat, i llavors Romàrio em va descobrir la Cua de Vaca mentre al meu pare se li posava cara de Rafa Alkorta en veure com saltava del sofà tot fent un crit valent i rabiós per treure tota la tensió acumulada. Mai com aquell dia he sentit una pau i tranquil·litat igual. Finalment el meu pressentiment es va complir, Ivan Iglesias el va fer realitat, 5 a 0 al Real Madrid i la tranquil·litat de tornar a col·legi amb el pit inflat i mirant a la cara altivament als madridistes de la classe. Però en acabar el partit l’eufòria va donar pas a un altre neguit acompanyat d’una tristesa infantil perquè com cada any no tindria prou temps per jugar amb tots els regals de reis.

———–
Marc Trilla Güell