Adéu Jordi Puyaltó, historiador i col·leccionista del RCD Espanyol

Era el meu últim any de carrera i un company i jo vam decidir abordar un tema complex: el futbol català i la política. En forma d’entrevista documental. Volíem estudiar, des de les arrels, quina part de debò hi havia en el catalanisme intrínsec que històricament se li havia atribuït al Barça com a club i, en contrapartida, si era cert l’espanyolisme amb el qual s’havia alineat socialment a l’Espanyol. Entre d’altres experts en la matèria, i gràcies al Xavi Boró, qui em va posar en contacte amb ell, vam acudir al Jordi Puyaltó, historiador i col·leccionista de referència del club perico, el dels seus amors.

L’historiador vocacional i el col·leccionista, que per definició és vocacional també, sol parlar amb la serenitat d’aquell que no necessita demostrar-li res a ningú. No cerca raons, les troba, i per aquest motiu no tendeix a la grandiloqüència de l’espavilat, que a força d’engrandir la seva dialèctica, amaga la petitesa dels seus arguments. Si has arribat al punt de dominar alguna cosa perquè t’apassiona i, a més, no tens la necessitat de convèncer ningú d’estar en el cert, ja només pots continuar creixent.

És fàcil connectar amb qui comparteix les teves aficions. I més si comparteixes més d’una i totes elles estan relacionades. Passa amb els xavals que es troben a l’institut i descobreixen que juguen al mateix videojoc, o passa amb dos joves que devoren la mateixa sèrie al mateix temps i senten que, a diferència d’ells, el món s’està perdent una cosa gran allà fora.

Després d’algunes xerrades prèvies per a posar la cosa en situació, ens vam citar un matí a la graderia del RCDE Stadium per a gravar una deliciosa conversa a dues bandes entre ell mateix i Justo Conde, veterà periodista molt vinculat al propi Espanyol i al bàsquet català. Es va parlar de tot, de la fundació del club, de com es va convertir en “reial”, dels colors herència de Roger de Llúria, de l’eterna polèmica entorn al nom, etc. El col·loqui va acabar, vam aprovar amb bona nota l’assignatura i, ja amb tot ben editat i passats un parell de mesos, vaig quedar amb el Jordi per a donar-li una còpia del treball. A Plaça Catalunya. Va ser l’última vegada que ens vam veure. Vàrem prendre una cervesa i vam menjar una tapa mentre xerràvem de les nostres coses, les mateixes que ens havien posat en el mateix camí. I ho vam continuar fent per telèfon durant bastant temps, comentant trivialitats del nostre equip o parlant sobre com anava el seu cor, que ja li estava fent la guitza aleshores.

 

 

Crec que només els pericos coneixem i li donem la deguda importància a tot el treball que va fer el Jordi durant tota la seva vida per a salvaguardar, com si d’una relíquia es tractés, qualsevol element relacionat amb el club i amb la seva història. La inversió que degué fer per a aconseguir-ho (a tots els nivells) va haver de ser enorme. D’alguna manera, donava la sensació que havia adquirit gairebé un encàrrec diví per a cuidar un tresor que ell mateix ens deixaria com a llegat als altres. I al mateix temps que el custodiava, el compartia amb tot aquell que volgués conèixer una mica més sobre ell. Amb una generositat amb la que et guanyava des de bon principi i per sempre més.

Se’ns ha anat de sobte i amb ell s’ha anat el millor guardià per a cuidar del nostre tresor. Però, per sobre del llegat historiogràfic, em quedo amb el que em va ensenyar de primera mà, i és que poques coses a la vida tenen menys a veure entre sí que el preu i el valor.

Gràcies per tot, Jordi. Descansa en pau.

———————–
Carlos Caso @KarlosRCDE