El somni prohibit de la pilota Adidas Tango

 

L’Adidas Tango, va ser creada per al Mundial celebrat a l’Argentina l’any 1978. Era, i és, preciosa. El seu toc, el seu efecte, el seu bot…. Tot en ella era majúsculament millor que les clàssiques pilotes fetes de pentàgons i hexàgons de cuir blancs i negres cosits, que rememoraven les pilotes, també Adidas, del Mundial de 1974 i que, a ulls d’aquell infant de  nou o deu anys eren pesades, tosques i poc aptes per a una esquerra refinada com la meva. Quin gust donava jugar amb aquella Adidas Tango, eren pocs els afortunats que en tenien una al parc de Can Mantega del meu barri de Sants o al Camp dels «Xuxos» de Les Corts, no molt allunyat del Camp Nou. Una pilota que va ser el somni de tota una generació d’infants i que, si m’ho permeteu i com el delicte ja haurà prescrit, passo a explicar com la vaig poder aconseguir.

Vaig fer-me amb una Adidas Tango amb la que es jugava un partit, suposo que de Regional, en el Camp de l’Aube de l’UD Jesús i Maria, actualment Deltebre i a on la família anàvem a passar les vacances. Era l’única pilota Tango de la que en aquell moment disposava l’equip, totes les altres eren les ja descrites del Mundial 74. Suposo que va ser estrenada amb motiu de la celebració de les festes del poble que tenen lloc a mitjans d’agost, un fet que demostra també que aquell objecte del desig era una peça cara i cobdiciada fins i tot per un equip de Regional o Preferent de l’època.

 

 

En aquells temps alguns vailets ens posàvem a l’altre costat de les tanques que delimitaven el camp per quan sortia una pilota xutada per algun dels jugadors anar corrents a la recerca d’elles per tornar-les al delegat de camp o al responsable que estigués en aquell moment en aquell costat. Jo era un d’aquells petits recull pilotes, que amb una mica de sort, quan acabava el partit érem convidats a algun gelat o refresc per part de l’equip o dels directius com a agraïment.

Una pilota, el Jesús i Maria només disposava d’una preciosa i nova Adidas Tango, i just en el cantó on jo estava va un jugador i la llença fora del camp. No us puc dir les emocions que em varen passar pel cap en aquell precís instant. Per fer-vos una idea jo mai vaig agafar ni un trist bolígraf d’El Corte Inglés. Només una vegada en la meva vida vaig fer «campana» a l’escola, i era dels que sempre cedia el seient i parlava de vostè a la gent gran. Era el que tothom definia com un bon minyó… Però allà, en mig d’un descampat i lluny de la mirada d’altres, hi havia aquella meravellosa Adidas Tango amb la que tants i tants cops havia somniat…

La reacció va ser ràpida i eficient i encara ara em sorprenc de com vaig actuar d’aquella manera. Anar corrents a una altra banda del camp per on no havia sortit la bimba, amagar-la sota uns matolls d’herbes i tornar corrents mig ofegat a la meva zona del camp a dir-li al responsable amb cara compungida que no la trobava. Encara ara tinc ben viva la imatge d’aquell delegat de camp negant amb el cap amb cara de pànic de pensar que es podia perdre la seva «joia» d’Adidas Tango.

Al final del partit es va fer una batuda amb la resta d’aplega pilotes i algun adult per la zona per on havia sortit la pilota amb resultat infructuós per a sort meva i amb el cor bategant tan fort que per poc no em surt per la boca i confesso el meu crim.

A la nit, i com la zona de ball i festes eren just al costat del camp de futbol, amb l’excusa d’anar a deixar o a buscar alguna cosa al cotxe vaig tornar al meu amagatall i allà seguia la que a partir d’aquell moment anava a ser la «meva» Adidas Tango.

L’angoixa d’aquell estiu, us recordo que un servidor no devia tindre més de deu anys, va fer que ni un sol dia anés a jugar amb ella, que era amagada sota el meu llit. A ningú li vaig explicar la meva malifeta/heroïcitat i, com a molt, em limitava a treure-la de nit per donar-li un cop d’ull, passar-li la mà pel damunt i veure que seguia allà amb mi.

Un cop de tornada a Barcelona i ja plenament propietari de la meva Adidas Tango tampoc penseu que la treia per jugar. Era massa preciosa per desgastar-la en aquells camps de terra de Can Mantega o el Camp del «Xuxos». Com a molt uns tocs precisos en la meva habitació on va restar anys i anys. El pas del temps va fer que la vàlvula perdés la seva eficàcia i ja ni es podia mantenir inflada gaire estona fins que, ja ni vivia al pis familiar, suposo que un dia la meva mare va llençar a la brossa aquella massa de cuir arrugat i ple de pols que tants i tants anys em va acompanyar i que, en somnis, em feia triomfar al Camp Nou.

—————-
Vicenç Fenollosa