Anècdotes del futbol Vol.2: La pilota

 

La pilota, l’element essencial

“La pelota no se mancha” va dir Diego Armando Maradona en l’homenatge per la seva retirada, a la Bombonera. En tan sols cinc paraules, el Pelusa resumia un clar missatge: ni els seus errors i excessos (o d’altres jugadors) ni les ambicions dels dirigents del món del futbol havien de tacar un esport, delícia de tants i tants afeccionats.

Certament, la pilota és l’element impertorbable i essencial del futbol, sense el qual no es podria practicar. Es pot jugar a futbol sense terreny de joc, sense porteries, sense dos equips d’onze contra onze, però no es pot jugar sense pilota (tot i que aquesta es pot fer amb molts tipus de materials). Fins i tot, els malabarismes freestyle -la mínima però atractiva expressió del futbol- necessita de la pilota.

Quan jo era petit, no era senzill tenir una pilota de futbol. Al pati de l’escola, teníem una norma (crec que generalitzada arreu) que qui portava la pilota, alhora definia les normes. Davant l’absència del VAR, dues normes definien els nostres partits: “Penal i gol és gol” i, sobretot, “Qui ha portat la pilota? Jo, oi? Doncs si dic que és gol, és gol”. Res a dir; contradir a l’amo de la pilota podia suposar quedar-se sense jugar. Qui tenia una pilota era com un ídol. Però els temps han canviat. Massa! Juan Mata, el brillant jugador del Manchester United, comentava de forma preocupant: “Abans, els nens volien una pilota per jugar; ara, volen unes botes i una samarreta per ensenyar”. Entre tots i totes, hem de tornar a fer entendre –sobretot a la mainada- que la pilota és l’essència del futbol; ni les botes, ni les samarretes ni els camps de gespa.

Una pilota que evoluciona

La pilota ha evolucionat al llarg dels anys, modificant fins i tot la forma de jugar. La història dels Mundials de futbol és un reflex de la progressió de la bimba. Al primer mundial, cada selecció duia les seves pilotes. A la final entre Uruguai i Argentina, es va jugar la primera part amb el model argentí (Tiesto) i la segona amb el model uruguaià (T). Potser la pilota va tenir quelcom a veure en el resultat final, ja que la primera part va acabar 2 a 1 a favor dels argentins i, en canvi, a la segona part Uruguai va remuntar amb la seva pilota fins al definitiu 4 a 2. El model de pilota de cuir dur i de color marró va durar fins al Mundial 1938 de França, tot i que la pilota Allen d’aquell Mundial millorava les prestacions de la italiana Federale: tenia una vàlvula interior per inflar-se i, sobretot, ja no tenia el cordó de cuir que tants mal de caps (literal) donava als jugadors fins aleshores. Amb la pilota Allen van començar a desaparèixer les boines del camp de futbol.

“La boina fantasma”

Les primeres pilotes, de cuir, pesaven exageradament quan es mullaven o enfangaven i es deformaven tant que es tornaven incontrolables i amb bots imprevisibles. Però, per sobre de tot, quan els jugadors provaven de rematar-la de cap, corrien el risc d’impactar amb el cordó de cuir, provocant-se males ferides. Per impedir-ho, alguns jugadors van optar per jugar amb boina (alguns, posant-hi fins i tot paper de diari a dins). A Argentina, amants de posar sobrenoms als jugadors, els històrics de Boca Juniors coneixeran a Severino Varela com el “Boina Fantasma”. Severino era un davanter uruguaià que va debutar amb el River Plate del seu país (no pas l’argentí) als anys 30. Després de vuit anys al Peñarol, va fitxar pel Boca Juniors argentí el 1943. El 26 de setembre d’aquell any, en el derbi argentí Boca-River, va marcar de cap amb una boina blanca que portava per conveni publicitari. D’aquí el sobrenom.

 

 

De la Super Duplo T a la Challenge

Severino no va arribar a disputar el Mundial de Brasil de 1950 ni a xutar la Super Duplo T, amb cuir més suau i costures interiors. La selecció uruguaia va guanyar, per enorme sorpresa, contra Brasil. Havia jugat dos Mundials i els havia guanyat tots dos (Uruguai 1930 i Brasil 1950).

La Swiss World Champion, pilota oficial del Mundial de Suïssa de 1954, destacava pels seus colors ataronjats. Quatre anys més tard, a Suècia 1958, la pilota es deia Top Star, quasi fent honor a un jove brasiler que va començar a fer-se famós, Pelé. El crack del Santos no va tenir tanta participació –per lesió- al Mundial de Xile on la canarinha va repetir títol. La pilota del Mundial es deia –precisament- Crack i va ser utilitzada a la lliga xilena fins a finals dels 70. El 1966 era el torn d’Anglaterra: la Challenge va ser creada per una marca local. Com a anècdota, tot el torneig es va jugar amb pilotes blanques, excepte a la final que es va jugar amb una pilota vermella. Curiosament –o no- la final la van disputar Anglaterra (de vermell) contra Alemanya (de blanc), passant a la història el gol fantasma amb la pilota vermella.

La nova era de les pilotes: Telstar, Tango, Azteca, Etrusco, Questra i Tricolore

La marca Adidas va convertir-se com a proveïdora de les pilotes del Mundial a Mèxic 1970, el primer mundial televisat (d’aquí el nom de la pilota). El disseny va ser tan aplaudit que va ser repetit a Alemanya74. A Argentina78 va aparèixer una de les pilotes més aplaudides i versionades, la Tango que repetiria model a Espanya82, cada cop més impermeable.

A Mèxic86, l’Azteca va fer el mateix que l’heroi del Mundial, Diego Armando Maradona: va fer un salt (evolutiu, en ser la primera pilota sintètica d’un Mundial) i es va saber adaptar molt bé a la humitat i a l’altitud. Des del vessant artístic, els dibuixos de la pilota eren un homenatge al passat cultural del país. Quelcom similar va passar amb l’Etrusco d’Italia90. Per a molts, és considerada una de les millors pilotes de la història, tant pel seu disseny visual com per les seves prestacions, tot i que malauradament aquell Mundial no va ser el més vistós. Potser per això es va seguir jugant amb ella a l’Eurocopa92 i als Jocs Olímpics de Barcelona.

La Questra dels Estats Units va rebre la queixa dels porters -com després passaria amb la Fevernova de Corea i el Japó i, sobretot, amb la Jabulani de Sudàfrica- pels vols inesperats a l’aire. Finalment, la Tricolore (pels tres colors de la bandera francesa) tancava una etapa de grans pilotes.

L’era moderna de les pilotes: Fevernova, Teamgeist, Jabulani, Brazuca i una nova Telstar

El segle XXI ha aportat innovadores pilotes, però no per això millors que les de la seva època precedent. La Fevernova i la Jabulani, per exemple, van rebre nombroses crítiques. La nova Telstar del Mundial de Rússia incorporava un xip i el seu disseny pixelat era un homenatge al Mundial de Mèxic70 (primer televisat), però alhora feia referència a la nova era digital.

Anecdotari piloter

D’anècdotes amb les pilotes no en manquen. Al França-Suïssa de l’Eurocopa 2016 la pilota va explotar literalment als peus de Griezmann i el jugador suís Behrami. Més dubtós, és si Hulk va destrossar una pilota en un entrenament, com apareix per internet.

També va ser molt anecdòtic el dia que Reina, al Liverpool, va aturar un globus en comptes d’una pilota. Més divertida, passat el temps, és l’anècdota (amb tocs de llegenda) d’un Boca-River de 1986. River ja era vencedor de la lliga, a més de la Libertadores i la Intercontinental. Però el superderbi és el superderbi. Hugo Gatti, mític porter de Boca, va acordar amb Adidas que la pilota del partit fos de color taronja, quan uns dies abans recordava un partit que Argentina havia guanyat a l’URSS per 0 a 1 en un camp gelat i ell ho va parar tot. L’argument de Gatti era que amb tant de paper de vàter que cauria a la gespa calia un color destacat de la pilota si volien guanyar a River. El partit va combinar pilotes blanques i la taronja, però l’efecte de Gatti no va tenir resultat, ja que River va guanyar 0 a 2 i va acabar fent la volta olímpica.

 

Pintura a l’oli de Ricardo Martinez Gàlvez, “El Beto y la pelota naranja”.

 

Trenta anys més tard, el 2016, des de River van voler fer un homenatge a la victòria a la Bombonera amb una samarreta taronja i amb la Tango Taronja de protagonista a la banda dreta de la samarreta.

 

—————

Jaume Clavé