Anècdotes del futbol Vol.3: La porteria

 

Les porteries són un element transcendental en un partit: els pals, la xarxa i la línia de gol. Molts aficionats culés recordaran perfectament que els pals són rodons des de la fatídica final de Berna de 1961 en què els pals quadrats van impedir al FC Barcelona vèncer al Benfica. Els alemanys, per la seva banda, encara recorden la pilota que va caure sobre la línia de gol a Anglaterra’66 que va donar la victòria a la selecció local. És obvi, que sense porteries no es pot jugar a futbol competitiu. Però què passa quan les porteries juguen una mala passada?

L’1 d’abril de 1998, en el partit d’anada de semifinals de Champions, el Reial Madrid rebia el temut Borussia de Dortmund (vigent campió europeu). Mentre els dos equips i els àrbitres es col·locaven en fila i escoltaven l’himne de la Champions, els aficionats madridistes del gol sud es van penjar a les tanques de protecció i l’excés de pes va fer que els pals de la porteria, lligats a la tanca, es trenquessin. Els operaris del Bernabéu van provar de falcar la porteria amb uns tacs de fusta, però era inútil. L’àrbitre del partit va determinar que si en mitja hora no s’arreglava la porteria, s’hauria de suspendre el partit. Agustín Herrerín (futur delegat del camp del club) va proposar anar a l’antiga Ciutat Esportiva, a dos quilòmetres de l’estadi, a buscar una altra porteria. Acompanyat per la policia, que li va permetre un excés de velocitat, quan va arribar a la ciutat esportiva es va trobar amb dos problemes: les porteries estaven en un magatzem tancat per un cadenat i no tenia les claus i, pitjor encara, no tenia vehicle per transportar la porteria. L’atzar i la fortuna van voler que a la Ciutat Esportiva s’hi trobessin Cándido Gómez i el seu nebot, que estaven muntant un escenari. Cándido va aconseguir forçar la porta del magatzem amb el seu camió. Amb l’ajut de deu homes van carregar la porteria al vehicle, en direcció al Bernabéu. Ja havien passat els trenta minuts de marge concedits per l’àrbitre i els operaris van haver de fer diverses maniobres per poder entrar la porteria al camp. A les 22.00 h, setanta-cinc minuts després de l’hora estipulada per al partit, la porteria ja estava a punt. Els alemanys no volien jugar el matx, donat el temps que portaven esperant, i van al·legar que la porteria era 1 cm més alta que la del fons nord. La UEFA va decidir jugar el partit. Agustín Herrerín, Cándido Gómez i Juan Manuel i la resta d’operaris havien posat la porteria, mentre que Morientes i Karembeu van posar els gols per apropar el Real Madrid a la seva setena Copa d’Europa (o primera Champions).

 

 

Al Mundial dels Estats Units de 1994, en el partit de vuitens entre la gran Bulgària d’Stoixkov i la Mèxic de Jorge Campos, el jugador mexicà Marcelino Bernal va salvar un gol in extremis de córner, però en caure sobre la xarxa va carregar-se un pal lateral de la porteria. Tot i que els mexicans van voler lligar la xarxa al pal que aguantava la càmera televisiva de darrere la porteria, els organitzadors van substituir ràpidament la porteria malmesa per una de nova que guardaven al mateix estadi. Minuts més tard, Mèxic perdria 3 a 1 en aquella porteria en la tanda de penals.

 

L’inconfusible Jorge Campos observant el canvi de porteria

 

Potser el moment més surrealista viscut sota pals, va ser el 1975 quan en un partit entre els equips irlandesos de l’Athlone Town i el Sant Patrick Athletic, el porter local Mick O’Brien –avorrit a la seva porteria– va començar a fer pallassades fins al punt que la televisió va decidir focalitzar-li la mirada. Avorrit com estava, imitava a un ximpanzé i s’havia penjat del travesser. Fins que es va sentir un fort soroll i en girar l’àrbitre la mirada, va veure el porter estès a terra i el travesser trencat. Conscient que no havia estat quelcom fortuït, va expulsar el porter.

 

Estat de la porteria caigut el travesser.

 

Quelcom similar li devia passar a William Henry Fouke, apodat “Fatty” (grassonet) perquè era el porter més gros a Anglaterra: la seva alçada (més d’un metre noranta) i sobretot el sobrepès (va arribar a superar-es diu- els 150 quilos) el van fer famós a finals del segle XIX i principis del XX. Impressionava tant la seva talla que quan va jugar al Chelsea, fins i tot van posar un parell nens petits rere la porteria per fer-lo més temible als davanters rivals. Els nens també aprofitaven per recollir les pilotes i potser aquí va néixer la figura dels recullpilotes. Segons sembla, Fatty Foulke es va penjar en un partit d’un travesser i el va partir en dos. En ell, sempre van conviure realitat i llegenda.

 

Fatty Foulke al centre de la imatge va militar al Sheffield United, Chelsea i Bradford City.

 

Qui no va partir el travesser, però hagués pogut sortir més malparat, va ser el porter Quique Martín, del Valencia. El 20 de juny de 1954 (el mateix dia que Hongria guanyava per 8 a 3 a Alemanya a la fase regular, sense saber el que li esperaria a la final del Mundial de Suïssa), a Espanya es va disputar la final de la Copa del Generalísimo entre el Valencia i el Barça. L’equip che va guanyar clarament per 3 a 0, tot provocant la invasió del camp dels seus afeccionats. Mentre el capità de l’equip pujava les escales per recollir el trofeu de mans de Franco, el porter Quique Martín –amb l’ajut d’un fotògraf- va decidir contemplar l’escena assegut dalt del travesser de la porteria, allunyat dels afeccionats i amb una visió clara de tot plegat. Els fotògrafs van immortalitzar l’escena. Després, Quique va fer la volta al camp amb els seus companys per mostrar la copa a l’afició che. L’endemà, l’equip va ser rebut per Franco a El Pardo. Només entrar, el caudillo va preguntar qui era aquell jugador que li havia robat tant protagonisme en el lliurament de la copa. Quique va confessar que havia estat ell, mentre pensava “Tierra trágame”. Franco li va dir que li havia semblat quelcom molt simpàtic i Quique va sospirar alleugerit.

 

Quique Martín, porter del Valencia

 

La xarxa

Si els pals de la porteria són importants, no ho és menys la xarxa. Són diversos els gols (una mostra a youtube) anul·lats perquè tot i que la pilota entra, forada la xarxa i crea l’efecte òptic de no haver entrat. El 1995, Quique Setién va marcar un extraordinari gol a El Molinón des de fora de l’àrea. La pilota va entrar a gol, però va colar-se per algun forat de la xarxa. L’àrbitre Rubio Valdivieso, que tenia una visió frontal, corria cap al mig camp, però a instàncies del linier va anul•lar un gol plenament legal. Just al contrari va passar el 2013, en un partit entre el Hoffenheim i el Bayer Leverkussen. Stefan Kiessling, de l’equip de l’aspirina, va rematar un córner que no va entrar a gol. Però la pilota es va colar per un forat lateral de la xarxa i l’àrbitre va concedir un gol que acabaria donant la victòria a l’equip bavarès. El jugador va ser molt criticat per manca de noblesa.

La línia de gol

El 9 de juliol de 2006 es disputava la final del Mundial d’Alemanya entre Itàlia i la França de Zinedine Zidane, que es retirava just després d’aquell partit. Al minut 6, penal de Materazzi a Malouda i Zidane contra Buffon. El francès opta per xutar a l’estil panenka, però la pilota toca al travesser, a terra, altre cop al travesser i surt fora i l’atrapa Buffon. Zidane ho celebra i l’àrbitre no dubta a assenyalar gol. La repetició ho confirma. Per un moment, semblava que el francès havia fallat, però no.

Quaranta anys abans, el 30 de juliol de 1966, s’enfronten anglesos (de vermell) contra alemanys (de blanc). Corria el minut 101 de la pròrroga, quan Geoff Hurts (que acabaria marcant tres gols en aquella final) xuta la pilota a un metre de l’àrea petita. La pilota toca al travesser, a terra, surt i un defensa alemany l’envia a còrner. Roger Hunt, davanter anglès, automàticament, abans que la pilota surti a fora, es gira i alça les mans celebrant el gol. L’àrbitre no ho té tan clar. S’apropa al jutge de línia i acaba concedint el gol, per a molts conegut com “el gol fantasma”, el més famós de tots ells. Tot i que el mateix golejador afirmava que no havia entrat del tot la pilota, el 2016 (cinquanta anys més tard), Sky Sports va decidir utilitzar la tecnologia actual per demostrar que sí, que la pilota havia entrat del tot. El gol fantasma no era tal.

 

Moment en que la pilota de Hurts – a terra- entra a gol.

Per acabar, un parell d’anècdotes més.

Un aficionat s’encadena a porteria

A gener de 2012, un espectador va saltar al camp de l’Everton, el qual jugava contra el Manchester City de Mancini. Corria el minut 40 i el resultat era de 0 a 0. Es va encadenar amb unes manilles a un dels pals de la porteria de Joe Hart. No va transcendir si era per algun motiu que volgués denunciar, però a la samarreta que portava hi destacava clarament el nom d’una companyia aèria low cost. Potser, tal com va passar en la darrera final de Champions entre Liverpool i Tottenham només volia fer propaganda.

La boira

Fa ja uns quants anys, quan jo era adolescent, em van explicar un acudit sobre l’equip de futbol de Lepe (aleshores, estaven de moda els acudits sobre aquesta població andalusa). L’equip se n’anava a jugar un partit a Anglaterra i a mig partit, com que la boira era tan espessa, l’àrbitre suspenia el partit. Els jugadors del Lepe F.C. se n’anaven al vestidor, es dutxaven i anaven cap a l’aeroport. Ja a l’avió, s’adonaven que no hi era el porter de l’equip. Tornen al camp i, després de molt buscar-lo, el troben a la porteria. “¿Pero qué haces aquí? Hace rato que se ha suspendido el partido” I el porter responia “Ya me extrañaba a mí que dominarámos tanto y que no nos atacaran”.

Curiosament, tot fent recerca d’anecdotari de porters, vaig trobar que hi va haver un cas real com el de l’acudit. Sam Bartram, porter amb més partits al Charlton Atlètic, va viure-ho el 25 de desembre de 1937. El modest Charlton havia arribat a la màxima divisió i en un partit contra el Chelsea, a Stamford Bridge, va començar a aixecar-se la boira. L’àrbitre va suspendre cautelarment el partit i tots els jugadors van anar als vestuaris. Excepte Sam. Fins que un policia se li va apropar a la porteria per explicar-li la situació. A ell ja li estranyava tant domini de joc del seu equip a camp contrari.

 

Sam Bartram no només és conegut per l’anècdota de la boira, sinó per ser el jugador amb més partits al Charlton (623).

 

——————-
Jaume Clavé Escofet