Anècdotes del futbol Vol.1: Terrenys de joc i estadis inversemblants

 

Un esport i espectacle globalitzat

Que el futbol aixeca passions arreu del món és un fet inqüestionable. Que és l’esport més practicat i seguit, tampoc pot rebatre’s. Tanmateix, per què el futbol – a diferència d’altres esports- es va globalitzar (quan ni tan sols existia aquest concepte) de forma tan immediata? Avui dia, entès com un espectacle excessivament mediatitzat, amb drets televisius (i els drets dels socis?) i amb formats de competició que clarament volen excloure aquells equips que no aportin beneficis (sort que hi ha encara equips rebels que demostren que, “per molts diners que es posin al camp” com reclamava Cruyff, sempre hi ha la possibilitat de la il·lògica), es podria pensar que la globalització del futbol es deu a l’espectacularitat del joc i dels jugadors. Cert, però només en part. Hi ha un altre element important, potser més i tot, que va permetre la seva mundialització: la seva aparent senzillesa, però sobretot la seva adaptabilitat a qualsevol circumstància que permet jugar-lo (que no competir) en contextos molt diversos. La pràctica (que no la competició) del futbol permet, doncs, modificar algunes normes sense perdre l’essència del joc. Oficialment, es necessita un terreny de joc, dues porteries, dos equips i una pilota. Tanmateix, podem modificar alguns d’aquests elements i continuaríem jugant a futbol. Calen les porteries? Quants i quantes hem jugat al pati de l’escola o a la plaça inventant-nos porteries utilitzant parets, portals i fanals, motxilles o papereres de “porteria”? I el terreny de joc? S’ha jugat a futbol sobre terra, gespa, ciment, parquet, rodejats de murs i acceptant el rebot, en una tarima flotant i a la sorra de platja. La pràctica lúdica del futbol és permesa en molts terrenys i contextos. El 25 de desembre de 1914, per exemple, en la famosa Treva de Nadal, soldats anglesos i alemanys van sortir de les seves trinxeres per intercanviar tabac, cantar Nadales i per jugar improvisats partits de futbol. Per les mateixes dates, Ernst Shackelton –l’explorador polar anglo-irlandès- es trobava atrapat a l’Antàrtida a bord de l’Endurance. La tripulació de 28 homes, entre tasques de rutina i moments d’esbarjo (per combatre la follia de la soledat), jugava a futbol sobre el gel antàrtic.

 


Partit de futbol a l’Antàrtida amb l’Endurance, encallat al fons. Fotografia de Frank Hurley.

El futbol: un joc simple?

“El futbol és un joc simple que van inventar els anglesos: 22 homes persegueixen una pilota durant 90 minuts i, al final, els alemanys sempre guanyen” va resumir el bo de Gary Lineker després de les semifinals d’Itàlia 90. Al llarg d’onze articles (tants com jugadors/es d’un equip), vull mostrar que en el futbol hi ha molts elements en joc que fan que no sigui tan simple i alhora guardi anècdotes divertides: la pilota, les porteries i la xarxa, els banderins, el punt de penal, les botes, la indumentària de jugadors i porters, els àrbitres, el públic, altres factors externs i anècdotes sobre les copes. Però primer de tot, el terreny de joc.

Estadis singulars

Tots els clubs professionals tenen en la seva història un terreny o estadi on han fet i fan les delícies dels seus fidels seguidors. No sempre és senzill trobar una ubicació i amb el pas del temps cal prendre decisions dràstiques. El Barça va moure’s per tot Barcelona fins a instal·lar-se al Camp Nou; l’Espanyol va haver d’abandonar Sarrià, desplaçar-se a Montjuïc i ara a Cornellà. Alguns han canviat el nom de l’estadi (Lluís Casanova o Mestalla), han abandonat velles catedrals per noves… Clubs històrics com el Milan i l’Inter o la Roma i la Lazio comparteixen el San Siro-Giusseppe Meazza i l’Olímpic de Roma, respectivament.

Hi ha estadis emblemàtics que, més enllà de les seves remodelacions (realitzades o pendents), permeten la fidelització (si les televisions no ho espatllen) dels seguidors amb el futbol: Santiago Bernabeu, Camp Nou, San Siro, la Bombonera, Allianz Arena, Anfield, Old Trafford. En canvi, i internet en recull una mostra, hi ha estadis que destaquen per la seva singularitat. L’Estadi Municipal de Braga, per exemple, va ser construït el 2003, en vistes a l’Eurocopa de Portugal 2004. Destaca per no tenir grades als gols i està just sota una pedrera que ocupa una de les parets rere la porteria. A l’altra banda, vistes de la ciutat. Per a molta gent, un dels camps més bonics que hi ha.

 

Estadi Municipal de Braga, una obra arquitectònica singular.

 

L’Ekaterinburg Arena va ser remodelat per al Mundial de Rússia 2018. Per tal d’acomplir amb l’aforament normatiu de la FIFA de 35.000 espectadors es col·locaren unes grades laterals sorprenents (no sabem si còmodes!) que donaven a l’estadi una visió singular.

 

No és una pantalla gegant. És la grada externa a l’estadi.

 

La llista d’estadis singulars pot ser inacabable, alhora que divertida de conèixer. El Mmabatho Stadium de Sudàfrica destaca perquè algunes grades no miren al camp!, el Marina Bay de Singapur perquè està sobre una tarima flotant, el Janguito Malucelli a Brasil es coneix com l’ecoestadi per excel·lència del món. El modest equip suís del FC Gspon destaca per jugar a l’estadi europeu de més altitud (dos mil metres sobre el mar). El camp, de dimensions reduïdes (3/4 de les dimensions recomanades) porta el nom del mític Ottmar Hitzfeld, seleccionador suís de 2008 a 2014; per anar a entrenar o jugar cal pujar al telefèric. Hi ha camps de futbol situats al terrat d’un gratacel, enmig de la selva, davant d’un castell a Croàcia, al costat d’un penya-segat, enmig d’una illa, inclinats i amb pendents pronunciats. Potser el més curiós de tots és el del modest club amateur TJ Tatran Cierny Balog d’Eslovàquia: entre el camp i la grada, hi ha una via de tren per on hi passa un tren de vapor!!!

 

Estadi del TJ Tatran Cierny Balog a Eslovàquia.

 

També hi ha estadis de futbol malauradament abandonats. En el cas del beisbol, destaca l’Osaka Stadium pel nou ús que se li ha donat al terreny.

 

Osaka Stadium, ara és una zona veïnal amb pàrking inclòs.

Espai públic

A l’inici de l’article, comentava que un dels motius de la globalització del futbol és que es pot practicar en molts terrenys i contextos diferents. Tanmateix, la pràctica lúdica del futbol a l’espai públic comporta problemàtiques de convivència amb altres usos de l’espai (sigui amb qui vol practicar bàsquet, patinatge, skate…) o qui vol fer usos socialitzadors i lúdics de les places. El problema hi és; les solucions no sempre, i el debat continua sent necessari. D’una banda, calen llocs on poden practicar un futbol lúdic, no competitiu, infantil o no, però que respecti alhora la convivència. De l’altra, cal repensar els models de pistes públiques, ja que no sempre calen grans porteries ni amplis terrenys de joc. De la mateixa manera que els gronxadors han evolucionat per a major seguretat dels infants, sense perdre (fins i tot, millorar) la seva vessant lúdica, social i psicomotriu, cal repensar com promoure el futbol lúdic (inevitable a tantes places d’arreu del món) més que no pas prohibir-lo. En aquest debat, alhora, cal pensar que no tots els models són possibles. Per exemple, hi ha uns models de pista amb porteries que a sobre hi tenen una cistella. És compatible una cistella amb la porteria? No generaria conflictes? A vegades, s’hi inclou gespa artificial. Bàsquet en gespa artificial? Quin cost de manteniment té? Es mantindrà?

Hi ha models exclusius per al futbol que semblen prou interessants. D’una banda, els models de pista reduïda en tanques de menor o major mida. Redueixen el terreny de joc, sí, però alhora milloren la convivència i promouen un futbol més tècnic. D’altra banda, el mític Pelé va inaugurar a la favela de Morro Maneira a Brasil un terreny de joc d’ús lúdic que és el primer que aprofita l’energia dels futbolistes per il·luminar el camp.

 

 

Per últim, una iniciativa molt curiosa és la que s’ha dut a terme a Bangkok, amb el nom de The Unusual Football Field Project, on s’ha aprofitat qualsevol racó per fer-hi un petit terreny de joc, encara que no sigui rectangular.

 

Un dels inusuals camps de futbol a Bangkok

 

I si uníssim les tres iniciatives i generéssim petites pistes de futbol en espais abandonats (lúdiques i socials) i que alhora generessin l’energia suficient per il·luminar-les? El futbol en l’espai públic demana debat, reflexió i noves propostes.

——————–
Jaume Clavé Esclofet