De Billy Shankly a Johan Cruyff, els entrenadors que van canviar el Liverpool i el FC Barcelona

 

De la mateixa manera que sembla vox populi entre els aficionats culers que hi va haver un abans i un després amb l’arribada a la banqueta de Johan Cruyff, existeix la mateixa creença entre l’afició “red” pel que fa a l’arribada de Bill Shankly a Liverpool. Shankly va transformar el Liverpool, convertir-lo en un gran d’Europa. Cruyff va agafar un Barça que no era capaç de guanyar més que competicions domèstiques o europees de segon ordre, i el va portar el 20 de maig de 1992 a aconseguir el seu primer títol continental, davant la Sampdoria, amb un gol del també holandès Koeman a la pròrroga d’una final inoblidable per als barcelonistes.

 

 

És cert que els dos tècnics han estat superats en èxits pels seus posteriors successors, però cap ha igualat el carisma que van tenir per als seus aficionats, ni tampoc la influència que van exercir en els seus pupils. Es van convertir en dos símbols dels seus respectius clubs.

L’arribada de Shankly a Liverpool, el 1959, es va produir amb l’equip competint a la Segona Divisió, i amb tan sols cinc lligues en el palmarès dels “reds”. Va convertir el Liverpool, conjuntament amb els seus ajudants (que després serien grans entrenadors de club, Ian Pasley i Joe Fagan), en un grup de jugadors sense complexos, que competia amb els més grans i va aconseguir tres Lligues, dues Copes de la Lliga i una Copa de la UEFA. Ho va canviar tot.

L’any 1962 el Liverpool va aconseguir el seu anhelat ascens, contractant a grans jugadors com els internacionals escocesos Ron Yeats o Ian Saint John, tots dos fitxatges gestionats personalment pel mateix Shankly, per portar, anys més tard, a altres futbolistes d’enorme nivell com Kevin Keegan o John Benjamin Toshack. Va canviar la mentalitat de club, passant de la mediocritat a la grandesa. Va modificar l’uniforme del Liverpool, fins aquell llavors vestint amb samarreta vermella i pantalons i mitgetes blanques, i va convèncer a la directiva per vestir completament de vermell, deixant enrere els pantalons blancs, que havien lluït des de 1894.

 

 

Segons la seva teoria, la nova vestimenta “intimidava el rival”. Sigui per l’uniforme o no, la veritat és que va néixer un nou equip que va començar a fer-se amb l’elit europea i ell va ser el pare de tot això. Shankly es va convertir, a més, en un ídol per a l’afició, un d’aquests entrenadors carismàtics capaç d’arribar com pocs al cor d’una afició tan apassionada com la del Liverpool, única a Europa.

I va deixar, per descomptat, frases per a la història, algunes dedicades als seus més acèrrims rivals de l’Everton: “Si l’Everton jugués al jardí de casa meva, correria les cortines per no veure’ls”, “aquesta ciutat té dos grans equips, el Liverpool i l’equip reserva (filial) del Liverpool“,”quan m’avorreixo, miro la classificació per sota per veure per on va l’Everton”. I, per descomptat, per a altres rivals europeus, “quina alineació trauré contra el Milan? No penso dir-ho, si fos per mi, procuraria que no s’assabentessin ni de l’hora del partit”; sobre aficionats, “si no pots donar-nos suport quan perdem o empatem no cal que vinguis quan guanyem”; o sobre el futbol en general, “alguns creuen que el futbol no és una qüestió de vida o mort, però és una cosa molt més important que això”.

Bill Shankly va ser un tipus genial que va posar els fonaments del que seria el millor Liverpool de la història, el de les Copes d’Europa, el de Kenny Dalglish, Sammy Lee o Greame Sounness.

————-
Frichu Yustas