Blackburn Rovers, l’equip rebel dels anys 90

 

La ciutat de Blackburn, al nord-oest d’Anglaterra, va veure la millor versió del seu club de futbol, fundat fa 145 anys, a mitjans dels anys 1990. Durant els anys 80 el club es va moure per la Second Division i amb unes quantes promocions consecutives per aconseguir l’ascens a la First Division.

Finalment a la temporada 1991-92 després de guanyar els play-offs, els Rovers, van aconseguir l’ascens preuat a la First. No va ser pas cap casualitat. L’entrenador que va començar aquella temporada amb el Blackburn Rovers va ser Kenny Dalglish i va seguir sent el líder de la banqueta fins al 1995, concloent així la millor etapa del club a la, ja, Premier League.

 

 

Kenny Dalglish, estrella escocesa del Celtic i del Liverpool com a jugador, també va demostrar a les banquetes de Liverpool, Blackburn Rovers i Newcastle, després, que era un magnífic entrenador.

Com a entrenador del Blackburn, Dalglish, va fitxar a un jove davanter del Southampton que prometia molt: Alan Shearer. Va ser una aposta encertadíssima. Era la peça magistral que li faltava a la punta d’atac d’aquell equip tan compenetrat.

Shearer va disputar quatre temporades a Blackburn (1992-96), aconseguint unes xifres golejadores excel·lents. Superant els trenta gols per temporada en tres de les quatre disputades. Al Newcastle, després d’un traspàs de rècord,  Shearer seguiria sent un referent de l’equip, però ja no aconseguiria les mateixes xifres que a Ewood Park.

Dalglish va formar una columna potent i molt competitiva a l’eix de l’equip. En punta el ja citat Alan Shearer, a la porteria Tim Flowers, al lateral Le Saux i al mig del camp David Batty i Tim Sherwood. Tots ells internacionals a la Selecció Anglesa. A l’eix de la defensa hi destacava el potent central escocès Colin Hendry, també internacional.

L’equip feia mèrits per liderar la nova Premier anglesa, fins que va arribar la temporada culminant, la temporada 1994-95. Shearer seguia fent xifres golejadores insuperables, però Kenny Dalglish es va demanar el davanter centre del Norwich City: Chris Sutton. Un davanter centre que va ser el complement perfecte per a l’estrella de l’equip. El duet davanter anglès que formaven Shearer i Sutton va ser imparable. Aquella temporada, entre els dos, van superar els cinquanta gols.

 

 

La temporada anterior el Blackburn Rovers va aconseguir la segona plaça. Superat per l’equip que dominaria la dècada dels noranta: el Manchester United d’Alex Ferguson; però a la 1994-95 intercanviarien les posicions i l’equip d’Ewood Park s’emportaria la Premier per un sol punt per sobre dels d’Old Trafford. Una Premier que es va resoldre a l’última jornada.

La temporada següent, ja sense Kenny Dalglish, va començar la davallada. Shearer i Batty jugarien una temporada més i després marxarien al Newcastle. I com si res, la davallada va ser tan profunda que a la temporada 1998-99, sorprenentment, Ewood Park vivia el descens a la Second Division de la forma més incrèdula possible. Un equip que tres anys enrere estava disputant la Champions League, patia un descens que ningú s’imaginava.

L’equip, tot i retornar a la Premier, mai més aconseguiria les fites de l’era Dalglish, però recordar aquell equip, ens porta a relacionar aquella samarreta mig blava, mig blanca i amb una rosa vermella com a escut a una època de bon futbol i amb el segell de l’estil propi del futbol anglès. Pilotada, potència i gol.

 

———————
Salvador Pujol Girona