Bobby Robson, un verdader cavaller anglès

 

La forja d’un valent

“Quanta gent ha tingut aquesta oportunitat? Sóc un afortunat”.

La mirada de Robson sempre va desconcertar: massa sàvia per a un jove, massa entusiasta per a un sexagenari.

Bobby Robson es va criar al nord-est d’Anglaterra, un lloc molt en boca de tota la comunitat futbolera aquests dies per l’èxit de la sèrie de Netflix sobre el Sunderland, club de la zona.

 

 

Educat en el si d’una família obrera, sent el seu pare miner, Robson no va perdre mai de vista el seu origen i el privilegi que suposava viure la seva professió. Un dia qualsevol, al migdia, a la metitat d’un camp d’entrenament adaptat entre una arbreda majestuosa, va detenir la sessió amb els seus nois del PSV Eindhoven i els va dir: “Nois, deixin d’entrenar. Mirin al seu voltant i contemplin la bellesa del paisatge. I recordin que el fet de ser aquí suposa no haver de treballar de 7 del matí a 17 de la tarda. Si així hagués estat, no gaudirien ara d’això. I ara, continuïn treballant”.

Agnòstic i d’idees socialistes, el pare de Bobby li va recomanar compaginar el seu primer contracte professional com a futbolista del Fulham amb la seva tasca com a electricista. Això li suposava haver d’entrenar tres dies a la setmana solament, a diferència de la majoria dels seus companys.

 

 

Aquell pare, com la resta de pares, volia el millor per al seu fill però l’estava protegint del pitjor, per si acabava passant.

Bobby no era un noi més. Mai ho va ser perquè sempre es va proposar no ser-ho. El jugador anglès clàssic, i per extensió l’entrenador anglès clàssic, sempre es va moure en una certa endogàmia futbolística. Per això Robson, sempre a contra corrent, va decidir penjar les botes al Vancouver Royals del Canadà en lloc d’optar per un retir local on apurar les últimes puntades a la pilota. Tanmateix, ell deia que no podia desaprofitar l’ocasió de conèixer un nou lloc i una nova cultura.

Una pista del camí que emprendria més tard també com a entrenador.

 

El Robson entrenador

No va ser Robson un noi prodigi. No va aconseguir ràpid l’èxit en els seus inicis com a entrenador i va necessitar de la tenacitat pròpia del nord-est d’Anglaterra per a acostar-se a ell.

Absolutament obsessionat amb el futbol, va afirmar: “Entrenes, ensenyes, motives, parles de tàctiques. Una vegada que comença el partit no puc ajudar-los. Aquesta és la meva por, que d’alguna forma surti malament”.

Entre les seves característiques com a entrenador, caldria destacar la seva generositat: va convidar a presenciar els seus mètodes d’entrenament a un jove Alex Ferguson, que en aquells dies començava la seva carrera a l’Aberdeen escocès. I ho va fer abans d’un duel europeu on s’enfrontaven.

En aquesta mateixa línia, va donar poder a Mourinho com a assistent tant a Portugal com a Espanya o va delegar en un jove assistent de 16 anys (Villas Boas) la direcció dels entrenaments del seu Porto.

 

 

No obstant això, aquest maneig de l’“altre futbol”, dels intangibles, de la gestió psicològica del grup, de l’equilibrisme dels egos dels joves milionaris, va influir en gran mesura en molts dels seus alumnes més avantatjats, com Mourinho o Guardiola, que en múltiples ocasions han reconegut la ascendència de la seva figura.

 

 

Després d’un intent fugaç i fracassat com a míster del Fulham londinenc, l’Ipswich Town va ser el primer club que li va donar estabilitat i confiança per a entrenar. Va agafar les regnes d’un equip que mai havia guanyat res i els va portar a guanyar la FA Cup enfront de l’Arsenal l’any 1979. Dos anys més tard, va assolir la glòria europea guanyant la UEFA davant l’AZ holandès.

Bobby, doncs, ja tenia inaugurat el palmarès, la fama llaurada i la credibilitat necessària per a afrontar els reptes que li vinguessin de gust.

Va complir el seu somni de ser seleccionador anglès. I va fracassar en un parell de fases finals fins al punt de presentar la seva renúncia en sengles ocasions, totes dues rebutjades pel president de la Federació Anglesa, Millichip. I va fregar, també, les mels del triomf en altres dues: els penals errats davant Alemanya a Itàlia ’90 i, sobretot, l’històric duel perdut davant l’enemiga Argentina a Mèxic ’86 amb els dos gols de Maradona. Totes dues suposarien el millor resultat d’Anglaterra en un Mundial des que el guanyessin l’any 1966.

“Està bé, el primer el va marcar amb la mà, però el segon va valer per dos”, va afirmar Robson sobre el doblet de l’astre argentí.

D’Erasmus per Europa

La seva estimada Anglaterra no era un lloc prou gran per a ell i va decidir guanyar títols en països tan dispars com Portugal -amb el Porto-, Holanda -amb el PSV– o Espanya -amb el Barça-.

Robson es va enamorar profundament del FC Barcelona. Anys abans de fitxar pel club, el va visitar com a entrenador de l’Ipswich Town. Es va impressionar de la majestuositat del club, de la seva massa social, de la importància del futbol en la cultura llatina -a diferència de la resta d’Europa on existeix una tradició més poliesportiva-, del seu clima, de la seva gent i de la seva gastronomia. I va triar Sitges per a viure, que deu ser un dels indrets més antagònics a Durham, el seu comtat natal, en tot el vell continent.

L’anglès va venir amb la promesa de quedar-se, almenys, dues temporades si les coses anaven bé. I van anar bé. De la mà d’un equip amb individualitats estel·lars entre les que destacava el jove Ronaldo, ho va guanyar tot menys la Lliga, segurament per l’absència del brasiler als partits finals.

 

 

L’impacte de Ronaldo aquell any està considerat per molts com el millor any d’un futbolista en la història contemporània d’aquest esport.

Robson va exercir sempre una figura protectora i paternalista entre els seus pupils: d’igual forma que anys abans com a seleccionador anglès va protegir el díscol Gascoigne o anys després va reconduir la carrera de Shearer al Newcastle temperant el jugador, aquell any va deixar que Ronaldo exercís de jove brasiler de 19 anys fora del camp i que dins d’ell barregés la seva insolència amb el seu potencial devastador per a captivar el món sencer.

Després d’obtenir la Supercopa d’Espanya, la Copa del Rei i la Recopa d’Europa, es va anunciar l’arribada al Camp Nou de Van Gaal. El vell Bobby ho va sentir com una traïció. Li van prometre quelcom que no van complir i li ho van ocultar fins al final. Li van vendre que iniciaria un projecte quan en realitat anava a ser un entrenador pont. Va ser el paraigua en el que es va escudar Núñez després de lliurar la seva guerra amb Cruyff, el tècnic que va precedir Robson. Núñez va executar el seu pla mestre: va portar l’entrenador que tenia aparaulat des d’abans, Van Gaal, i va avançar un any les eleccions previstes pel 1998 amb l’objectiu d’assegurar-se la seva continuïtat en la presidència.

 

Profeta a la seva terra

Després del seu curt pas per Catalunya, Robson va tornar a Anglaterra per a, dos anys després, exercir com a profeta a la seva terra: va rescatar un Newcastle en dificultats l’any 1999 i el va portar per primera -i última- vegada en la seva història a jugar la Champions dues temporades seguides. Tot i així, va acabar apunyalat arran d’una sèrie de mals resultats, en el que va ser una de les decisions més impopulars i criticades de la història del futbol anglès recent: va ser destituït. Però per ell va ser pitjor, ell es va sentir traït pel club que estimava des de nen. Pel club que va estimar per herència paterna.

 

 

Àmpliament reconegut en vida, i a diferència d’altres cultures, com l’espanyola, on existeix una certa tendència destructiva envers les nostres llegendes, Robson ostenta, entre molts altres, l’Ordre de l’Imperi Britànic, l’Ordre del Mèrit de la UEFA o desenes d’edificacions públiques o carrers en diferents llocs com el seu Durham natal, Newcastle o Ipswich, on el segon pont més gran de la ciutat porta el seu nom.

Colpejat des de principis dels 90 i fins a cinc ocasions per diferents tipus de càncer, malaltia que acabaria derrotant-lo l’any 2009, Robson es va lliurar al final dels seus dies a la fundació que porta el seu nom i que lluita contra la maleïda malaltia: més de 8 milions de lliures recaptades fins l’any 2015.

En una de les seves darreres entrevistes li van preguntar per la seva vida, pel seu llegat. I va contestar: “L’única cosa de la que em penedeixo és no haver-li pogut dedicar més temps a la meva família, com la resta de persones comunes. I si per alguna cosa vull ser recordat no és per la meva trajectòria esportiva, és per haver contribuït, a través de la Fundació, a millorar el diagnòstic i la vida de persones amb càncer”.

 

“Quanta gent ha tingut aquesta oportunitat? Sóc un afortunat”

 

———–
Carlos Caso
@KarlosRCDE