Quan el Chacarita Juniors va jugar amb les samarretes dels seus seguidors

 

El 26 de març de 1994, es disputava un partit vàlid per a l’onzena jornada de la Primera B argentina (de nivell futbolístic equivalent a la Segona B espanyola), entre el Club Atlético Chacarita Juniors i Almagro. Com que tots dos clubs anaven vestits amb la marca brasilera Penalty, aquesta, va decidir a més donar una copa, que portaria el nom de la casa comercial, i que es disputaria en la mateixa trobada oficial de lliga.

Per a tal esdeveniment, a més, l’ocurrència dels dissenyadors brasilers va fer que el Chacarita deixés de banda la seva tradicional vestimenta històrica, ratllada negra, blanca i vermella, per estrenar una quasi completament blanca, amb petits motius negres i vermells a la part superior que no eren suficients per a diferenciar-la de la samarreta blanca, equipació suplent que lluïa l’Almagro. Va haver-hi dos problemes amb la innovació realitzada per la casa comercial: el rebuig generalitzat de l’afició de l’equip local al fet que es trenqués la història de la seva samarreta tricolor i, la fonamental, que l’àrbitre no va donar per bona la mateixa per disputar aquest partit, ja que es confonia amb les samarres de l’equip visitant.

 

 

Els equips van saltar al camp amb normalitat, amb les noves samarretes sense llistar per part del conjunt local, i amb les completament blanques per part de l’Almagro i el col·legiat va cridar els capitans i al delegat local: el partit amb aquestes samarretes no es podia disputar. Inexplicablement, el Chacarita no disposava en aquells moments d’un altre joc de samarretes a l’estadi, l’encarregat de material no tenia en el seu poder un altre, ni tampoc localitzaven al directiu responsable de guardar les equipacions del club, ni les segones ni tan sols altres antigues.

 

 

El col·legiat va atorgar els 20 minuts que el reglament establia per solucionar el problema. Fins que algú, a proposta d’un seguidor dels de Vila Maipú, localitat del Chacarita, se li va ocórrer que el club les demanés als nombrosos aficionats que les lluïen a la grada. I així es va fer, per megafonia es va pregar als aficionats que prestessin les seves samarretes. Se’n necessitaven catorze (exceptuant els porters), amb els números del 2 a l’11, el 12, i del 14 al 16. Ràpidament els aficionats es van mobilitzar. Van aparèixer samarretes de diferents èpoques, marques i publicitat, amb tots els números sol·licitats excepte el quatre, que ho van solucionar amb dos 14, tapant un número 1 amb cinta aïllant negra. Amb 22 minuts de retard i usant les samarretes de la seva pròpia afició, amb una barreja propera a una col·lecció històrica de “samarretes tricolors” es va poder disputar el partit.

 

 

Finalment, el Chacarita va vèncer per 3 a 2, es va emportar els punts i la Copa Penalty que va recollir el capità, això sí, amb una antiga samarreta de marca Taiyo. Des de llavors, el 26 de març és el Dia de l’aficionat del Chacarita, el dia en què l’afició es va imposar a l’absurd del futbol modern i dels seus dissenys ahistòrics.

 

 

—————
Frichu Yustas
@Fritzyustas (Twitter)