Del poble a l’elit, quan el Mollet nodria històrics del futbol Vol.2: José Vicente Train

 

En un moment en què la tònica general del món del futbol és la d’un esport mercantilitzat en el qual la història dels clubs, sovint per incòmoda a l’hora de vendre el producte, es veu reduïda a la mínima expressió, no és estrany que els aficionats més joves desconeixem la trajectòria dels jugadors que han marcat la joventut dels nostres avis i àvies. Sembla que les vivències futbolístiques i vitals d’aquells homenots peluts, calbs, amb bigoti, pantalons fins a les aixelles i que sovint s’havien d’integrar al mercat laboral com qualsevol altre obrer un cop retirats, no poden competir amb les “Instagram stories” o els intranscendents documentals per decidir si canviar d’equip dels mediàtics futbolistes d’avui dia. Aquest és el cas de qui escriu aquestes línies.

Recentment en un altre article en el qual explicava la història de tres jugadors que van iniciar la seva trajectòria futbolística al CF Mollet i d’allà van fer el salt al futbol professional: Els Germans Gonzalvo i Juan Zambudio Velasco, potser tres dels futbolistes més coneguts al club de la meva ciutat. Ara bé, no sabia que existia un cas més com aquests, el del porter barceloní José Vicente Train. Agraeixo a en Salva (el seu pare havia jugat amb ell amb el Mollet a Tercera Divisió) que me’l descobrís en un comentari al grup de Facebook de Mollet del Vallès al post en què vaig compartir l’article “Del poble a l’elit: Quan el Mollet nodria històrics del futbol“. Sens dubte són els aficionats i aficionades més romàntiques les que mantenen viva la memòria d’un futbol que difícilment tornarà; un futbol en camps enfangats, amb l’afició dreta sobre la graderia i pensat per a ser gaudit pel poble, un futbol en què va ser protagonista José Vicente Train.

 

 

José Vicente Train neix a Barcelona el desembre del 1931 i comença a jugar a futbol a l’equip del Centre Aragonès de Barcelona i la UA Horta abans d’enrolar-se a les categories inferiors del CF Mollet. Les bones actuacions amb els Rojos, incloent-hi partits a la tercera divisió espanyola amb el primer equip, no van passar desapercebudes entre els equips professionals catalans. A inicis de la temporada 1955-56 va fer una prova amb el FC Barcelona a instàncies de l’entrenador i exporter del club Franz Platko, qui dóna el vistiplau al seu fitxatge, però la contractació es torça als despatxos. Segons ens explica Oriol Pagès, quan Vicente va demanar una fitxa més elevada (cal recordar que els sous de l’època no eren tan elevats com els actuals) Enric Llaudet, l’aleshores president de la comissió esportiva, el va menystenir dient-li que hauria de pagar per jugar al Barça i va trencar l’acord per cinc anys.

El jugador continuaria defensant la porteria del Mollet uns mesos i a finals del 1955 fitxa pel RCD Espanyol, equip dirigit Ricardo Zamora Martínez, que ja comptava amb dos porters però que va veure en Vicente Train una magnífica oportunitat de mercat, ja que arribava lliure en jugar en una lliga no professional. Durant la primera temporada a Sarrià va jugar l’últim partit de lliga davant el Deportivo Alavés mostrant una qualitat que li va permetre aconseguir la titularitat de cara a la temporada 1956-57 en la que l’Espanyol va finalitzar la lliga en una discreta setena posició, però en la que va arribar a la final de Copa caient per 1 a 0 davant el FC Barcelona, tot i fer un magnífic partit. Amb els periquitos va disputar dues temporades més mantenint aquesta condició de titular indiscutible. Amo i senyor de la porteria de Sarrià durant 130 partits repartits entre les quatre campanyes en què es va mantenir a l’Espanyol, en finalitzar la temporada 1959-60 va rebre una oferta del Real Madrid que no va dubtar en acceptar.

 

 

Vicente arribava al Madrid en plena maduresa futbolística i tot alternar de tant en tant la porteria del Bernabéu amb Juanito Alonso, Dominguez o Araquistain va ser regularment titular, els anys al club blanc van ser d’èxit total des de l’inici. Durant la primera temporada el conjunt blanc aconsegueix la Copa Intercontinental i la Lliga, torneig en què el Barceloní va tenir un paper molt destacat; Amb vint-i-cinc gols encaixats en trenta partits, es va erigir com a Zamora, el primer porter del Real Madrid que ho aconseguia. La temporada següent, la 1961-62, Vicente Train tornava a aixecar la Lliga, aquest cop acompanyada de la Copa del Generalísimo mentre que la temporada 1962-63, a més de revalidar per tercer cop consecutiu la Lliga, el nostre protagonista tornava a aconseguir el Trofeu Zamora, aquesta vegada amb vint-i-sis gols encaixats en vint-i-set partits disputats. Idèntic botí aconsegueix la temporada 1963-64, l’última a Chamartín; Lliga (quarta consecutiva) i Trofeu Zamora (tercer i segon consecutiu) a més, forma part de la selecció espanyola que aconsegueix l’Eurocopa de 1964 disputant un dels partits de vuitens de final contra Irlanda del Nord.

De cara a la temporada 1964-65 un José Vicente Train que comptava amb trenta-tres anys, decideix fitxar pel RCD Mallorca de la segona divisió amb el que aconseguirà l’ascens. Amb els Balears disputa una temporada més, però consumada la pèrdua de categoria, marxa al Deportivo de la Coruña, conjunt amb què disputarà la temporada 1966-67 a primera divisió, l’última abans de penjar els guants.

 

 

Es retirava un porter amb una gran facilitat per atrapar la pilota, motiu pel qual se’l coneixia com “el Grapas” o el “segundo Grapas”, sobrenoms amb què va ser batejar durant la seva etapa al RCD Espanyol, ja que disposava d’unes habilitats similars a les de Pere Gibert i Requesens, porter blanc i blau entre 1909 i 1916. Tot i ser menyspreat pel FC Barcelona no podem dir que la seva trajectòria esportiva fos erràtica; Es va guanyar l’estima de l’afició perica, va aconseguir quatre lligues, una Copa del Generalísimo i una Copa Intercontinental amb el Real Madrid a més de l’Eurocopa del 1964 amb la selecció espanyola i de jugar amb dos equips històrics com el RCD Mallorca i el Deportivo de la Corunya.

——————
Marc Compte Garcia