El dia que el West Ham es va sentir campió del món

 

Passejant per Barking Road, just en l’encreuament amb Green Street, prop de l’antic Upton Park, i encara amb la remor del “Forever blowing bubbles” que ara sona al London Stadium, ens trobem amb un altre dels orgulls Hammer. L’antic estadi, la cançó amb categoria d’himne i les grans joies de l’acadèmia del club. Una estàtua de quasi cinc metres de Bobby Moore, Martin Peters i Geoff Hurst dona la benvinguda al vell temple del West Ham United. L’escena, que retrata la consecució del trofeu que acreditava a la selecció anglesa com a campiona del món l’any 1966, representa l’orgull de tot un país i, en especial, d’un club que aquell 30 de juliol es va sentir campió del món.

L’equip londinenc havia tastat, en primera persona, el sabor agredolç. Una gran temporada eclipsada per dues derrotes que els van allunyar d’aixecar dos trofeus, la Copa de la Lliga i la Recopa. La primera, encara es resisteix fins avui dia i és que aquella va ser la primera final d’aquest torneig que els Hammers trepitjaven. I se les van prometre felices. El 2-1 aconseguit aquell 9 de març davant el West Bromwich Albion va ser tombat pels Baggies dues setmanes més tard. 4-1 al The Howthorns i primera decepció del West Ham del 66.

En canvi, la inèrcia de la temporada anterior semblava que duria a aquell equip a tornar a triomfar més enllà de les seves fronteres però finalment, la derrota davant el futur campió, el Borussia Dortmund, en semifinals, els va allunyar de repetir la gesta. La temporada anterior (1964/1965), l’equip dirigit per Ron Greenwood, es va confirmar com una de les referències futbolístiques del continent en proclamar-se campió de la Recopa que, un any més tard, enyoraria. Wembley, l’escenari per excel·lència de les grans cites del futbol anglès va veure a Bobby Moore alçar un trofeu aquella temporada. Un gest que, un any més tard reviuria vestit, llavors, de vermell.

 

 

La relació del capità del West Ham amb aquell estadi es consolidaria durant aquella dècada. Durant els seixanta Moore va aixecar una FA Cup (1964), una Charity Shield (1964, compartida amb el Liverpool per l’empat final) i dues London Challenge Cup (1968 i 1969). El club vivia una època daurada en consonància amb el bon estat de la seva pedrera, anomenada per la premsa durant els anys 60 com The Academy Of Football. Un reconeixement que va ajudar a omplir les vitrines del club gràcies a l’aportació dels jugadors formats a casa, entre ells el mateix Moore, i que va ser motiu d’orgull -i ho segueix sent- per l’afició Hammer.

El bon estat de forma i rendiment del West Ham durant la primera meitat de la dècada, va provocar la inclusió de tres jugadors del club en la convocatòria final d’Alf Ramsey per a la selecció anglesa de cara al Mundial de 1966 que van jugar a casa. El defensa central Bobby Moore, el migcampista Martin Peters i el davanter Geoff Hurts van acabar formant part d’aquell prometedor grup. Els dos primers van caure dempeus en l’onze titular. Moore s’estava consolidant com un dels millors defenses del món i Peters es va fer un lloc en la titularitat a partir del segon partit del torneig. El cas de Geoff Hurst era ben diferent. I és que, en la seva mateixa posició, la selecció anglesa comptava amb noms de la talla de Jimmy Greaves o Bobby Charlton. La seva irrupció en l’onze va necessitar més temps.

Quatre anys abans de la celebració del Mundial d’Anglaterra, Alf Ramsey va ser nomenat seleccionador nacional del país amfitrió. Aquell mateix dia va afirmar davant de la premsa que el seu equip es proclamaria campió del món. Aquella promesa, que va ser motiu de burla arreu del país, va significar una conjura de portes del vestuari endins. Per a aconseguir-ho, el seleccionador va crear una plantilla a la seva imatge. Tots i cada un dels membres d’aquella plantilla van creure en la gesta i van posar el seu granet de sorra per aconseguir el que, des de llavors, ha estat irrepetible pels Three Lions.

 

 

En torneigs de tan curta durada i amb enfrontaments eliminatoris, encaixar el mínim de gols possibles esdevé la clau de l’èxit. En aquest sentit Gordon Banks, considerat millor porter de la història d’Anglaterra i protagonista de la nomenada millor parada de la història (davant Pelé), juntament amb Bobby Moore, en el seu millor moment de forma, van erigir-se com el mur del Mundial. Fins a la semifinal davant la Portugal d’Eusebio, Anglaterra no va rebre cap gol. Però Moore significava més que el cadenat d’aquella porteria. El capità del West Ham i de la selecció era elegància i sortida de pilota. Era l’inici dels temuts atacs anglesos i la veu de Ramsey sobre el camp.

La seva trajectòria al West Ham, però, no hauria continuat de no ser de la trucada d’Alf Ramsey. Quan Moore va saber que no podia ser convocat sense un contracte vigent (contracte que acabava amb els Hammers aquella mateixa temporada), va decidir renovar amb el que acabaria sent el seu club fins a mitjans de la dècada dels 70. Així doncs, aquell Mundial no va canviar només la història de la selecció anglesa, també la del mateix West Ham. La figura de Moore va significar un salt qualitatiu i mediàtic de l’equip londinenc. En el qual ha adquirit l’estatus de llegenda.

Martin Peters va començar el Mundial des de la banqueta. L’empat a zero inaugural, va fer que Ramsey es plantegés canvis en el seu esquema, aportant més treball en el centre del camp. En aquest sentit, Peters, va sortir beneficiat. El sacrifici dels jugadors de banda van fer lloc en l’onze pel jugador Hammer que, a més de la seva elegància amb la pilota als peus i la seva gran aportació en atac, tenia una gran conscienciació defensiva. No li costava córrer endarrere, era sacrificat i disciplinat i es va acabar convertint en un argument més per a les victòries dels Three Lions. Fortalesa en defensa i en atac, la descripció d’un equip representada en un sol jugador. Des de la seva primera inclusió en l’onze, Peters, ja no va sortir-hi en tot el torneig.

A la davantera, Jimmy Greaves, que uns anys més tard també formaria part de la plantilla del West Ham, tenia millor cartell que Geoff Hurst. Venia amb el títol de jugador més jove en aconseguir 100 gols en la lliga anglesa i de convertir-se en el fitxatge estrella del Milan.  Després de tres titularitats en els tres partits de fase de grups, una ferida a la barbeta provocada per un jugador francès el va asseure a la banqueta en favor de Geoff Hurst. Però van ser mèrits del jugador del West Ham, la seva capacitat d’aprofitar les ocasions de gol i de ser decisiu en els partits de la selecció els que van provocar la seva titularitat definitiva. Progressivament la seva importància va anar en augment fins a arribar al punt més àlgid en l’últim partit del torneig.

La final va ser el moment clau per als jugadors del West Ham. Davant la temuda selecció de l’Alemanya Occidental, Martin Peters i Geoff Hurst van escriure els seus noms en la història del futbol anglès marcant un i tres gols respectivament. Els dos darrers gols de Hurst, a més, amb l’epicitat que suposa marcar en la pròrroga. Així doncs, el ja consolidat Bobby Moore i els seus dos companys, que van ser capaços de tombar al mateix Franz Beckenbauer, van passar a ser herois nacionals. La Copa del Món de 1966 es quedava, doncs, a casa.

 

 

La promesa d’Alf Ramsey, que havia despertat tanta incredulitat va fer-se realitat. I allà estava Bobby Moore aixecant la Copa del món, sobre l’espatlla de Peters i Hurst. El West Ham dels seixanta representat en una estampa que marcava una gesta històrica. Anglaterra es va proclamar campiona del món. I el West Ham, en certa forma, també. I així es va intentar representar en aquella escultura, prop d’Upton Park, en l’encreuament entre Barking Road i Green Street. L’orgull de la parròquia Hammer. Una escultura que no només mostra el triomf d’una selecció o d’un club, també el d’una acadèmia i una generació.

 

 

Per cert, acompanyant l’escena de l’estàtua dels campions del món apareix Ray Wilson, també jugador d’aquella selecció anglesa. El jugador, en aquell moment, de l’Everton no té cap mena de relació amb el West Ham. Però la seva inevitable presència en aquella celebració del triomf històric l’ha situat molt a prop de Boleyn Ground. Un element de contextualització que pretén mostrar el triomf d’un país però que, sense ell, quedaria com el que també va ser: el triomf del West Ham United.

—————
Dani Hernandez
@danihrnndz_