Marigol, Maribel Domínguez, celebrant un col amb la tricolor

El llegat de Marigol

 

EL LLEGAT DE MARIGOL

No està sent un camí gens fàcil el del futbol femení. Moltes han estat les que s’han revelat a les ments arcaiques, contràries a fer-ne una aposta desacomplexada. Una lluita persistent per introduir un nou concepte en els marcs mentals dels dirigents tradicionalment testosterònics, que han tallat el bacallà del poder en clubs i federacions. A aquesta realitat estructural, cal afegir-hi el pensament masclista impregnat al subconscient, que una part important de la societat ha heretat d’èpoques passades. Una suma de perjudicis traslladats moltes vegades “a” o “per”, el tracte i la visibilitat que alguns sectors de la premsa (escrita, televisiva i radiofònica) li han donat als mèrits i èxits que s’han obtingut.

Amb un futur que es vol plantejar optimista, i amb molta, moltíssima feina a fer encara als àmbits esportiu, econòmic i social, no s’entén el present, sense alguns successos i el treball a l’ombra, difícil però impecable, dels i les que hi han cregut sempre. Des de Kodro.cat volem repassar el passat proper, recordant una jugadora que és una llegenda a Mèxic i que va plantar la seva llavor a Barcelona i l’Empordà. Rebombori als mitjans per la primera fitxatge mediàtica que va arribar a Catalunya. Caràcter, talent, gols i compromís, per descriure a la depredadora asteca, Maribel Domínguez.

 

 

Nascuda a les afores del D.F l’any 78, el poblat de Chalco i els seus carrers sense asfaltar van ser testimonis de l’interès que Marigol mostraria per la pilota des de ben aviat. Passaria la primera infància jugant i esbatussant-se amb els homenots que li feien la punyeta per la seva condició de nena. Mèxic era aleshores, un país amb un masclisme profundament arrelat. A la pre-adolescència, inclús a casa, la seva mare, suposem que per allò del “que diran els veïns quan et vegin Maribel?”, va fer tot el possible per que la “Chiruca” oblidés la seva filia futbolística, amagant-li les sabates, la calça curta i la bimba. La realitat fou una altra, i lluny d’aconseguir qualsevol mena de desinterès per l’esfèrica, sortiria a jugar descalça si calia, amagant-se darrera el nom de Mario i camuflant la feminitat, per ser un més dels nens, que ignoraven la veritat i participaven en aquells partits de barri improvisats. Amb aquells malabarismes per poder jugar, començaria a prendre forma el seu caràcter tenaç, voluntariós i rebel. Per aquells carrers de metròpoli desestructurada , hi passejaven sovint caçatalents de la capital, buscant al futur heroi de la “Tricolor”. Un d’ells, va quedar bocabadat observant les virtuts d’un dels jovenets que hi participaven. Va demanar-li el nom al nano. Mario, va respondre. Tot i la sorpresa en adonar-se que aquell Mario era en realitat una noia que es deia Maribel, va oferir-li la possibilitat de jugar per l’ equip que representava. Va acceptar i rodejada de nois, avui explica que va marcar 20 gols aquell any.

Era inexistent una lliga de futbol femení, o res que semblés una competició amb cara i ulls. El temps passava i en els anys posteriors, com moltes altres noies, va jugar en varis equips de nivell aficionat a la mateixa Mexico D.F . Malgrat la falta d’una base sòlida, la selecció mexicana va reclutar un grapat de joves fèmines, que aconseguiren la classificació per jugar el Mundial dels Estats Units l’any 99, quedant-ne eliminades a la fase de grups i rebent una severa pallissa a mans de la “canarinha”, en el partit que inaugurava la seva participació, perdent per un contundent 7-1 davant de quasi 80.000 espectadors, amb una jove Marigol tivant del carro i marcant l’honor Tricolor.

Semblava evident doncs, que per a qualsevol futbolista mexicana que somiés en competir al màxim, seria inevitable emigrar i buscar fortuna a fora. D’aquesta manera moltes d’elles van recalar precisament als EEUU, algunes amb beques per estudiar i jugar per alguna universitat que fes de trampolí amb la que era la millor lliga del món de futbol femení. D’altres simplement, anant-hi i recolzant-se en el seu talent com en el cas de la Maribel. A base de gols i bon fer, el 2002 li arribaria la oportunitat de jugar pel Kansas City Mystics. Quedaria màxima golejadora, una fita que li valdria per a la temporada següent fitxar per l’Atlanta Beat, un club amb el que quedaria molt a prop del títol de lliga, aconseguint el subcampionat. Aquell 2004 el campionat americà va dissoldre’s i la Chiruca es veuria obligada a tornar al seu país. El govern mexicà va concedir-li una beca a Marigol, i va poder dedicar-se a preparar el pre-olímpic i posteriorment classificar-se per als jocs d’Atenes, on les asteques arribarien als quarts de final, en la primera participació de la selecció Mexicana a una cita olímpica.

 

 

El seu paper destacat, va catapultar la fama de la Maribel al continent americà. En acabar els jocs va rebre la trucada de l’Atlético Celaya, club que només comptava amb equip masculí. Allò significava doncs, una oferta formal per que la davantera passés a formar part d’un projecte, que aleshores militava a la segona divisió mexicana. No va dubtar un moment i acceptà la proposta. El somni de la Maribel de jugar a una lliga professional masculina era a prop, no existia cap precedent d’una dona davant aquesta possibilitat. Per aquest motiu, el club va veure’s obligat a demanar un permís especial a la federació mexicana i així tramitar la fitxa a la chiruca. Després d’algunes reunions la FMF no va trobar impediment per donar llum verda a l’operació, però el cas va arribar a la FIFA que va posicionar-se en contra. Segons paraules de l’aleshores president Joseph Blather, precisament davant del “risc” de crear un precedent, determinaven que el futbol masculí i el femení anaven per separat i així havia de seguir sent.

Aquella resolució va ser un gerro d’aigua freda per a Marigol, que tenia coll avall la qüestió. Lluny d’enfonsar-se, va seguir treballant. El focus mediàtic d’aquell enrenou amb la FIFA, va servir per a què la noticia agafés volada i donés la volta al món. Allò va arribar a oïdes del F.C.Barcelona, aleshores presidit pel sempre ambiciós Jan Laporta. A can Barça volien donar un impuls al seu futbol femení , on el primer equip no rutllava i ocupava l’última posició de la super-lliga. Així doncs, van llançar-se a per Marigol, convencent-la per que fos qui donés el toc de qualitat que necessitaven per salvar la categoria i liderés el nou projecte, oferint-li aquell gener del 2005 un contracte per a dues temporades. Va acceptar i el fitxatge causà un gran impacte als mitjans catalans. En aquell moment Maribel Domínguez era considerada una de les 10 millors jugadores del món. Els culers es fregaven les mans, més encara quan marcà tres gols en el seu debut al camp del Torrejón.

Aquell era un moment ideal per donar embranzida al femení, així el primer partit que l’equip jugà com a local fou al Mini Estadi contra el Rayo de la brasilera Milene Domingues, que a Espanya seria més coneguda pel seu afer amb Ronaldo Nazario “Fenomen”, que no pas pel seu futbol. La batejarien amb l’odiós sobrenom de Ronaldinha, típic i previsible de la premsa peninsular. 3000 persones es donaren cita al Mini per presenciar l’enfrontament, que seria retransmès pel Canal 33, un èxit a casa nostra sense precedents fins al moment. Per cert que el partit acabà 3-0 per les blaugranes, amb gol de Marigol a les acaballes. La temporada va anar avançant i el F.C.B acabà salvant la categoria i posaria fil a la 2005-2006. Però aquell boom inicial aniria desinflant-se i al final d’aquell any, no hi hauria acord per renovar el seu contracte. A mig camí entre la desil•lusió i la falta d’un projecte amb consonància amb les expectatives, va tornar a Mèxic per competir altra vegada amb la seva selecció i preparar els partits de classificació de cara al Mundial del 2007.

 

 

Catalunya, es creuaria de nou en el destí de la Chiruca aquell hivern. L’Euromat UE L’Estartit, que aleshores jugava a la segona divisió va tantejar el fitxatge de la davantera. Semblà que es tractava d’una contractació difícil, hi havia el rumor que l’Atletic de Madrid també li anava al darrera. Però aquell era un bon projecte, l’equip estava en bona disposició per pujar a la Super-lliga i la Maribel en seria la màxima exponent. S’ho va prendre com a un nou repte i va acceptar la proposta. Seria decisiva i marcà 22 gols per contribuir a l’ascens i fer que, per primera vegada, l’Empordà tingués un equip a la màxima categoria del futbol femení. Hi va fer arrels a l’Estartit, gaudirien de valent amb el joc i els gols de la davantera. Hi passaria 5 temporades i mitja, i el seu periple empordanès coincidiria amb el millor moment del club a la màxima categoria, que perdria el 2012, significant també l’adéu de Marigol als 33 anys. A aquest període per terres gironines, cal afegir-hi els èxits amb la selecció del seu país, aconseguint la classificació pel Mundial d’Alemanya i triomfant als jocs Panamericans del 2011, on les asteques es farien amb el bronze.

 

 

El crit reivindicatiu en les seves celebracions aguerrides, s’anaren repetint a Mèxic durant tots aquells anys, fins a convertir-se en la màxima golejadora històrica de la Tricolor. Un rècord encara vigent que augmentaria fins a les 75 dianes, quan després d’una semi-retirada, deixant enrere un pas fugaç pel Chicago Red Stars americà i a posteriori competir per les Panteres de la UAEH de la refundada Liga Femenil mexicana, retornà a la selecció. Amb 36 anys jugaria el pre-olímpic de Río 2016, sense l’èxit anhelat de la classificació i posaria, ara sí, punt i final la seva carrera.

 

 

En l’actualitat Maribel Domínguez segueix lligada al món del futbol, com a Directora Tècnica de les noies de la sub-17 Mexicana. Una tasca que afronta des de l’experiència d’haver estat la millor jugadora que ha vestit la samarreta tricolor. A curt termini, el seu objectiu és clar, impregnar i transmetre el seu caràcter guanyador a les joves mexicanes. A mig, el seu gran somni, convertir-se en la màxima responsable de l’absoluta. De treball, esforç i paciència, són fetes les passes que l’han portat per l’únic camí que ha conegut. Seguirà persistint en la lluita eterna i caminant amb pas ferm, per posar la realitat del futbol femení on es mereix, com una veritable guerrera asteca.

 

————–
Oscar Flores
@Oscar_Fleurs