Entrevista amb Diego Barcala, director de la Revista Líbero

 

Diuen que l’art pot agradar o no, però sempre se’l reconeix quan es fa des del cor. Aquest és el tipus d’art que pots palpar quan tens la sort de fullejar una revista Líbero, tens la sensació de que absolutament cada punt i cada coma, cada pla de cada fotografia, i cada color són escollits curosament per a transmetre al lector la mateixa passió amb la que ha estat concebuda. Referents com Diego Barcala, director de la revista Líbero, són necessaris en la societat en la que vivim, i encara més imprescindibles en el món del futbol actual. El poder d’una idea.

 

 

Líbero per davant o darrere de la defensa?
Amb llibertat de moviments com diuen els fans de les parabòliques.

Què us va inspirar a la hora de batejar la revista?
La idea d’escollir “Líbero” com a nom estava inspirada en l’esperit nostàlgic d’un futbol que ja no existeix però també en el romanticisme d’un defensa que ataca perquè s’avorreix. Irrompre sempre és més divertit que amagar-se en un autobús.

Com, quan i per què neix?
Neix pel desengany del projecte del diari Público. Estàvem en un diari amb una idea editorial estupenda i amb una direcció empresarial repugnant. Per això vam decidir fer alguna cosa il·lusionant i altruista. Una revista i de futbol. És a dir, enfrontar l’onada de la crisi. I no obstant això, anys després podem dir que va ser un encert. Fer les coses des del cor sol ser un bon camí.

Com valoreu aquests últims anys de projecte?
Amb la satisfacció de ser una revista reconeguda i bastant referenciada. També amb l’alegria de veure que és una projecte empresarial que tira endavant tot i la frustració de no poder créixer tant i tan ràpid com ens agradaria per la manca de publicitat. I editorialment contents del que hem aconseguit amb les grans entrevistes, però sobretot amb la quantitat de temes originals que oferim número a número de producció original.

El paper viu una segona joventut?
Hi ha coses que no succeiran mai. Revistes amb centenars de milers de subscriptors arreu del món. O vendes d’un sol número a lo bèstia. Publicitats caríssimes per estar a la contra d’un exemplar… Però el nou esquema del mercat periodístic amb la crisi de lectors de pagament i la multi-oferta i saturació d’informació digital també ha possibilitat que les coses ben fetes tinguin l’estima del públic. Crec que els nostres subscriptors reben amb molta il·lusió cada exemplar en el seu sobre a la bústia. L’obren amb la il·lusió amb que un nen obre un nou sobre de cromos i això sempre està vigent. La clau és no decebre a la il·lusió i oferir un producte de qualitat. Si li donem la litúrgia del periodisme independent i després li dediquem un número especial a Javier Tebas, no ens ho perdonaríem.

Per als que encara vagin despistats, què poden trobar els lectors en la vostra revista?
Periodisme de reportatges, històries desconegudes, aficionats al futbol del món de la cultura, entrevistes pausades a futbolistes i ex-futbolistes, relats, fotografies cuidades i sobretot molta autoria i originalitat.

Us plantegeu en un futur editar la revista en altres països i idiomes?
Sí, forma part d’aquest creixement que ens agradaria tenir, però que ens costa molt afrontar. També donar un salt audiovisual, fer una revista poliesportiva, augmentar la freqüència de publicació, fer llibres, especials…

Quina és la vostra relació amb el futbol retro?
A vegades és més fàcil ser original cara enrere que amb l’actualitat. Competir per ser original amb els grans mitjans de l’actualitat és impossible per a nosaltres. Que ningú esperi que Líbero li digui l’alineació de diumenge del seu equip. Però crec que en la lectura pausada, per gaudir, mirar al passat, encara que sigui de manera nostàlgica és positiu.

 

 

El futbol està pagant l’haver arribat al més alt de la nostra societat?
Si interpreto correctament la pregunta crec que us referiu a ser massiu. En aquest cas, el futbol és un espectacle de masses i per això té tants interessos al seu voltant. Des d’un alcalde que es fa d’un equip per guanyar vots fins a un empresari que es compra un club per donar un cop de pilota urbanístic. És cert que el futbol era més autèntic abans i costa veure el costat positiu d’haver ficat a la nostra afició en el negoci del consum. Però encara hi ha lloc per intentar gaudir del futbol.

És el Subbuteo el FIFA dels aficionats d’abans?
La veritat és que mai vaig jugar al Subbuteo. Vaig jugar més a les xapes. Recordo com una cosa de molt vici la Lliga Fantàstica Marca. Tenia diversos equips i somiava ser el director esportiu d’un club. Estava convençut del meu triomf. El PC Fútbol era sens dubte, el joc.

A favor o en contra d’una Superlliga Europea?
A favor de que els clubs tinguin força d’identitat en els seus llocs d’origen. Vull que les ciutats segueixin veient als seus clubs com una força aglutinadora d’identitat. Cada vegada que veig a clubs pensant en les audiències xineses i menyspreant als seus socis em donen ganes de deixar-ho tot. És que no s’adonen que el més bonic del futbol és que la gent de Santander s’identifica més amb el Racing que amb moltes altres coses? El mateix amb els clubs grans.

Quin és el teu podi dels 3 millors futbolistes de tots els temps?
Tinc els meus propis ídols i això no vol dir que siguin els millors. La veritat és que els futbolistes perfectes no m’interessen tant com els perdedors o els que tenen un talent infructuós. Però us faig el pòdium censurant-me els clàssics. Redondo, Cantona i Puskas.

Quins són els futbolistes o entrenadors que heu entrevistat que han calat més profund per la seva manera de ser fora del terreny de joc?
És que depèn de les condicions de l’entrevista. Al final et cauen millor els més amables o que tenen més temps per atendre’t. Em va sorprendre molt Mauro Silva, quin tipus més encantador i intel·ligent. Schuster és una bomba. Julen Guerrero, sent més pla emocionalment té un munt de coses per explicar, Futre és una altra estrella mediàtica, Kanouté

 

 

Projectes de futur per a la vostra revista?
Tenim un present de futur molt interessant que és una sèrie audiovisual d’entrevistes reportatges amb els futbolistes fora del seu entorn habitual. Vam fer això amb Ter Stegen.