Entrevista amb Frichu Yustas, coautor del llibre “Las Peñas de Real Sporting de Gijón”

 

Rebeca Díaz i Frichu Yustas són els autors del llibre “Las Peñas del Real Sporting de Gijón“, que ens parla d’una profunda passió, la dels aficionats i aficionades de l’Sporting, fent partícips a les mateixes penyes, rescatant vivències i anècdotes, i recollint imatges tant de jugadors emblemàtics com dels grups d’integrants de les penyes. 380 pàgines amb fotografies a tot color. En el llibre es relata la història de l’afició sportinguista, des de la fundació de club en 1905 fins als nostres dies, fent especial èmfasi en el moviment penyista, des de l’aparició de la primera penya sportinguista el 1937, en plena Guerra Civil. També es toquen diferents aspectes poc coneguts de l’afició blanc-i-vermella, amb múltiples anècdotes i històries. També s’inclouen la majoria de les penyes existents avui al club.

Frichu Yustas també és autor i participant de diversos llibres com “El atlas de la música” (2007), “Historias del futbol de ayer” (2019) i “Historias del Club Patín Gijón Solimar” (2020).

 

 

Quan sorgeix la teva passió per l’Sporting de Gijón?
Doncs és una passió que tinc des de molt petit. El meu pare ens va fer socis al meu germà i a mi, suposo que per tenir un mínim de descans, quan teníem 7 i 8 anys aproximadament, i ja érem sportinguistes confessos. Ens encantava el futbol, ​​especialment a mi. Vivíem davant del Molinón, i ens deixava a la porta. Per dins anàvem amb el nostre petit entrepà i una gorra de llana matalassera que ens havia fet la meva àvia. Sempre vaig ser de l’Sporting, de tota la vida, encara que vaig néixer en una família no gaire futbolera, el meu pare és seguidor de l’Alabès i, per descomptat, a més simpatitza amb l’Sporting. Va marxar d’Àlaba per instal·lar-se a Astúries amb 17 o 18 anys, però encara que li tiren els dos equips, tampoc va seguir mai el futbol com un aficionat, volia que guanyessin tots dos i poc més, era estrany que veiés un partit, i a la meva mare, asturiana 100 %, no li agradava gens, no crec que hagi vist mai un partit.

Per què creus que cau tan bé l’Sporting de Gijón entre els aficionats al futbol?
Perquè sempre ha estat un equip de pedrera. L’Escola de Futbol de Mareo és la tercera nascuda a Espanya, després de La Toba d’Avilés (que va ser la primera, creada el 1965), després van venir Lezama i Mareo. Això va fer gran a un Sporting que amb jugadors de casa va arribar a competir amb els grans equips dels fitxatges milionaris. Avui això ja és història malauradament, però va quedar el pòsit a molts aficionats i l’afecte cap al club de Gijón. Bé, i també ajuda el fet que som una afició molt viatgera i, llevat d’excepcions, poc conflictiva.

Quan sorgeix la idea del llibre “Las Peñas de Real Sporting de Gijón (Historia de una afición)”?
Doncs és un tema que tenia al cap des de feia deu o dotze anys. Havia proposat la possibilitat de fer el llibre a algun amic editor i a alguns periodistes. Quan va sortir el de les penyes de l’Athletic de Bilbao, li vaig comentar al director de Deporte y Vida, una mica com a retret, i em va proposar fer-lo. Li vaig comentar també a la meva parella, Rebeca, i ens vam posar mans a l’obra de manera conjunta. Jo m’encarrego dels aspectes històrics i ella de les penyes actuals, tot i que intervenim ambdós en la totalitat del contingut.

 

 

Creus que el futbol modern pot posar en perill el moviment penyista?
Crec que el futbol modern posa en perill el que m’agrada del futbol. L’esport i el component social que l’envolta. Avui en dia aquest aspecte ja ha perdut moltíssim pes i el negoci pur és el que predomina. Des d’horaris absurds, partits en llocs que no tenen res a veure amb l’àmbit geogràfic de la competició que es disputa, preu de les entrades, etc. L’aficionat pinta poc i el futbol cada vegada és menys futbol i es redueix a pasta, diners, drets de televisió i contractes per jugar no sé on. Ja no es respecten ni els símbols dels clubs, gairebé sagrats, com són les samarretes o els escuts. Fins en això mana el negoci i els modifiquen per qüestions comercials.

De quantes penyes disposa actualment l’Sporting?
L’any 2018 comptava amb 158, si no recordo malament. En aquests dos últims anys no haurà variat gran cosa la xifra.

Creus que amb el llibre “Las Peñas de Real Sporting de Gijón (Historia de una afición)”, heu (Rebeca i tu) pogut transmetre tot el vostre coneixement com a seguidors del club?
Home, sempre queden coses per explicar, però estem contents amb el resultat global. Volíem transmetre la importància que va tenir en la història en moviment penyista, des de la creació de la primera penya en plena Guerra Civil, la celebració del primer ascens a la màxima categoria no va ser organitzada pel club, sinó per unes penyes de Gijón, el fet viatjar i aportar suport i diners a club. De vegades es tendeixen a infravalorar la importància d’aquestes, i tan Rebeca com jo, volíem donar a conèixer la transcendència que van tenir, i encara tenen, al club.

El desplaçament de 5.000 sportinguistes al Bernabeu és la demostració de força més gran de l’afició de l’Sporting?
Va ser molt important, però com a desplaçament de referència assenyalaria els 8.000 sportinguistes que es van desplaçar a Riazor durant la temporada 2009-10.

Quins creus que serien els 3 moments clau de la història de l’Sporting?
Les dues finals de Copa i el subcampionat de Lliga. Van ser tres oportunitats perdudes per aconseguir un títol, ho vam tenir a tocar, en alguna d’elles, els àrbitres van dificultar al màxim que avui l’Sporting pugui tenir un títol oficial en les seves vitrines. Tan sols té la Copa de la Lliga de Segona B obtinguda pel filial. També m’agradaria destacar un aspecte negatiu: l’entrada de la família Fernández a l’Sporting després de la seva conversió en S.A.D. Aquí va començar el declivi econòmic i esportiu.

Els 3 millors jugadors de la història del club?
Molt difícil. No sabria dir-te, no podria dir només tres noms. A Cholo Dindurra no el vaig veure jugar, ni a Manolo Meana, però algun veterà que sí que els va veure, em comentava que eren millors que els que van venir després. Quini i Ferrero, estarien segur a la meva llista. Villa i Luis Enrique van ser enormes, i del planter, però van jugar molt poc temps al club, Maceda i Juan Carlos Ablanedo també hi serien, sens dubte, entre els més grans, i dels estrangers, a més d’Enzo Ferrero, destacaria a Lediakhov.

Heu rebut qualsevol mena de suport per part del club en l’elaboració del llibre?
No, en l’elaboració cap ni una, ni tan sols el tenim a la venda a les botigues de club, però sí que la vam rebre posteriorment, en les presentacions. Estem encantats amb l’ajuda del Departament de Comunicació de l’Sporting, particularment amb Pablo Requejo, així com amb els veterans de l’Sporting que es van bolcar en totes les presentacions. Des d’Eloy Olaya, Claudio, Jose Luis Ablanedo, Enrique Morán, Tomás Hervás, Manolo Murias, Joaquín Alonso, Manolo Jiménez i, molt especialment, José Antonio Redondo i Cundi.

 

 

Teniu al cap un nou llibre?
El passat desembre de 2019 vaig treure un llibre en solitari editat per les penyes belgues de l’Sporting, “Historias del fútbol de ayer”, en el qual apareixen alguns articles que havia publicat anteriorment a Kodro.cat, aprofito per donar-vos les gràcies per permetre’m col·laborar amb vosaltres. Aquest passat gener, va sortir un llibre d’esport espanyol, en el qual vaig fer el capítol destinat a l’hoquei, i també un altre de l’editorial Deporte y Vida sobre la història de l’equip més llorejat de la història de l’esport asturià, un equip d’hoquei sobre patins que és pentacampió d’Europa, el Solimar, que avui dia per raons de patrocini es fa dir Telecable Hoquei Club. També tinc emparaulats per a aquest 2020 un parell de llibres col·lectius, juntament amb bastants autors i un altre mà a mà amb l’entrenador de porters del UC Ceares, Xurde Lains. Els tres versaran sobre futbol.