Joan Budó Bagués UE La Jonquera

Entrevista amb Joan Budó autor del llibre “100 anys de futbol a la Jonquera”

 

Joan Budó Bagués autor del llibre “100 anys de futbol a la Jonquera, Unió Esportiva La Jonquera des del 1922″ (publicat per editorial Brau), és un autèntic home de club, dels pocs que ens queden a casa nostra, i de ben segur que la persona que coneix millor l’entitat de l’Alt Empordà. Una vida lligada al futbol i a la UE La Jonquera: vint-i-un anys com a jugador (dècades dels 50, 60 i 70), vint-i-set anys com a directiu, i actualment el soci número 1 de l’entitat.

Budó, a més, com a escriptor i historiador local ha publicat altres llibres com Societat de Socors Mutus La Unió Jonquerenca. Cent Anys. (2005), i “La Jonquera. Retalls històrics.” (2011).

 

 

Com i quan sorgeix la necessitat d’escriure aquest llibre?
La meva afició, des de fa molts anys, en la recerca de la història local, m’ha permès aplegar tota mena de documentació concernent a aquesta, així com experiències viscudes al llarg del temps per molts dels habitants de la vila. Són molts i interessants els temes locals recollits, classificats i arxivats, que m’han facilitat, en molts dels casos, escriure’ls i publicar-los. El futbol a la meva família es porta a la sang. El meu pare va viure i va participar en la seva introducció a la Jonquera. Jo i el meu fill hem lluït els colors del club molts anys, i actualment ho segueix fent un net. D’aquí ve el meu apassionament per la seva història, i l’interès per escriure-la. Una altra raó que em va empènyer a fer-ho, és la meva manera de veure el futbol.

Crec que no ha estat, en molts casos, prou agraïda ni valorada, la inapreciable participació dels jugadors reflectida en els historials dels clubs. D’aquí ve la meva obstinació, des de fa anys, per arreplegar, i arribar a publicar, la major part possible de noms de jugadors que han defensat la seva samarreta al llarg de la història del club, des dels seus complicats inicis en el futbol aficionat fins al dia d’avui. Ells han fet possible el pas gradual del club, que ha evolucionat des de les categories regionals fins a arribar a assolir la Tercera Divisió Nacional. Crec que mereixen ser reconeguts i recordats.

 

En quin any debutes amb la UE La Jonquera, recordes el partit?
Era molt jove, impossible recordar-ho. De ben segur va ser en algun dels partits amistosos que aquells anys, sovint, es jugaven amb els equips dels pobles veïns Agullana o el Portús.

 

Quina creus que és la principal diferència entre els jugadors d’ara i els dels anys 50?
Com he escrit en el llibre, aquells anys, en el futbol regional – que es jugava en els pobles petits— predominava en la major part dels jugadors l’empenta i la velocitat per damunt de la tècnica. De petits s’aprenia a jugar als carrers o al pati de l’escola. D’aquí es passava ja directament a jugar al camp de futbol. No hi havia ningú que ens ensenyés a remenar amb precisió i l’habilitat amb la pilota. Avui, la mainada que s’interessa pel futbol té la possibilitat de ser format i educat en el mateix. A nosaltres, els anys 50, ens possibilità jugar “amb els grans”, gràcies al fet de posar-hi molt entusiasme i empenta. La diferència amb el futbol d’avui, no cal ni dir-ho, és abismal.

 

En el llibre ens expliques els diferents canvis en els colors de la indumentària del club, quins creus que serien els teus colors favorits?
Sense cap dubte el verd i blanc. Colors que llueixen els nostres equips d’hoquei, natació i futbol. El verd és el color dels joncs, planta que es fa en llocs humits, de tiges llargues i flexibles predominant a la contrada, que donà nom a la Jonquera. Un manat de joncs es reflecteix a l’escut d’aquesta.

 

Foto de Joan Budó al camp de la UE La Jonquera, imatge realitzada pel fotògraf Josep Ribas (Falgués Fotografia).

 

Quins creus que han estat els 3 moments més decisius de la història de l’entitat?
La temporada 1977-1978 en què quedem campions del Grup 3r d’Aficionats, i s’ascendeix a 3a Regional. L’ascens a Primera Regional la temporada 2006-2007, i la temporada 2015-2016 en què s’assoleix la Tercera Divisió.

 

Marià Gonzalvo, Estanislau Basora, Gustau Biosca, Julià Arcas i André Pelegrin van reforçar l’esquadra per als partits amistosos de festa major dels anys 60 i 61. Quins altres jugadors famosos o de renom recordes que van vestir també la samarra de la UE La Jonquera en alguna ocasió?
Pels aficionats i jugadors dels equips modestos que ens movíem aquells anys entre les categories d’Aficionats i Tercera Regional, deixant a part els jugadors més famosos del Barça i Espanyol, o d’algun altre equip de Primera Divisió que coneixíem per veure’ls en el NODO, o en alguns casos, per tenir la seva foto en els cromos guardats en algun àlbum, majoritàriament, la nostra referència futbolística, en la que nosaltres ens emmirallàvem, no era altre que la U.E. Figueres, equip que militava a Tercera Divisió. Teníem la possibilitat de veure jugar, encara que esporàdicament, jugadors que llavors, per a nosaltres eren considerats els més “famosos”.

D’entre tots ells en destacaria en Coll de Garriguella. Amb ell el Figueres quedà campió del Grup 7è de Tercera Divisió la temporada 1959-1960, i Campió de Catalunya enfrontant-se amb el San Sebastián per l’ascens a Segona Divisió. En el torneig internacional “I Trofeu Vila-rasa” que se celebra a Figueres l’any 1960, jugà defensant els colors del Figueres al costat de jugadors internacionals de molt renom, com Didi, Joel, Vavà, Evaristo, Kubala i Czibor. Diverses varen ser les ocasions que en Coll, en partits prou interessants, va reforçar el nostre equip.

 

Imatge extreta del llibre “100 anys de futbol a la Jonquera”. Drets: Basora, Gonzalvo III, —, Pelegrini, Biosca, Alexandre i Darné. Ajupits: —, Rodrigo, Bosch, —-, Rodríguez, Cortada. L’equip reforçat, setembre de 1960.

 

Quina sensació et va deixar el pas del club per Tercera Divisió?
L’ascens a Tercera Divisió i la temporada que s’hi va militar va significar per a mi, i de ben segur per a molts altres aficionats, haver assolit una fita impensable, mai somiada. Aquesta Tercera Nacional, per la majoria de nosaltres, socis i afeccionats d’un club modest d’una petita població de tres mil habitants, potser haurà estat una elevada fita que costarà molt aconseguir igualar o franquejar-la.

 

* Agraïments per Joan Budó (fill) per tota l’ajuda, paciència i facilitats per ajudar a confeccionar aquesta entrevista.