Entrevista amb Òscar Sarramia autor del llibre “La tercera catedral, 100 anys del Camp d’Esports”

 

La història darrere el llibre

El 1918 la Joventut Republicana de Lleida va fer una bogeria: va construir “el millor parc esportiu” i el va anomenar Camp d’Esports. La construcció del complex va suposar tota una revolució social i un gran pas cap a la modernització de la ciutat de Lleida en temps de limitacions i poques alegries. El conjunt arquitectònic era un espai molt important d’esbarjo, entreteniment cultural i, sobretot, de foment de tota mena d’esports. Amb el pas del temps el Camp d’Esports de Lleida s’ha acabat convertint en la tercera catedral de la ciutat, i amb aquest llibre s’homenatja el centenari de la seva construcció.

 

El seu autor

L’il·lustrador lleidatà establert a Barcelona Òscar Sarramia és el creador de “La tercera catedral, 100 anys del Camp d’Esports”, en el que repassa a través de 100 il·lustracions el centenari del Camp d’Esports de Lleida. Sarramia a més és soci del Lleida (etapa UE Lleida i Lleida Esportiu) des de l’any 1985, i va estar intensament lligat al Lleida Esportiu durant l’inici del projecte, redissenyant l’escut, samarretes, marxandatge, i cartells entre altres treballs. L’autor treballa des de fa anys en dos vessants artístiques paral·leles: la il·lustració per a diferents diaris i revistes, i en el terreny dels dibuixos animats. Després de participar en la producció de moltes sèries, pel·lícules i anuncis va crear tot el món de la sèrie infantil “Horaci l’inuit” emesa per TV3. Actualment també aporta la seva experiència en el camp de la docència en diferents escoles d’art i animació de Barcelona.

 

L’entrevista

 

Com i quan sorgeix la idea de crear “La tercera catedral”?

Tenia ganes d’unir les meves dues passions: la meva feina (sóc il·lustrador) i el Lleida (el meu club favorit). Ja havia dibuixat prèviament treballs menors sobre el Lleida per recordar efemèrides o moments concrets del club, però res comparat amb un projecte gegant com “La tercera catedral”. Però fa 2 anys vaig pensar que el 2019 feia 100 anys el Camp d’Esports i veient que tenia cert marge de mesos per treballar-hi no ho vaig dubtar, i m’hi vaig llençar de cap, sense tenir editorial ni saber encara com estructurar-ho gràficament. Vaig fer unes 12 il·lustracions inicialment per veure com “respirava” el projecte, i després d’un any i mig de feina tenia el llibre fet i publicat per Pagès Editors.

És aquest llibre l’opció ideal i més original per a poder explicar la història del futbol a Lleida a grans i petits?

És un llibre per a tots els públics en el que s’expliquen cronològicament els cent anys d’història d’un camp de futbol, de fet en aquell moment era un complex esportiu molt gran i avançat. Va tenir un naixement polític i una finalitat clarament social, amb l’esport i la cultura com a banderes del projecte, que va fer de Lleida quelcom diferent en unes èpoques complicades. Un complex d’aquesta magnitud i amb aquests valors inicials va fer que fos únic a Catalunya, a l’estat i a escala europea. El llibre té una “segona lectura” que és evidentment, un breu repàs al futbol lleidatà amb aquells primers clubs polititzats o de gremis diversos que van utilitzar l’estadi, els seus conflictes i les dues metamorfosis del club blau fins a arribar a l’actual Lleida Esportiu.

 

 

Quan va sorgir el teu amor pel club blau?
Diria que va ser quan tenia 10 anys, un amic del meu pare, el Llorenç (actual soci 3 del club), em va portar al Camp d’Esports. Era el primer cop que hi entrava i era en un Lleida – Ferrol de 2B (en aquella època només hi havia 2 grups en aquesta categoria i tocava viatjar ben lluny). Recordo la porteria de fusta i Vicenç Amigó de porter. Aquella sensació de sortir per les escales humides i fosques (les bombetes sempre estaven trencades) a la grada pel vomitori del Gol Nord alt i veure tota la gentada amb aquella olor barreja de gespa mullada, puros i conyac… uf, va ser definitiu. A més a més quan ets nen a vegades apliques una mica de sentit comú, ja que penses “si és el club de la meva ciutat, jo sóc del Lleida”.

Vas formar part de la primera junta de l’actual Lleida Esportiu, i has pogut col·laborar amb el club en diverses accions. S’ha involucrat l’entitat de la Terra Ferma en algun aspecte de la confecció del llibre?
Vaig estar-hi intensament lligat els primers anys on hi havia moltes coses a fer, ja que el club l’havien deixat fet un solar. Va ser una època de molta feina, ja que la història del Lleida havia de continuar endavant després de 72 anys. Vaig fer coses tan variades com polir l’escut, dissenyar algunes samarretes, el marxandatge, els cartells… una mica de tot. És una sensació estranya poder treballar pel club dels teus amors, ja que es barregen moltes coses. El club, en l’elaboració del llibre, m’ha facilitat poder accedir a l’arxiu, estar pel Camp d’Esports buscant espais idonis, etc.

 

Quin ha estat el moment més emotiu que has pogut viure com a espectador al Camp d’Esports?
Entre tants disgustos hi ha hagut alguns bons moments. El primer record que em va emocionar va ser l’any 1987, en partit de Copa quan el Lleida va guanyar 3-1 al Barcelona de Venables. Poder anar l’endemà amb 11 anys a l’escola treien pit, davant de la culerada, va ser impagable. L’ascens del 1987 amb Jordi Gonzalvo va ser espectacular, ja que feia 22 anys que el Lleida no jugava a 2A, i el Camp d’Esports va bullir (literalment), aquest ascens donaria pas a la millor època del club. Indubtablement també l’ascens a Primera del 93 amb la posterior victòria contra el Madrid va ser un moment màgic, o les diverses visites de l’Osasuna on es creava un ambient futboler irrepetible i espectacular a les grades del Camp d’Esports.

Quins són els teus 3 jugadors favorits de la història del Lleida?
El Lleida, per ser un club petit i sense gaires èpiques, sempre ha comptat amb jugadors boníssims, de fet hi havia partits que sorties al·lucinat del camp pensant ¿Però que fa aquest jugant aquí? Dels que jo he vist destacaria: Palau, jugador de la terra, compromès… un clar exemple del que era un jugador de club (ara és un tipus de jugador quasi inexistent en el futbol actual). “Tubo” Fernández només va estar una temporada però va ser intensa, era molt carismàtic (típic porter sud-americà estrafolari), i a més a més va fer 7 gols (torno a recordar que era porter). Antonio Calderón va ser simplement un fora de sèrie. De les èpoques en blanc i negre sempre he sentit les meravelles del porter Rivero (quan estàvem a Primera al 51), Gensana (abans d’anar al FC Barcelona), Manolo Bademunt o Buján.

 

 

Creus que els 100 anys del Camp d’Esports han passat massa desapercebuts en els mitjans de comunicació?
La veritat és que una mica sí. A Lleida hi ha hagut cert ressò en els dos diaris de la ciutat, i Lleida TV n’han parlat però irònicament l’ajuntament no ha fet res… i això que n’és el propietari! El club va fer una samarreta especial amb què va jugar un partit la passada temporada, una bufanda espectacular de l’efemèride i alguna cosa més estan preparant actualment. Fora de Lleida hi ha l’absurda idea que és un tema menor i una cosa local, sense tenir una visió global de què el que van construir aquí Lleida, com ho van fer i amb el sentit que li van voler donar, era un exemple pràcticament únic a Europa. Excepte algun petit reportatge puntual (com vosaltres), TV3, TVE Catalunya o l’Ara, està passant un pèl desapercebut. Això sí… quan canviïn les rajoles dels vàters del Camp Nou tots ho sabrem (rialles).

Tornarem a gaudir de les teves il·lustracions en algun projecte de futur vinculat al Lleida?
Doncs sí, estic treballant en un altre llibre i en un format molt diferent, on em centro en un període molt concret del Lleida que va del 1982 a l1993, l’època més bona i alhora més curiosa del club.