Florentino, el Big Bang i la galàxia

 

24 de maig del 2000: el Reial Madrid guanya “la Octava”, la segona Copa d’Europa en color, la segona de l’era Sanz. Sis dies després, encara borratxo d’èxit, en una decisió oportunista, Lorenzo Sanz anuncia l’avançament de les eleccions a la presidència del club, que se celebrarien només un mes i mig després, el 17 de juliol. Tenia dos anys al davant per a fer-ho, però la temptació d’utilitzar l’èxit continental com a reclam va ser massa llaminera.

Des d’aleshores, si busquem al diccionari el significat de l’expressió “sortir el tir per la culata”, apreciarem la cara de pòquer de Don Lorenzo, ennuegat amb el fum del pur d’una victòria que ni tan sols es va arribar a encendre i amb el somriure congelat.

Davant tenia a Florentino Pérez com a rival electoral, un outsider que va saber jugar molt bé les seves cartes: una gestió comunicativa de campanya omnipresent gràcies al seu poder i influència, el fet d’autoproclamar-se l’hereu de Bernabéu com a aconseguidor d’estrelles, la promesa d’una gestió econòmica moderna que permetria al club sanejar el seu deute galopant i, recordin-ho bé, amics barcelonistes, la basa electoral del fitxatge de Figo, al costat de Rivaldo, el gran crack de l’etern rival.

 

 

El fitxatge de Figo pel Madrid va suposar l’entrada del futbol espanyol en el segle XXI de manera brusca. També va suposar un reordenament de forces. Per al barcelonisme va significar una traïció traumàtica i una ferida que no va saber cicatritzar fins a l’arribada de Laporta i Ronaldinho cinc anys després. Amb el cop donat sobre la taula, Florentino marcava paquet i el Madrid emergia com a Alfa i Omega del futbol mundial. No en va, una de les seves grans cites: “Fulanito ha nacido para jugar en el Madrid”, contenia tota la càrrega ideològica del seu mandat, dotant al club blanc d’una connotació gairebé mística, una sort de globetrotters futbolístics que havien de repartir felicitat arreu del planeta, per més que la seva funció evangelitzadora universal generés una ona d’antimadridisme sense precedents que ni Butragueño, portaveu i surfista a temps complet, podia contenir.

Florentino no va inventar res pel que fa a model esportiu. Si un cas, el va radicalitzar. Pocs anys abans, el Barça de Núñez o el Milan de Berlusconi ja van formar equips temibles replets d’estrelles mundials. Amb un matís: en l’era pre-Bosman, aquests es van nodrir de bona part dels jugadors més importants del futbol nacional. Per contra, l’èxit de la Lliga en el seu primer any i de la Champions el segon, l’any del Centenari madridista, va convèncer Florentino que la classe mitjana era prescindible, va extremar la seva proposta, va menysprear els jugadors-frontissa com Makelele, Cambiasso, Morientes o Solari, va menystenir Del Bosque i va batejar el seu model: ‘Zidanes y Pavones’. Va arribar a confessar, es diu, que en el seu ideal d’equip, segons passessin les temporades, Zidane seria el “líbero” d’aquest: un onze que aixafaria l’enemic senzillament per acumulació de talent. I, per si de cas, si feien falta obrers per a compensar el dèficit defensiu de la seva constel·lació, ja s’arremangarien els pavones, que per haver mamat dels valors de l’escut des de nens, serrarien les dents més i millor que ningú.

Figo a l’estiu del 2000, Zidane l’any 2001, Ronaldo el 2002 i Beckham el 2003, van convertir al Madrid en una superproducció cinematogràfica aclaparadora, en una marca global envejable i envejada i en un equip de Play Station en l’era de la Play Station. Els moderns ho anomenarien “fer un win-win”, però, com diríem en castellà antic els menys moderns, “¿para este viaje hacían falta estas alforjas?” Si valorem el cicle del Madrid Galàctic en el seu apogeu (del 2000 al 2005, estiu en el qual un Figo ja decadent marxa a l’Inter), i mesurem el palmarès sobre la base de Lliga, Copa i Champions, el Madrid guanya 1/5 Champions disputades (2002), 2/5 Lligues (2001 i 2003) i 0/5 Copes del Rei. Per descomptat, no és un mal bagatge, però tampoc pot considerar-se un cicle dominant ni a escala nacional ni en l’àmbit continental. En un lustre en el qual el Barça va patir una veritable travessia en el desert, el València va guanyar dos títols de Lliga i a Europa, excepte l’any de la volea de Zizou, el Madrid es va topar amb equips que, com el València, no reunien tal elenc d’estrelles (Bayern o Juventus) però sí que gaudien d’un entramat col·lectiu molt més potent, treballat i compensat que, a l’hora de la veritat, s’acabava imposant.

 

 

La radicalització del model i el seu col·lapse es va evidenciar la temporada 2003-2004. Totes les estrelles blanques estaven sota el mandat de Carlos Queiroz, un tècnic que havia de modernitzar i donar un nou impuls a l’equip, deia Florentino. Potser perquè no s’atrevia a reconèixer que, a diferència de Del Bosque, un senyor amb cara de conductor d’autobús, el portuguès era guapot, estava perfectament bronzejat, lluïa “pelazo” i era poliglota, totes elles qualitats sempre ben valorades en qualsevol mega producció de Hollywood i a la Casa Blanca també. I totes les estrelles jugant sempre i alhora, mentre la banqueta es buidava de jugadors de rotació de bon nivell i s’omplia d’obrers de La Fábrica, de la pedrera. La resta és història: després d’una gran primera volta, van arribar les comunions i l’equip va caure en la final de Copa contra el Saragossa a Montjuïc, va ser durament eliminat -remuntada inclosa- pel modest Mònaco de Morientes a la Champions i va registrar la pitjor ratxa de derrotes consecutives a la Lliga de la seva història: va perdre els 5 últims partits que va disputar aquella campanya.

El Madrid galàctic va ser un somni majestuós. Tant que, quan jugàvem a la Play Station de la que abans us parlava, els meus amics i jo vetàvem la seva elecció perquè triar el Madrid era un abús. Era jugar amb avantatge. Però, a efectes pràctics, no va ser un equip amb una gran proposta col·lectiva. Va ser un equip de flaixos, meravellosos, clar, però de fogonades, que no va poder imposar un cicle dominant, va pecar de supèrbia, no va saber fer versàtil a temps la seva proposta i que alimentava ires, enveges i recels al mateix temps que marcava el pas del futbol que vindria: l’entès com a producte global a explotar, el de l’explotació compartida dels drets d’imatge dels jugadors o el de l’explotació comercial de la marca durant les interminables gires estiuenques. Explotar, deia, com a concepte i com a resum d’allò: Florentino, la galàxia i el seu Big Bang.

———————–
Carlos Caso Sarmentero