¡Goool en las Gaunas!

Carrusel radiofònic

¡Goool en Las Gaunas! no és només un gran llibre de Javier Triana sobre el C.D. Logroñés. És una frase que, per als amants del futbol retro, d’abans de la Liga de las Estrellas, ens porta a una època en què tot era diferent. Molts dels partits es jugaven en el mateix horari, perquè prevalia l’afeccionat de grada a l’espectador d’audiència televisiva, la ràdio a la tele, els cromos a la venta de samarretes… A finals dels vuitanta i principis dels noranta, amb prou feines es podien veure partits sencers per la petita pantalla i, si volíem saber d’altres equips o jugadors, només hi havia l’opció de la ràdio (o els resums televisius les nits de diumenge). I va ser en aquest context de carrusel radiofònic que l’expressió ¡Goool en Las Gaunas! va fer-se trending topic de l’època per la simpatia que despertava la frase i l’equip que jugava en aquell camp: el Logroñés.

 

 

Un somni de primera

El Club Deportivo Logroñés va poder allargar el somni de jugar a primera durant nou temporades (vuit d’elles consecutives) des de 1987/88 a 1994/95 i posteriorment la 1996/97 (la primera Liga de las Estrellas). En les dues primeres temporades, l’equip va aconseguir unes meritòries tretzena i catorzena posicions. A la temporada 1989/90, es va quedar a dos punts de la UEFA, classificant-se en setena posició, la seva millor campanya. Les dues temporades següents va acabar en desena posició, convertint-se en un equip modest de mitja taula, de zona tranquil·la. En canvi, a les temporades 1992/93 i 93/94, l’equip va salvar-se in extremis de les places de promoció de permanència. Finalment, una nefasta 94/95 va dur l’equip al seu primer descens. Un any més tard, l’equip tornava a primera per disputar la primera Liga de las Estrellas (96/97) que, per últim any, comptava amb 22 equips. L’equip de la Rioja no va poder evitar un nou descens, abandonant definitivament el somni de primera.

Señor Gol

Sobreviure a primera no és senzill i és clau comptar amb un davanter que garanteixi un mínim de 12-15 gols. Tal com apunta Javier Triana al recomanable ¡Goool en las Gaunas!, Logroñés llegit al revès, de dreta a esquerra, és Señor Gol. Brutal joc lingüístico-futbolístic!!!

Els afeccionats del modest C.D.Logroñés poden presumir que en les seves files hi van militar històrics homes gol que van permetre allargar el somni i oferir alegries de diumenge. L’any del debut a primera, l’home gol va ser l’uruguaià Amaro Nadal, fitxat del Sevilla, amb 8 gols. La temporada següent, un altre uruguaià, exRiver (amb Intercontinental i Copa Amèrica en el currículum), Antonio Alzamendi va marcar 9 gols. La millor temporada del CD Logroñés va comptar amb el veterà exathletic Manuel Sarabia (12 gols) i l’exatlético Quique Setièn (9 gols) com a màxim artillers. Anton Polster, exSevilla, va quasi monopolitzar el premi del gol i va marcar 14 gols a la 91/92. A la temporada següent, l’equip –orfe de gol- va ocupar durant 12 jornades la darrera posició i quan semblava que la permanència seria una utopia, una oportunitat única va permetre fitxar un desconegut Oleg Salenko, que per permisos laborals no podia jugar amb el Tottenham. El rus va fer aixecar la grada de Las Gaunas des del principi, i els seus 7 gols en 16 jornades (màxim golejador de l’equip) van permetre salvar l’equip in extremis. La 93/94, Salenko va jugar tota la temporada, marcant el récord de 16 gols, una ratxa que va mantenir al Mundial dels Estats Units, convertint-se juntament amb Hristo Stoichkov, com a màxim anotador amb 6 gols.

 

Altres noms propis

El C.D. Logroñés no només tenia grans davanters. En les seves files, hi van jugar reconeguts jugadors com Oscar Ruggeri (campió del Mundial de Mèxic 1986), Cristóbal Parralo, Santi Aragón, Julen Lopetegui, Andoni Cedrún, Ochotorena, José Ignacio, Poyatos, Dejan Markovic, Salva i Marcos Alonso, entre altres. Miguel Angel Lotina, més reconegut per la seva trajectòria com a entrenador, va formar part de la plantilla, l’any del debut, així com un jovenet Raül Ruiz, col·laborador de Canal Plus des del reportatge quan militava al Numància.

Però si hi ha un nom que molts afeccionats del futbol retro vinculen a l’equip de La Rioja, aquest és el Tato Abadía. Dins el camp, el migcampista era tot entrega, lluita i compromís amb l’equip. Fora del camp, va convertir-se (i es manté intacte) en un símbol de jugador humil, modest, i -amb la seva calvície i el bigoti poblat- en el jugador premetrosexual que no busca l’admiració de ningú, però que aconsegueix l’afecte de molts.

 

 

Els entrenadors

La banqueta de Las Gaunas també va poder comptar amb entrenadors de renom. L’any del debut, l’equip va ser dirigit per Jesús Aranguren, l’artífex de l’ascens a primera. La temporada 1988-89, va començar de forma fulgurant amb 4 victòries en cinc jornades. Tanmateix, tretze jornades consecutives sense guanyar van condemnar un joveníssim Jabo Irureta. Va ser substituït per Carlos Aimar, però per problemes burocràtics, va haver de deixar el càrrec, ocupat per Nano (Fernando Ramos), home de la casa, sense més experiència a primera. José Luis Romero, que va entrenar el Barça un partit (temporada 82-83, entre Lattek i Menotti), va dirigir l’equip en la millor temporada de la història amb la setena posició. Romero va marxar a Betis i Cádiz (en ambdós casos, amb descens) i va arribar l’excèntric i brillant David Vidal. Va ser l’entrenador amb més partits al Logroñés a primera (dues temporades senceres i dotze jornades de la 92/93). Lotina va substituir Vidal durant 2 partits, a l’espera de Carlos Aimar (de nou) que es va fer famós pels forts cops al pit dels jugadors abans d’entrar al camp. L’argentí va dirigir l’equip en tres etapes (5 partits a la 88/89, el tram final de la 92/93, la 93/94 sencera i, de nou, el tram final de la 96/97, darrera temporada de l’equip a primera). La temporada del primer descens, l’equip va comptar amb 5 entrenadors i ja a segona amb un jove Juande Ramos, que després de pujar-lo de nou a primera, va optar pel Barça B. Miguel Àngel Lotina, exjugador de l’equip, després de la seva exitosa aventura a Numància, va acceptar el repte de dirigir el CD Logroñés a la Liga de las Estrellas, però l’aventura va durar 10 jornades.

 

 

Las Gaunas, un camp dels d’abans

Però si alguna cosa recorden els vells afeccionats del futbol retro, és que Las Gaunas era un estadi singular, inoblidable. Petit com era, molts partits comptaven amb una extensa capa de fang just a les porteries, des de la línia de gol fins al penal. Andoni Cedrún, quan era porter del Saragossa, ho va patir i també la Quinta del Buitre, primer, i el Dream Team culé després, que si volien guanyar, no havien de suar la samarreta. L’havien d’enfangar!

Els entrenadors locals, quan arribaven els dos grans, se les empescaven per minimitzar el dany. Escurçar el camp o regar-lo fins a enfangar-lo. El bo de Vidal va ser més enginyós. Era la temporada 91/92, i el Barça (tres dies abans del mític partit a Kaiserlautern) es presentava a Las Gaunas amb ganes de refer un inici de lliga erràtic. Però la pilota no corria al ritme que volia Cruyff. Va cridar a Guardiola i li va demanar que la mogués més ràpid, i Pep li va respondre que no es veia la pilota. La gespa era molt alta! L’holandès va mirar a la banqueta local i li va fer un gest a Vidal (“Qué caradura eres”) i aquest no va poder evitar riure. Havia manat no tallar la gespa en dues setmanes!!! La seva trampa va ser exitosa, ja que va aconseguir un empat a 2, una d’aquelles gestes que recorden els afeccionats enyorats d’un futbol de temps pretèrits.

 

 

———-
Jaume Clavé