Guardiola i Baggio, la història de dues llegendes compartint vestidor i admiració

El trofeu Bravo, el primer punt d’encontre imaginari

La temporada 1990-91 la Juventus de Torí visitava el Camp Nou en el partit d’anada de la semifinal de la Recopa d’Europa. L’estrella dels italians era un jove talent fitxat de la sempre odiada Fiorentina on va ser-hi cinc temporades que serien tot un exemple de superació personal per culpa d’una greu lesió que el va tindre dos anys fora dels terrenys de joc. Però gràcies a una espectacular recuperació tant física com mental aconseguiria rebre el trofeu Bravo com a millor jugador jove europeu l’any 1990, cosa que el va catapultar a la selecció, on brillaria en el Mundial disputat aquell estiu a la mateixa Itàlia. Amb el 10 a l’esquena de la “Vechia Signora” Roberto Baggio deixava clar aquell any que anava pel camí de ser un mite i per la majoria el millor jugador italià de tots els temps.

Uns mesos abans d’aquella semifinal de Recopa, Josep Guardiola debutava amb el primer equip del F.C. Barcelona en un partit contra el Cadis al Camp Nou, i la següent temporada esdevindria amb només vint anys una peça imprescindible del que seria el “Dream Team”. Va ser un any inoblidable en què guanyaria la Lliga, la Copa d’Europa, l’Or als JJOO i el trofeu Bravo l’any 1992 a millor jugador jove europeu. Ni Roberto Baggio ni Josep Guardiola guanyarien aquella Recopa del 91, però per primera vegada i encara que fos des de certa distància, es trobaven dos talents descomunals de ben a prop.

L’adéu de Guardiola del Camp Nou, el primer pas

El 24 de juny del 2001 Josep Guardiola i Sala disputava el seu últim partit amb la samarreta del F.C. Barcelona. Va ser un adéu estrany, just el dia en què el Celta eliminava els culers de la Copa, però amb els seus companys fent-lo sortir de la gespa amb la grandesa d’un mite que no va voler cap homenatge. Els últims mesos al Camp Nou van ser durs, amb l’equip classificant-se per la fase prèvia de la Champions League en el darrer instant gràcies a una xilena de Rivaldo, i amb rumors constants de desavinences amb la directiva presidida per Joan Gaspart. Arribava l’hora dels adéus deixant enrere 6 Lligues, 2 Copes del Rei, 4 Supercopes d’Espanya, 1 Copa d’Europa, 1 Recopa, 2 Supercopes d’Europa i 11 gols.

 

 

Però per damunt de tot Guardiola va ser un jugador especial, gràcies a ser la continuació de Johan Cruyff sobre la gespa, no és d’estranyar doncs que amb els anys s’hagi convertit en un entrenador tan important i sense renunciar mai al seu Cruyffisme. Com a jugador era un migcampista més intel·ligent que la resta i amb una clarividència que molt pocs han tingut, el Guardiola futbolista és possiblement el millor jugador dels 90 en la seva posició.

Brescia, terra d’encontre de Déus

Des del moment en què Guardiola va anunciar la decisió d’abandonar Barcelona els rumors sobre un possible destí a Itàlia van ser constants. Inter, Roma i sobretot la Juventus semblava que podrien ser el seu destí. Quan pocs dies abans de tancar-se el mercat va saltar la notícia del seu fitxatge pel modestíssim Brescia eren molts els que no s’ho acabaven d’empassar. Tothom el feia en un gran club europeu, potser el fet que un mite com Roberto Baggio aterrés l’any abans en el petit equip de la Llombardia havia ajudat al jugador català a prendre la decisió final. “Il Divino Codino” havia acabat malament la seva etapa a l’Inter de Milà on era un referent per una plantilla de superestrelles que no acabava de funcionar a causa de la mala maror. Precisament les males relacions amb l’entrenador Marcello Lippi havien degradat la situació fins a fer-la insostenible i finalment Baggio va decidir abandonar Milà. El mític jugador interista Sandro Mazzola diria “si algú discuteix un jugador com Baggio, vol dir que alguna cosa no funciona”.

 

 

Brescia semblava el millor lloc perquè dos jugadors de tan alta categoria trobessin el seu renaixement. A banda dels dos cracks, jugadors com Danielle Bonera, Luca Toni, Alejandro Correa o Simone Del Nero havien d’apuntalar un equip entrenat per Carlo Mazzone i que feia il·lusionar la ciutat. La temporada va començar prou bé pels de la Llombardia i semblava que els dos jugadors no només s’admiraven mútuament, també s’entenien sobre la gespa. Eren dos jugadors molt intel·ligents amb grans dots de lideratge dins i fora del camp. La visió de joc i el toc ràpid i precís del català amb la capacitat de desbordament de l’italià podien ser una arma temible si els dos trobaven la inspiració. Però les desgràcies venen quan menys t’ho esperes i el Calcio aquella temporada només gaudiria onze partits del duet màgic. Guardiola va donar positiu per Nandrolona després d’un partit a Piacenza, un positiu ratificat després d’un partit contra la Lazio. Anys més tard i després d’una lluita judicial incansable el jugador va demostrar ser innocent, però la seva etapa al Calcio ja estava marcada.

Una segona i última oportunitat pel binomi Guardiola-Baggio a Brescia

La següent temporada i quan semblava que Guardiola no es recuperaria del cop, la Roma de Fabio Capello, un entrenador allunyat de futbol total, el va fitxar.

 

 

L’equip de la capital aspirava a tot, però l’experiència romana no va funcionar i al mercat d’hivern Guardiola tornava cedit al Brescia per ser un jugador decisiu en el tram final de la temporada, disputaria tretze partits al costat de Baggio per deixar l’equip novè a la classificació, just per sota de la Roma i classificant l’equip per la Copa Intertoto. Durant el temps que van jugar junts van fer més competitiu que mai el Brescia i sobretot van forjar una admiració mútua que encara ara es professen. Guardiola marxaria a jugar a Doha i Baggio encara jugaria una temporada més a Brescia on es retiraria. Ara com ara  “Il Divino” i el noi de Sant Pedor són dues llegendes del futbol.

 

———–
Marc Trilla