Quan la Guerra Civil va colpejar l’Osasuna

 

Corria l’any 1935, un Osasuna republicà ascendeix a Primera; tan sols un any després, últim dia dels Santfermins, té lloc el cop feixista i la Guerra Civil. La repressió s’acarnissa directament amb el club en forma d’afusellaments, exili, presó… Una història oculta i oblidada en una ciutat “roja” (Bada hiri gorri bat).

“Una tarda, transient d’emocions-tarda florida amb ametllers blancs d’abril-, aquest blanc equip d’Osasuna es cenyí el llorer olímpic de la victòria. Salut!” Amb aquestes líriques paraules i una fotografia de l’onze titular acompanyen la crònica del Diari de Navarra (DN) el 27 d’abril de 1935, el diumenge anterior Osasuna va deixar el vermell per un dia (va vestir de blanc), aconseguint la màxima categoria per primera vegada. Guanyà al Murcia amb hattrick de l’hàbil atacant d’Olite, Vergara. Primers de grup i segons en la fase d’ascens. La primera felicitació des de Bilbao, telegrama de l’Athletic, campió la temporada que següent.

La plantilla formada pel agoizko Urdiroz, entrenador (un any després seria empresonat), va ser un defensa central brillant i expeditiu; com a tècnic, va armar un bon bloc. Els jugadors Urreaga, Oyaga, Jokintxo Ilundáin (Bolico), Recarte, Muguiro, Valentí, Cuqui Bienzobas (vinculat a ANB, va formar part de la selecció d’Euskadi), organitzador, futbol i talent per moure als seus companys: Urdiroz II, Tell, Ruiz, Castell, Juaristi, Urretavizcaya, Sánchez Pascual i la popular davantera formada per: Iturralde, Vergara, Paco Bienzobas i Catachú. Diversos d’ells l’any següent prendrien les armes dels colpistes.

El dia abans un reporter del Diari de Navarra demanava animar sense descans. Expectació màxima a Iruña: “Un riu gran d’osasunisme amb els seus afluents recorria la ciutat”. Gent de Nafarroa, de Guipúscoa i Araba. Periodisme d’arengues i reclamacions: “que regalin un nou camp a l’Osasuna“. A l’any següent, el descens. Crítica larvada a la directiva, res de felicitacions.

“Rojos d’Osasuna, sigueu sempre vermells!” reclama el reporter del Diari de Navarra. Sense rubor, adjectius i connotacions que un any després eren motiu per portar-te a l’escamot d’afusellament. Vergara, considerat una de les primeres estrelles, màxim golejador amb 20 gols en primera; Paco Bienzobas, 10; Iturralde, 8 i Catachú, 6 eren els realitzadors. El d’Olite va apostar contra un directiu, en una eliminatòria de Copa. “Et dono un duro per cada gol que facis…”. Poc li va costar fer dos gols al Zaragoza i cobrar la prima. Va arribar a marcar cinc gols en un sol partit, davant de l’Atlètic de Madrid al Metropolitano, 1-5 a favor d’Osasuna. Després de la guerra el va fitxar el Barça, va tornar a Iruña la següent temporada.

 

Vergara practicant el salt de cap, amb Urreaga estirant la corda.

 

L’inici a Tercera

La Lliga neix l’any 1928. Osasuna és relegat a Tercera, i es planta amb altres equips per acabar disputant el campionat de Guipúscoa. Torna a Tercera l’any 1930, ascendeix a Segona l’any 1932, on va romandre fins a l’ascens a Primera, sent Natalio Cayuela el president, que després seria afusellat. Aquell any Osasuna va acabar segon a la Copa Basca, empatat a punts amb l’Athletic, per sobre de l’Arenas, Real Sociedad, Real Unión, Barakaldo i Alavés en aquest ordre. Torneig amb molt de nivell (excepte navarresos i vitorians) la resta reunien 23 títols.

A la Copa President de la República, Osasuna va arribar a semifinals, va disputar-se una plaça amb el Sevilla, que va acabar coronant-se campió. El partit al camp de San Juan va finalitzar a falta de 20 minuts a causa de les tanganes i caiguda d’objectes, dos partits de suspensió. Pamplona comptava llavors amb 50.000 habitants. Les xifres del club assenyalen només 100 socis. Problemes financers i tot i així, alguns reclamaven un camp nou! L’ascens va durar una temporada, 17 anys d’espera per al segon. Entretant conspirador i futur colpista. Hi va haver traïcions en aquelles directives d’Osasuna, on compartien taula dues persones que després van ser afusellades, altres empresonades al costat de responsables directes del Cop?

 

La República a Iruña

Dècades abans, a la Navarra carlista del segle XIX, Pamplona era liberal. Proclamada la República venç el Front Popular. Les notes de la Marsellesa i La Internacional sonaven en places i carrers de la ciutat. Ballades fins i tot a manera de pasdoble. Va haver-hi iniciatives per crear un Estatut Basc, amb la participació de Navarra. Ningú discutia el fons, però sí la forma. Les diferències eren ideològiques.

 

 

Després del fracàs de la revolució d’Astúries, la realitat va canviar i molt. Els següents dos anys l’ambient polític i social va ser crispant. El Cercle Carlista de la Plaça del Castell s’havia convertit en una acadèmia militar. La situació era tensa. Algun directiu d’Osasuna com Lizarza va viatjar a Itàlia per entrevistar-se amb el feixista Mussolini, rebre formació militar i armes. El conegut com “El director” del cop, el General Mola va arribar a Pamplona.

Osasuna ascendeix a Primera, descendeix la mateixa temporada. Al club hi havia qui estava per altres coses. No paraven de conspirar i preparar-se per donar el cop. Hi ha una línia molt gruixuda que uneix el club amb aquests esdeveniments i amb els qui van intentar frenar-los.

 

Acaben els Sanfermins, ressaca mortal

Osasuna descendeix, arriba l’estiu, els Santfermins i l’últim dia: Concentració militar, convocada per les dretes, a la Plaça del Castell de 4000 requetès. El General Mola al comandament. Assalten el diari nacionalista “La Veu de Navarra” (deu dies després La Falange publicaria allà el seu: “Arriba España”), el Centre Basc i el Cercle de l’Esquerra Republicana (van arrencar símbols i ornaments republicans). La jornada finalitza amb l’assassinat per l’esquena del Comandant Rodríguez Medel pels seus subordinats de la Guàrdia Civil, tractava d’aturar el cop; objectiu que, l’expresident d’Osasuna, Natalio Cayuela al costat d’altres (entre els quals hi havia diversos de la Junta d’Osasuna) també van intentar.

En les jornades següents són cessats tots els regidors d’esquerres de Pamplona, ​​una gestora municipal va prendre el control i va donar tot el seu suport a la Junta de Guerra, 56 treballadors a la plantilla municipal cessats d’ocupació, a més de milers de detencions, interrogatoris sota amenaces i tortures per confeccionar llistes negres… en un any 300 persones afusellades a Pamplona, ​​la majoria d’elles vinculades a organitzacions republicanes d’esquerres o nacionalistes basques.

A l’agost el bisbe de Pamplona declarava il·lícita la unió de nacionalistes bascos amb republicans i socialistes. Els afusellaments de presos es realitzaven en les muralles de la Ciutadella, convertint-se en un lamentable espectacle a què acudien determinats membres de famílies aristòcrates, algunes monges… amb el seu afany de presenciar i ser testimonis, i demostrar la seva baixesa moral, per veure aquell horror i extermini merescut del veí roig, d’un conegut, fins i tot d’algun parent.

“Cal crear una atmosfera de terror… eliminant sense escrúpols ni vacil·lació a tots els que no pensin com nosaltres”, signatura: Mola.

Osasunistes afusellats i morts al bombardeig

Per a l’elaboració de la següent relació de persones s’ha consultat articles de Félix Monreal, Natxo Matxin, José Ignacio Corcuera i Manuel Martorell a més de diversa bibliografia sobre la guerra a Navarra, arxius oficials i pres testimoni directe amb familiars d’algun d’ells. Es tractaria d’un recull de treballs realitzats, alguns descobriments nous i un punt de sortida en el qual queda molt per fer. Cal tenir en compte la dificultat, ja que plantilles de jugadors i juntes directives anteriors a 1936, en la immensa majoria de casos, apareix un cognom en els llibres consultats.

Eladio Zilbeti, afusellat. Membre fundador de club en 1920, jugador, secretari de club, es considera un dels autors, sinó l’autor, de la idea d’el nom: Osasuna; a més, va ser militant de l’esquerra independentista basca.

 

 

Natalio Cayuela, afusellat. Va ser president dels vuit anys anteriors. Home polifacètic, secretari de l’Audiència Provincial, polític d’esquerres i una de les persones que va intentar aturar la barbàrie del cop i la guerra.

 

 

Ramon Bengaray, afusellat. Directiu d’Osasuna, abans havia estat regidor d’esquerres a Pamplona, ​​havia estat funcionari de Justícia, després impressor de professió, president de el Front Popular a Navarra, partidari de l’Estatut Basc. Al costat de Cayuela, els germans Montsó i altres van tractar de detenir el Cop.

Fortunato Aguirre, afusellat a Tajonar. Fundador d’Osasuna i de la ikastola d’Estella, polític de el PNB i alcalde d’Estella, va tenir coneixement de les conspiracions colpistes que va posar en coneixement a president de la república abans de la revolta.

Andrés Jaso Garde, mort en bombardeig. Jugador la temporada 1930-1931, comptava amb 18 anys, després va passar pel Saragossa, València (cedit al Llevant) i Sporting de Gijón, sembla ser que va morir en un bombardeig, a Cangas de Onís, quan el club intentava rescatar seus membres segons les explicacions rebudes per la família. Per la nostra banda, intentarem posar totes les nostres forces en aquest cas per ajudar a la seva neboda Àurea (91 anys) trobar els seus ossos, també té desaparegut a el pare i altres familiars. Probablement els d’Andrés estiguin en alguna de les sis o vuit fosses comunes que hi ha a Cangas, i els del seu pare a Madrid.

 

 

Els cinc són víctimes produïdes per la repressió franquista.

Caiguts o ferits per “La pàtria”

Sent Iruña una de les places clau d’aquell cop, no sorprèn que diversos jugadors d’Osasuna fossin voluntaris o reclutats en alguns dels 10/3 requetès per anar a al front. La Lliga va ser suspesa tres anys, però hi va haver futbol durant la guerra. Seguit d’una dictadura que va durar 40 anys. De les dades que hem pogut recopilar d’almenys deu, de la plantilla d’aquella temporada 1935-1936, van participar en els fronts de guerra. Amb l’objectiu de defensar la religió catòlica i fer front al marxisme (sic), segons expliquen els seus promotors. Rodríguez del Castillo, assassinat a Donostia, era titular un any abans, durant l’ascens, i va realitzar una passada de gol a Vergara. Muguiro i Urreaga van ser ferits amb metralla, igual que Vergara i Catachú en un braç; a més, van morir Antonio Olóriz, José Bezunartea, Ángel Avizcuri, Ochoa de Olza i Dueñas, en diferents moments havien jugat amb l’Osasuna; Tomàs Arnanz (futur tècnic en el segon ascens de 1953) ferit dues vegades.

D’altra banda, René Petit, jugador de renom que havia estat de el Real Unión i Reial Madrid en els anys 20, va jugar amb l’Osasuna la temporada 1927/8. El 1937 Petit va fer d’intermediari entre el govern de Franco i els jugadors bascos que estaven de gira europea amb la selecció d’Euskadi oferint-los l’indult si deixaven la gira i tornaven a Espanya (a la zona revoltada és clar). La selecció basca tenia com a objectiu recollir suports internacionals a favor de la República.

Resulta complicat saber si van ser simplement motivats per la seva fe religiosa i idees similars a les paraules que pronunciés “El Director” Mola, o van ser enganyats, obligats sota altes pressions a actuar en conseqüència; era molt escoltat el famós eslògan macabre “O al front o a la cuneta o sinó al fort” (presó situada al cim de la muntanya Ezkaba), al costat de Pamplona i on es va produir una tràgica fugida que va acabar amb 211 presos assassinats.

Repressió a osasunistes: presó, exili, sancions …

Augusto Vizcarra, exili. Fundador de l’Osasuna, i primer president de la Sportiva, era tècnic de Telefònica, afiliat a la UGT, militant comunista, va participar en les milícies del sindicat, exiliat a França i Mèxic.

Carmelo Monzón, empresonat. Va ser directiu diversos anys, germà del líder comunista Jesús Monzón, home d’esquerres, de professió enginyer-arquitecte, va sofrir un atemptat abans de la guerra: cotxe-bomba a la plaça del Castell, el Partit Comunista va acusar La Falange, es va exiliar a França, va tornar i va ocupar càrrecs de responsabilitat en el Govern Basc, detingut a Cantàbria i empresonat a Madrid. Sent el seu germà governador d’Alacant, va negociar un intercanvi amb Antonio Lizarza, un cop en llibertat el colpista, es va oblidar de Carmel. El seu cunyat Francisco Indave, que havia estat vicepresident, també va ser perseguit i represaliat, segons Martorell.

Emilio Urdiroz, empresonat. Va ser jugador de l’Osasuna i entrenador la temporada de l’ascens, al costat del seu germà Martín, empresonat a Pamplona, ​​més tard en un camp de concentració a Catalunya (?), d’on va fugir, dos dels seus germans també van ser presos i un altre d’ells, Filomeno, afusellat.

Julián Tell Pérez, sancionat per la FEF. Component de la plantilla del primer ascens. Va participar en el bàndol republicà, sancionat per la Federació a terme de la Guerra, finalment va aconseguir commutar part de la mateixa.

Vicente Rei, massatgista d’Osasuna, després de la caiguda de la Catalunya republicana va haver d’exiliar-se a França primer al Camp de Argeles Sur Mer, més tard al Camp de concentració de Gurs (sub-camp Gernika Berri), relacionat amb ANB. Després de l’ocupació nazi de França va tornar a la península, el 1943 detingut al costat del seu germà Francesc, ex-jugador d’Osasuna, i nou persones més, se’ls va vincular a el Partit Comunista i acusats de formar una “Xarxa per envair Espanya” sota la direcció de Jesús Monzón (amb l’objectiu d’alliberar-la), repartien el butlletí “Amaiur”, incomunicats vint dies a la Direcció General de Seguretat, Francisco va ser empresonat a Alcalá de Henares fins a 1945.

Eduardo Aizpún, el primer president d’Osasuna, “oblidat” segons Félix Monreal. També va ser jugador, de professió advocat. No sabem si la repressió es va acarnissar amb ell; però sí amb el seu germà Marc, a què Monreal assenyala com l’ideòleg d’Osasuna, des del periòdic “El Poble Navarrès” llançava amb entusiasme la idea de refundar el club Sportiva. Era un funcionari de justícia, cessat del seu lloc a l’iniciar-se la guerra per ser militant d’esquerres; la seva companya, Rosaura López, empresonada durant més de tres anys, sota l’acusació d’adoctrinar en idees esquerranes i republicanes als aspirants a plaça de funcionari d’una acadèmia de formació, aquesta campanya va ser iniciada des del Diari de Navarra pel seu director Garcilaso, personatge clau en el cop, mediador entre diversos carlins i falangistes. 50 anys en la direcció de l’DN.

Altres casos: batudes, detencions, presó i exili

Batuda al Bar Catachú, regentat per la família Iturralde, un dels seus membres era Ángel, davanter esquerre titular d’Osasuna. Al voltant de 30 persones van ser detingudes, en una acció que tenia com a fi, segons la Junta de Guerra, desarticular una xarxa que operava en l’organització de fuites a França de presos d’el Fort de Ezkaba i d’altres persones perseguides per la seva militància d’esquerres. El bar freqüentat per jugadors d’Osasuna, pilotaris… En l’operació l’amo de l’establiment (pare del jugador d’Osasuna), dues persones més i el conegut pintor i regidor de el PNB Ciga, van ser torturats i enviats a la presó, on van passar dos anys acusats d’organitzar el pas a França d’un dirigent de la UGT.

En un altre Bar Osasuna al carrer Bergamín, el propietari a la presó per esquerrós, el regentava la seva companya, víctima d’un parany i a través de clients que van delatar, sense ser conscients que ho feien, persones baztaneses acusades de preparar fugides pels Pirineus de militants comunistes, van ser empresonats.

Sabem d’altres casos, jugadors fitxats per l’Osasuna el mateix 18 de juliol, com Ispizua i Urbà procedents de l’Athletic, que es trobaven en zona republicana, el primer va combatre com gudari i després de passar per quatre presons per ser un “vermell separatista”, l’Osasuna va renunciar a ell quan va sortir de la presó el 1941.

El cas del porter català Kiko Florenza, exjugador de l’Oviedo i company de Lángara, pitxitxi de la Lliga aquest any i anteriors, segons l’investigador Jose Ignacio Corcuera, el porter va estar pres al camp de concentració a Pamplona i va tenir de carceller a Vergara , el jugador de l’Osasuna, anys després acabarien sent companys a l’Osasuna. J.I. Corcuera assenyala que, gràcies a una carta de Florenza publicada a la premsa republicana catalana, va contribuir a salvar la vida d’el famós jugador Lángara, pres al vaixell-presó “terme Quirats” en mans d’asturians de Front Popular. Lángara acabaria a l’exili, jugant a Argentina, tornant a convertir-se en un mite. Més de 100 gols en tres les lligues diferents: espanyola, argentina i mexicana.

Obrir els arxius, explicar el passat per entendre el present

2020 serà un any de festa per l’Osasuna, el seu centenari. És urgent una reparació d’aquestes víctimes i les seves famílies, sinó la festa serà incompleta. I seguirem sense aprendre res. Cal ajuntar institucions, club, associacions de memòria històrica, famílies, societat i tècnics, per a entre tots fer el millor homenatge: explicar la veritat i crear la memòria col·lectiva. Els caiguts per la “pàtria” van tenir homenatges i reconeixement, van ser condecorats; els altres, sembla que no existeixen. No estan. Desapareguts.

El resultat de la Guerra Civil a Navarra va ser devastador. No hi va haver un front de guerra, i així i tot, es van produir 3450 afusellats; més de 4000 nens i nenes orfes; a moltes persones i famílies se’ls va despullar dels seus béns i propietats (Bengaray va perdre la seva impremta a mans de l’Església), milers d’empresonats i exiliats; l’historiador Mikelarena aporta la dada de les taxes d’assassinats i afusellats de membres del Front Popular, la més alta, en funció de la representativitat que tenien, molt superior a les taxes espanyoles. Acarnissament total. Probablement, el mite de la Navarra catòlica i en favor de l’alçament caigui amb l’estudi dels casos oblidats, i emergeixi una Navarra que va morir defensant la República.

A Espanya durant la guerra i anys posteriors hi va haver 1 milió de presos, sobre una població de 25 milions. 150 mil van morir, 50 mil van ser executats, altres obligats a treballs forçats. Roldán Jimeno, historiador, assegura que “va ser la més brutal dictadura i repressió d’Europa occidental. L’Alemanya nazi per la seva banda incloïa presos d’altres països, Espanya només empresonava persones del seu país”. Espanya rècord mundial de desapareguts, tan sols superada per Cambodja.

L’holocaust espanyol, com defineix l’historiador Preston, té una vigència de 40 llargs anys, entre guerra i dictadura franquista. Va haver-hi intents per alliberar el país del feixisme, entre ells, el que va liderar el dirigent comunista navarrès Jesús Monzón amb un escamot de 5.000 combatents que van creuar el Pirineu, va fracassar al cap de pocs dies, mesos després va ser detingut i condemnat a 30 anys de presó. Un intent desconegut i un personatge oblidat, que aquell 18 de juliol de 1936 va aconseguir escapar de Pamplona amb l’ajuda d’un amic carlista, més tard afusellat per això.

Llistes negres on s’assenyalava a la gent de “rojos”, “separatistes” … per acabar sent afusellats. La majoria d’ells jeuen en cunetes, en fosses, sense localitzar encara, sense identificar. Morts sense pietat, com indicava el General Mola. Cap dels autors ni instigadors van ser mai jutjats ni condemnats per això. Després de la mort de Franco, creu i ratlla per a tots els responsable de mantenir aquella dictadura. Mentrestant, a dia d’avui, Franco segueix sense ser desenterrat en un monument propietat de l’Estat.

A Iruña, a aquesta vermella ciutat (Hiri gorri honetan), 18 juliol 2019.

—————–
Xabier Alzueta