Hidetoshi Nakata, la llegenda nipona de la ciutat italiana de Perugia

 

Octubre del 1998, la Piazza dei Miracoli de Pisa estava farcida de turistes d’arreu del món, i jo era un d’ells. Un jove de 16 anys preparant-me per arribar al final del segle XX i a la vegada afrontant imaginàriament el que suposaria ser un ciutadà de principis de segle mentre escoltava Blur. Darrere meu la imponent figura d’una torre a punt de caure, famosa perquè mai queia o no la deixaven caure, segurament per les estructures que la subjectaven i pel sapere come fare i l’amore dels antics paletes i arquitectes italians. I és que la Toscana ja ho té això, fa bonics inclús els seus defectes gràcies a la seva gent i paisatge.

Però aquell capvespre entre surrealistes divagacions d’adolescent que gaudia del viatge de final de curs, només una cosa va cridar-me l’atenció de veritat, i no era precisament l’enclavament històric que estava visitant, ni aquella olor de pizza recent feta que enamorava… Era una samarreta de futbol que sobresortia lleugerament per sobre de la resta en una petita paradeta dedicada al Calcio. Els seus colors blanc, vermell i gris m’ho anunciaven, acabava de trobar la samarreta del recent ascendit Associazione Calcio Perugia! I a sobre amb el dorsal número 7 i les lletres N, A, K, A, T, A, la seva superestrella! Tot i que no era la samarreta original de la marca Galex no vaig dubtar en pagar les lires italianes que em van demanar, era la samarreta d’un dels meus jugadors favorits, l’emperador japonès que va sotmetre futbolísticament per primer cop a l’opinió europea!

 

 

Des de la troballa de la samarreta del Perugia la meva admiració per la figura d’Hidetoshi Nakata es va veure reforçada, i des de llavors podia gaudir el doble dels seus atrevits regats, de la seva visió de joc vertical i del seu lideratge al camp, no només sobre la gespa italiana sinó també amb la selecció japonesa, a la qual havia liderat només uns mesos abans al Mundial de França.

Hidetoshi, pels amics, va néixer un 22 de gener de 1977 a Kōfu, capital de la prefectura japonesa de Yamanashi, situada al centre de l’illa, en una conca rica en vinyes, que també destaca per ser un dels nuclis comercials de la indústria tèxtil i del vidre del Japó. Va començar a jugar a futbol de davanter centre en categories escolars d’aquesta prefectura, i en ple Mundial dels Estats Units va disputar amb l’escola estatal de Nirasaki el Campionat Nacional de Futbol Japonès per a Instituts. Arran de la seva espectacular actuació va ser convocat per la selecció de futbol del Japó per al Campionat Juvenil de l’AFC sub-19, celebrat aquell mateix any a Indonèsia, i on va perdre a la final davant de Síria.

El seu talent innat el va portar a poder iniciar la seva carrera professional amb només 18 anys, i així fou l’any 1995 quan signà el seu primer contracte professional amb l’esquadra del Bellmare Hiratsuka (ara Shonan Bellmare) de la J. League, amb el que canviant la seva posició a la mitja punta, va poder guanyar a nivell individual el títol de millor jugador de la Confederació Asiàtica de Futbol dos anys consecutius, i a nivell de club la Recopa de la AFC el 1996.

 

 

Amb la selecció absoluta del Japó guanyà la Copa Dinastia, i la liderà en la consecució de la primera classificació per a un mundial de futbol, el de França 1998. Tot i la pobre actuació dels japonesos en la competició mundialista davant dels argentins, jamaicans i croats contra els quals no van poder aconseguir cap punt, i només 1 gol, Nakata fou el seu jugador més destacat, consagrant-se a nivell internacional i cridant l’atenció dels clubs europeus que van quedar meravellats del potencial d’aquell jove de només 21 anys.

 

 

Amb aquest poder mediàtic emergent imparable al Japó i ara ja conegut a nivell internacional, gràcies a la seva actuació mundialista, ni la pràcticament nul·la cultura europea d’importar jugadors japonesos va evitar el salt definitiu de Nakata al vell continent. L’agost de 1998 l’esquadra del modest AC Perugia, recent ascendit a la Serie A, el va fitxar per 4 milions de dòlars convertint-lo en el segon japonès que tastava la lliga italiana (el primer va ser la llegenda en actiu Kazu Miura que va tenir un pas desafortunat pel Gènova). El club de la ciutat de Perusa és un club històric del Calcio més humil (13 temporades a la Serie A) acostumat a forjar i gaudir dels últims anys de superestrelles des del 1905, algunes de la talla de Paolo Rossi, Angelo di Livio, Gennaro Gatusso, Marco Materazzi, Fabrizio Ravanelli, Ibrahim Ba, Ze María, Óscar Córdoba i Zalayeta entre molts d’altres.

El nipó va esdevenir ràpidament l’estrella de l’equip italià, fent vibrar l’afició del Renato Curi, amb un inspirat debut a la primera jornada de lliga enfront de la Juventus de Torí, on els periodistes japonesos el van convertir en un verdader espectacle mediàtic. Aquell dia el seu equip va acabar perdent 3-4, però ell va marcar dos gols. Durant la resta de la temporada, va destacar com un dels millors jugadors de la plantilla, amb 33 partits disputats i 10 gols, que van servir per a la somiada permanència.

Cal destacar que la “nakatamanía” va permetre al Perugia convertir-se en el primer equip italià de la història en vendre 80.000 samarretes al Japó i unes altres 10.000 a l’est asiàtic (Xina i Corea del Sud, sobretot). Els grifoni a més van obtenir 2.7 milions de dòlars per la venda dels drets de televisió dels seus partits al Japó i 1,7 milions en concepte d’explotació de màrqueting del jugador.

 

 

La temporada següent, es va consolidar fermament com una de les estrelles més brillants del Calcio al mig del camp, amb 15 assistències i dos gols a la primera volta, que van cridar l’atenció de clubs italians de més prestigi. I així fou com arribà el seu previst adéu als grifoni, que van haver d’acomiadar-se de la seva estrella nipona entre laments però amb la butxaca plena (15 milions d’euros de traspàs). L’AS Roma va contractar a Nakata per lluitar pel desitjat Scudetto, amb una super plantilla liderada per la llegenda Francesco Totti i Vincenzo Montella, i dirigida per Fabio Capello. El rendiment final de l’equip romà distà molt de l’esperat, aconseguint una discreta sisena posició.

 

 

Tot i que el seu pas pel AC Perugia va durar poc més d’una temporada i mitja, es va guanyar com ningú la estima de la ciutat i dels afeccionats al club, i encara a dia d’avui se’l reconeix com una llegenda del club, el qual va ser refundat el 2010 com a Associazione Sportiva Dilettantistica Perugia Calcio 1905. Tanti auguri Hidetoshi!

 

—————
Albert Traguany