Anècdotes del futbol Vol.5: Els penals

Penal i gol és gol

Al pati de l’escola, teníem una norma que deia “Penal i gol és gol”. És a dir, si un jugador cometia una falta dintre l’àrea a un rival, però aquest marcava gol, primava el gol al penal. Ho fèiem perquè consideràvem que anul·lar el gol i obligar a xutar el penal perjudicava més al rival que no pas el beneficiava. Quin sentit tenia, si ja havia marcat?

Quan es va inventar el penal?

El primer jugador que va xutar un penal va ser Joseph Health, del Wolverhampton, un 14 de setembre de 1891. És a dir, fa 128 anys! El football anglès ja acumulava 28 anys d’història, però fins aquell any no es va introduir l’opció del penal. La idea d’aquest tipus de falta la va tenir un irlandès, William McCrum, porter i directiu de la federació del seu país, cansat de tant joc brut i mans dins l’àrea. Els anglesos, escèptics, no van voler introduir el càstig de la pena màxima, fins que en uns quarts de final de la Copa anglesa, en un partit entre l’Stoke i el Notts Country, els segons – que anaven guanyant per 0 a 1- van cometre unes mans claríssimes dins la seva àrea. Solució: falta i la barrera d’onze jugadors sobre la línia de gol. L’Stoke va fallar i la premsa va declarar el fet com quelcom injust. Arran d’aquests fets, es va introduir per a la temporada 1891-92 el càstig del penal. Un any més tard, 1893, es va afegir la norma que, si un àrbitre pitava penal a l’últim minut, no s’acabava el matx fins que no es llancés el penal. I és que en un partit de l’Aston Villa i altre cop l’Stoke com a equip perjudicat, el porter de l’Aston Villa va llançar la pilota a la grada i quan aquesta va tornar a la gespa, el partit ja s’havia donat per acabat, sense opció de xutar el penal.

El drama del punt fatídic

La introducció del penal permetia millorar el joc més net dins les àrees rivals, però també és cert que el jugador que li toca executar la pena màxima ben sovint ha d’aguantar una pressió màxima. Qui ho va patir més, en un final de guió que podria haver firmat el mateix Hitchcock, va ser Miroslav Djukic amb el SuperDèpor de la 1993-94. Potser mai un penal fallat ha tingut un final tan cruel. Cinc anys més tard, Palermo, contra Colòmbia a la Copa Amèrica, en va fallar tres en un mateix partit. Qui també estava nerviós davant els onze metres, però bastants anys abans, era Edson Orantes do Nascimiento, conegut mundialment com a Pelé. Era el 19 de novembre de 1969: Vasco de Gama i Santos empataven a 1 en la seva lluita per la victòria de partit i del Robertao, antic campionat brasiler. Però més enllà del que pogués ocórrer en el resultat final, el més important era que, si Pelé marcava, assoliria el gol número 1000 de la seva dilatada carrera. Penal a favor del Santos: el porter argentí del Vasco, Edgardo Andrada, no va poder evitar el gol, tot i endevinar la trajectòria i desviar lleugerament la pilota. La bogeria es va desfermar a l’estadi, amb periodistes i aficionats saltant al camp i Pelé recordant a tothom de protegir els nens més desfavorits. Curiosament, anys més tard, Romario també faria el seu gol número 1000 des del punt fatídic, tot i que en el seu cas, molts qüestionen la seva manera de comptar els gols, ja que n’inclou de categories inferiors o amistosos.

 

Djukic agafa aire. Si marca, el Depor guanya la seva primera lliga.

Art, pilleria i altres anècdotes al punt de penal

128 anys d’història del punt de penal donen per moltes anècdotes, curiositats i penals que són molt recordats: el penal de Panenka (repetit per Zidane a la final del Mundial 2006), el penal de Cruyff amb Jesper Olsen (repetit per Messi amb Suàrez i mal imitat per Pires i Henry). Sócrates, genial jugador brasiler, podia marcar els penals de tacó, però no se li recorda cap gol així en un partit. En canvi, sí que ho va fer Awana Diab en un amistós Liban- Emirats Àrabs que guanyava la seva selecció per 2 a 5. Tanmateix, el seu gol de penal amb el taló no va ser ben vist pels rivals, que ho van considerar una manca de respecte.

A YouTube, que sempre s’hi troba de tot, es poden veure penals en què els jugadors enganyen al porter xutant amb la cama de suport, donant una tombarella a l’aire o caient a terra per aixecar-se immediatament i xutar i marcar. Potser el penal més divertit és el que es va viure en un partit de Copa al Marroc. Un jugador (Injaz Zakane) xuta i el porter rival (Khalid Askri) atura momentàniament la pilota. S’aixeca i saluda a la seva afició, però no s’adona que la pilota, encara en moviment, agafa un efecte i entra a la porteria. Gol i estupefacció del porter!

Quan es va inventar la tanda de penals?

La ronda de penals, després d’un partit empatat, amb pròrroga o sense, no té un origen únic. Als anys 50, ja es van fer proves a Iugoslàvia i Itàlia. A Espanya, la primera tanda de penals es va viure al Trofeig Ramón de Carranza de Cádiz entre el FC Barcelona i el Saragossa, però set anys abans, l’any 1955, a La Corunya, en un partit d’homenatge, contra Vasco de Gama, ja es contemplava en el reglament fer ús de la tanda de penals si era necessari.

El 1970, després que Itàlia passés a la final de l’Eurocopa 68 per sorteig després d’empatar a 0 amb l’URSS, un àrbitre alemany -Karl Wald- va recomanar la introducció de la tanda de penals com a mètode més just que no pas el llançament d’una moneda o la repetició d’un partit. Així i tot, la final de la Copa d’Europa de 1974 entre l’Atlètic de Madrid i el Bayern de Munich es va decidir en un partit de repetició, després de l’empat a 1 del primer partit. Va ser la final de la Copa d’Europa més llarga de la història.

L’Eurocopa de 1976 es va decidir entre txecoslovacs i alemanys a la tanda de penals amb el famós tir de Panenka. Vuit anys més tard, el 1984, en plena hegemonia anglesa a nivell de clubs (només trencada per l’Hamburg la temporada anterior), el Liverpool va vèncer la primera Copa d’Europa decidida per penals a l’Olimpic de Roma amb un histriònic i estel·lar Bruce Globelaar.

Bruce Grobelaar va fer el número de les spaghetti legs per desconcentrar el seu rival.

Finals que s’han solucionat a la tanda de penals

Dos anys després de Roma, el FC Barcelona patiria l’infern de Sevilla i l’encert de Helmuth Duckadam (després m’hi estendré, parlant d’Urruti). Va ser la primera final sense gols en 120 minuts. El 1988, el PSV també va guanyar per penals al maleït Benfica (no ha guanyat cap més títol europeu des que va destituir a Béla Guttman l’any 1962) després d’un 0 a 0 al final de la pròrroga. La temporada 90-91, també amb 0 a 0 al final del temps de joc, l’Estrella Roja de Prosinecki, Savicevic i Belodevici va vèncer a l’Olimpique de Marsella de Papin. Ja en format Champions, la Juve va doblegar a l’Ajax de Van Gaal el 1996; el Bayern de Kahn al València de Cañizares (2001), Milan a la Juve (2003), Liverpool al Milan (2005), Manchester United a Chelsea (2008), Chelsea a Bayern (2012) i Reial Madrid a l’Atlétic de Madrid (2016). En total, 11 finals.

Pel que fa a Mundials, només dues edicions han arribat a la ronda fatídica: el Mundial dels Estats Units 1994 va ser el primer a decidir-se des del punt fatídic amb victòria de Brasil a Itàlia. El 2006, Itàlia vencia per penals a la França de l’expulsat Zidane. Pel que fa a l’Eurocopa, només la referenciada final de 1976 del mític Panenka es va resoldre des dels 11 metres.

A la Libertadores, 12 edicions s’han resolt per penals, amb rècord de 4 edicions consecutives decidides pels 11 metres (de 1999 a 2002). La Copa Amèrica ha vist arribar la final als penals 4 vegades.

Quan el punt de penal sembla no estar en condicions

Una cosa és que el guanyador és determini des del punt de penal i l’altre és que el punt de penal determini el guanyador. Als quarts de final de l’Eurocopa 2004, Portugal i Anglaterra havien empatat a 2 després de la pròrroga. En el primer llançament, David Beckham va llançar la pilota als núvols i, després d’un gest de ràbia, va mirar cap al punt de penal com si no estigués en condicions. Curiosament, un altre estilista de la pilota, el portuguès Rui Costa va fer el mateix gest de Beckham en fallar el seu penal de la mateixa manera.

Però qui més va maleir el terreny de joc en un penal va ser John Terry a la final plujosa de Champions de 2008, entre Chelsea i Manchester: l’equip blue ho tenia tot a favor per alçar la seva primera orelluda després que Cristiano fallés pels reds, però just en el darrer penal, el seu capità John Terry va relliscar en el punt fatídic i el seu xut va anar al pal i a fora. Després Anelka fallaria el seu tir i la copa volaria cap a Manchester. Afortunadament per al capità blue, quatre anys més tard, el Chelsea guanyaria la seva primera Champions, si bé Terry no va poder disputar la final, sancionat per l’expulsió patida a les semifinals al Camp Nou.

Una relliscada inoportuna de John Terry va impedir que el Chelsea guanyés la Champions davant els reds.

Destrossar el punt de penal

Conscients de la importància de l’estat del punt de penal, alguns jugadors han optat per destrossar-lo a puntades per tal que el rival no hi trobi una posició còmoda per la pilota. Marwin Hitz, porter suís de l’Ausburg, va trepitjar el punt de penal mentre protestava a l’àrbitre. El jugador del Colònia, Modeste, va relliscar i fallar. Finalment l’Ausburg va guanyar 0 a 1. També va passar al partit de quarts de final de la Champions 2017-18 quan els jugadors de la Juventus van començar a destrossar el punt fatídic abans que xutés Cristiano, però aquest no va fallar.

URRUTI T’ESTIMO!!!

No puc estar-me, si parlem de penals, de referir-me a Urruti. La famosa frase de Joaquim Maria Puyal, Urruti t’estimo, va ser cantada després que el porter culer aturés el penal al gran Mágico González, aleshores a les files del Real Valladolid, i que va donar al Barça la lliga 1984-85. Després d’aturar el penal, Urruti xuta la pilota cap al mig camp, Gerardo se li abraça, Víctor li dóna un copet de felicitació, i ja sol, després del “Vamos” deixa anar una “botifarra”.

Dos anys abans, el 26 de gener de 1983, el Barça jugava la tornada de la Supercopa d’Europa contra l’Aston Villa (vigent campió de la Copa d’Europa). Els blaugranes havien guanyat a l’anada per 1 a 0, resultat que es repetiria a favor dels locals a la tornada. A la segona part de la pròrroga, penal a favor de l’Aston Villa. Gordon Cowans va xutar el penal, Urruti el va desviar, però el rebot li va tornar a Gordon que va rematar i marcar el 2 a 0. Urruti es va aixecar i en plena tensió li va donar una puntada que actualment comportaria vermella directa i diversos partits de sanció. Va veure la groga. Val la pena veure el vídeo del penal per youtube. Eren altres temps. Fins i tot, un jugador local bromejava amb Urruti de barallar-se a cops de puny.

El 7 de maig de 1986 és una data malauradament inoblidable pel barcelonisme. L’equip de Terry Venables partia com a favorit en la final de la Copa d’Europa contra un desconegut Steaua de Bucarest. Però per primera vegada a la història, els 120 minuts de joc no van veure cap gol. Pitjor encara, a la tanda de penals, es va veure com els 4 primers xuts (dos per equip) eren aturats pels porters Urruti i un enorme Duckadam, enorme per l’envergadura i perquè va fer l’impossible: aturar tots els penals. Trista final cruel per un porteràs com Urruti.

Helmuth Duckadam, heroi de la final de 1986

 

Tres setmanes abans, a la famosa semifinal contra el Goteborg, Urruti va tenir un protagonisme inusual, potser mai repetit. Després del famós hat-trick de Pichi Alonso, es va arribar a la tanda de penals. Era el cinquè penal del Goteborg que, si marcava, arribava a la final, ja que Carrasco havia fallat. Urruti el va aturar. Va demanar calma a tot un Camp Nou dempeus i eufòric. Calia xutar el cinquè penal per empatar l’eliminatòria a quatre. Després d’uns segons d’incertesa en què no quedava clar quin culè xutaria, finalment va ser el mateix Urruti qui ho va fer! Un porter! Golàs i eliminatòria empatada a 4! Posteriorment, es va apropar al porter rival (ara no li deixarien fer) i li recomanava xutar el sisè penal. Urruti desprenia una enorme calma, murrieria, humor… tot i el que es jugava el Barça. Després de segons eterns, apareix el jove jugador rival, li acarona el cap, li fa broma, li tira la pilota i aquest falla. Els recullpilotes salten al camp (no es veu a Guardiola encara) i Urruti demana calma perquè encara ha de marcar Víctor. Carrasco que s’ha passat tota l’estona nerviós i plorant ha corregut a abraçar Urruti. Què li diu Carrasco? Urruti es gira als àrbitres movent les mans com dient “Ja està!”, però els àrbitres no cauen a la trampa. Falta que xuti Víctor, marqui i un jove recullpilotes aleshores desconegut de nom Pep Guardiola salti i l’abraci. Després, la història!

Urruti, llegenda del FC Barcelona.

———————-
Jaume Clavé