Henrik Larsson Celtic de Glasgow

L’ídol senzill, Henrik Larsson

 

Vaig passar l’adolescència posant a prova els altaveus de la minicadena de la meva habitació amb la contundència dels Rage Against the Machine. Un nen imitador de joves. Quan els grans parlaven d’Amsterdam, (encara avui no tinc clar si de futbol), la meva recerca identitària va enfocar la mirada als Països Baixos. L’Ajax i el PSV eren els equips amb que simpatitzaven la majoria, per contra, va captivar-me el Feyenoord i el “rastaman” que marcava gols al club de Rotterdam. El look de batxillerat futbolístic, poc freqüent i amb faccions exòtiques, em va fer relacionar de manera absurda a Zach de la Rocha, vocalista dels Rage Against, amb aquell punta suec. Començaria aleshores una mena d’història mitificada amb un dels davanters més eficients i carismàtics que han existit, Henrik Larsson.

Va venir al món un 20 de setembre de 1971 a la ciutat de Helsingborg, Suècia. El seu pare, originari de Cap Verd i la mare sueca, acordaren que l’infant nounat adoptaria com a primer cognom el Larsson matern, per allò de facilitar-li les coses al vailet durant la infància. Una mesura de protecció contra els perjudicis de les famílies sueques més tradicionals. Eren altres temps. Amb sis anys va ingressar a les categories inferiors del Högaborgs BK, un equip modest de la seva ciutat natal i als 17 ja debutava al primer equip.

 

 

Després d’un parell de temporades va cridar l’atenció del Helsinborgs IF, que aleshores militava a la Segona divisió sueca, i durant la primera temporada en el club, aconseguiria l’ascens a la Allsvenskan (primera divisió). Els moviments intel·ligents del jove davanter van despertar la curiositat dels observadors holandesos dels clubs de la Eredivisie, experts en intuir el talent emergent del “mercato” escandinau. Seria el Feyenoord qui apostaria pel seu fitxatge i la ciutat portuària de Rotterdam l’escollida per ser testimoni de la seva primera experiència a l’estranger. Queda llunyana aquella 93-94. L’equip que entrenava Wimm Van Hanegem, on destacaven jugadors com el porter De Goey, Peter Bosz o Gaston Taument, queda subcampió per darrere l’Ajax, una tònica que es repetiria les quatre temporades que el davanter passaria a l’històric club holandès. Si bé la seva aportació a l’equip va anar progressivament en augment al llarg dels anys, les xifres golejadores, sense ser dolentes, si semblarien minses si en fem la comparativa, ara que ja és passat, amb el que li esperava més tard a Escòcia.

És possible que mai acabés d’adaptar-se del tot a la fosca Rotterdam, però el Feyenoord va servir-li per guanyar experiència, on va tenir l’oportunitat de jugar a una lliga de bon nivell en un club que per història, es veia amb l’obligació d’aspirar a tot, una etapa difícil pels aficionats, que van viure amb resignació els èxits de l’etern rival. Amb un bagatge de 122 partits i 37 gols, el davanter suec donava per tancat el seu periple holandès i posava rumb a Glasgow per tancar la seva contractació pel Celtic.

 

 

Al club catòlic acabaria sent un autèntic mite. La connexió amb la grada del Celtic Park va ser immediata, aviat començaria a fer gala d’un instint golejador exagerat. Les principals virtuts del davanter eren la intuïció, la intel·ligència, una rematada precisa al primer toc, el cop de cap poderós i la voracitat amb què atacava les centrades i les segones jugades, unes característiques idònies per triomfar a una lliga física com la Scottish Premiership. Una bona primera temporada (97-98), on l’equip s’emportà el campionat amb Wimm Jansen a la banqueta, el suec, rastes al vent, anotaria 16 dianes, un preludi per l’any següent on malgrat no emportar-se el títol de lliga, en marcaria 33. Números estratosfèrics que els analistes de l’època s’entestaven a treure’ls credibilitat pe tractar-se d’una lliga menor. El 99-00 però, fou un curs difícil. Tot anava bé, el davanter havia marcat 12 gols en els primers 13 partits, quan va arribar un enfrontament de Copa de la UEFA contra l’Olympique Lyonnais. Una jugada fortuïta va acabar amb Larsson estès a la gespa. Diagnòstic: tíbia i peroné trencat. Una greu lesió que el mantindria fora dels terrenys de joc durant 8 mesos, posant en seriós perill la seva carrera.

L’estiu del 2000, amb el nomenament de l’irlandès Martin O’Neill com a tècnic, el suec no només va reaparèixer sinó que ràpidament s’erigí en el líder del millor Celtic dels últims vint anys. S’iniciava un període amb un entrenador que sabia treure’n la millor versió, un futbolista capaç de fer jugar a la resta de l’equip des de la punta de l’atac, venint a rebre d’esquena al marc contrari o despenjant pilotes per a l’arribada en segona línia dels migcampistes. Un equip excel·lent competint a Escòcia, sempre difícil pel rival que s’hi enfrontava a Europa. En total van ser set temporades extraordinàries amb els catòlics. En el terreny col·lectiu , 4 títols de lliga, 2 copes de la lliga i 2 copes d’Escòcia, a més de jugar la final de la UEFA l’any 2003, que acabaria emportant-se el Porto de Jose Mourinho. A escala personal, deixaria l’escandalosa xifra de 210 gols, tocant el cel el 2001, aconseguint la prestigiosa Bota d’Or precisament l’any que tornà de la greu lesió. Així és aquest joc de capritxós. Un record i una història eterna, no sorprèn que fos escollit per l’afició com l’estranger més important de la història del club, tota una institució a Glasgow i una llegenda al “Parkhead”.

 

 

 

Amb 33 anys, l’amic Henrik podria haver anat a fer un últim atracament milionari als Emirats Àrabs, els Estats Units o a la Xina. No era el seu estil, un monstre competitiu necessitava un últim gran repte. Decidit a no continuar al club escocès, s’obria un ventall de possibilitats d’entitats disposades a fitxar al veterà davanter. Seria Jan Laporta, amb la seva habilitat per seduir personatges amb carisma, qui el portaria a Barcelona. L’equip aleshores entrenat per Frank Rijkaard necessitava sumar experiència a una gran plantilla amb fam de títols que aspiraria a tot. Una llista inacabable de grans jugadors comandats per Ronaldinho, Samuel Eto’o i Deco, secundats per Xavi, Puyol, Iniesta i Valdés. En tot cas, el F.C.Barcelona fitxava a un suplent d’autèntic luxe, un nou rol que Larsson hauria d’acceptar i conviure-hi.

És inexplicable el perquè hi ha certs jugadors que aterren al Camp Nou i són literalment devorats per l’exigència de la seva grada i d’altres, com va ser el cas del punta suec, hi connecten des del moment que aterren a l’aeroport. Quan sortia a escalfar el fervor de l’afició blaugrana es deixava notar, que aspectant per veure en acció al suec i que els fes tant feliços com va fer a la gent de Glasgow, hi havia posat grans expectatives. Va costar-li trobar el seu lloc en l’engranatge del “jogo bonito”, 3 gols en 13 aparicions a la lliga així ho confirmaven i just quan semblava que començava a encaixar va arribar la lesió. En un clàssic contra el Reial Madrid es trencava el lligament creuat i Larsson deia adéu a la temporada. Un sotrac inesperat. Podem dir moltes coses bones del suec, en experimentat i compromès pocs el superaven.

 

 

Amb treball i ganes de tornar, reapareixia a la pretemporada 05-06. Una primera volta força fluixa per la falta de ritme fruit de la inactivitat, el punta va anar entonant el seu olfacte erigint-se en un jugador clau a partir de la marxa d’Eto’o a la Copa d’Àfrica. En aquella segona volta en absència del camerunès, quan els grans equips acostumen a fer una baixada en el rendiment per agafar forces pel tram final, va marcar gols importants que permeteren a l’equip agafar velocitat de creuer i encaminar-se cap al títol de lliga. Per sorpresa, va anunciar que marxava a final de temporada, ja en tenia prou d’aventures, volia tornar a casa, aleshores ignorava que el destí li guardava l’última i gran nit com a blaugrana.

Saint Denis, final de Champions. El F.C. Barcelona s’enfronta a un gran Arsenal que es posa per davant al marcador amb un gol de Campbell. El partit avança, Henry desbocat busca el segon. Ronaldinho no apareix. Valdés salva a l’equip, que pateix. Segona part. Entren Iniesta, Larsson i Belletti. La resta ja ho sabeu, és història. Dues passades del suec resulten determinants en els gols del lleó indomable i Belletti. Decisiu altra vegada. El futbol. Meravellós. Segona orelluda cap a Barcelona. En els dies posteriors, els intents dels directius per renovar al suec un any més resulten inútils. La decisió estava presa, tornava a casa.

A Helsingborg imagineu-vos, el reben amb els braços oberts, rams de flors, danses tradicionals i el braçalet de capità que li posen mentre fa cua esperant que surtin les maletes a l’aeroport … (això m’ho he inventat ara mateix) però bé, us feu a la idea no? Fitxen un campió d’Europa, expectació màxima. 9 gols en 22 partits i el camp ple. Però arriba desembre i arriba una trucada de Sir Alex Ferguson. L’United necessita pólvora, algunes lesions i baix rendiment d’homes importants han minvat les aspiracions Red Devils. Devia ser molt difícil dir-li no a Ferguson, perquè s’envà amb la condició de jugar-hi només uns mesos. Juga tretze partits a Manchester, l’any acaba, intenten convèncer-lo, però és la seva paraula i el seu honor. Torna a Suècia, sí, al Helsinborgs, ja de manera definitiva per jugar-hi els últims anys de futbol que li queden, en té quasi 37 i en el seu retorn el club suec juga la Copa de la UEFA. L’equip fa un gran torneig arribant a setzens de final i Larsson marca 9 gols a Europa aquella 07-08. Després d’aquesta fita, encara jugaria un any més oferint un bon nivell, però seria a principis de la temporada 09-10, amb l’equip jugant les fases prèvies de classificació per a l’Europa League, quan una altra lesió que l’havia d’apartar del terreny de joc durant 8 setmanes va deixar-lo sense forces ni ambició per seguir. I sense fer soroll, amb la senzillesa que l’ha acompanyat sempre, va plegar.

 

 

“Tinc 38 anys, és suficient”

Però la caixa de sorpreses “Larssòniques” no acabaria de tancar-se. Henke va iniciar la carrera d’entrenador al cap de poc temps de retirar-se al modestíssim LandsKrona BoIs, on passaria dos anys. El club tenia relació amb el futbol formatiu del Råå IF de tercera divisió, que va aprofitar la benentesa per oferir-li la possibilitat de tenir llicència de jugador i jugar-hi encara que només fos per un únic partit i així promocionar el club. Va acceptar i d’aquesta manera va produïr-se un retorn efímer als terrenys de joc l’any 2012. Pel 2013 va entrar a formar part del cos tècnic del Högaborg el club amb què havia debutat com a futbolista i del qual n’era membre de la plantilla el seu fill Jordan. Durant aquella temporada, l’equip va patir una plaga de lesions quedant-se sota mínims d’efectius. En Henrik conservava un estat de forma acceptable, així que acordaren fer-li fitxa. Amb 42 anys, tornaria a vestir-se de curt, 3 després d’haver anunciat que ho deixava i malgrat no oferir un rendiment extraordinari en els tres partits que va jugar, va tenir l’oportunitat de compartir minuts sobre el camp amb el seu fill. Qui no ho signaria? Un orgull enorme i una anècdota de les bones per explicar als àpats de Nadal.

En una entrevista de fa poc, li llegia dir que de l’única cosa que va penedir-se al llarg de la seva carrera, va ser de no jugar més temps a Old Trafford quan en va tenir l’oportunitat. Personalment crec que va arribar amb “l’arròs passat” a Anglaterra, però el dubte m’assalta quan penso en un Larsson pletòric, com el de l’etapa a Escòcia, a un dels bons equips de la Premier League. De què hagués estat capaç? Ja no ho podrem saber mai, no obstant això, avui dia sembla impossible que un futbolista amb els seus números no es deixi seduir pel capital d’algun gran Xeic.
I si és aquesta la clau de l’èxit a la vida, saber pertànyer al lloc on ets feliç, com ell va aprendre a fer a Glasgow? Moltes emocions, gols i grans partits, que viuran per sempre a la memòria dels agraïts aficionats catòlics, com també sobreviurà en les converses dels barcelonistes, que maleint el pas del temps, el recordaran com a un futbolista compromès. Una estrella que va venir a Barcelona per fer de cantant reserva, guardant-se per l’últim concert a París, la millor de les seves actuacions.

————
Oscar Flores
@Oscar_Fleurs