Entrevista amb Jacinto Elá, ex RCD Espanyol, Hércules CF, Dundee FC i Southampton FC


Jacinto Elá Eyene
, conegut com a Jacinto Elá, va ser un davanter que ocupava la posició d’extrem i destacava per la seva gran velocitat i facilitat per a desbordar les defenses rivals. Va néixer el 2 de maig de 1982 a Añisoc, Guinea Equatorial, emigrant amb 11 mesos a Espanya, primer a Fuerteventura, i posteriorment als 9 anys a Barcelona, on va créixer com a persona i futbolista.

Tot i ser internacional en categories juvenils amb Espanya, va escollir defensar els colors de la selecció del seu país natal, i ho va fer en 4 ocasions. A nivell de clubs es va formar al Sector Sant Feliu, CE L’Hospitalet i RCD Espanyol, amb aquest últim va debutar amb el filial a la Tercera Divisió del futbol espanyol aconseguint l’ascens a 2B. Posteriorment va passar per les esquadres del segon equip del Southampton FC anglès, l’Hércules CF, Alavés B, l’escocès Dundee FC, CF Gavà, UDA Gramenet, Fundación Logroñés, i CE Premià on es va retirar del futbol professional definitivament amb 26 anys. El seu amor pel futbol el va portar a disputar partits a nivell amateur defensant els colors del FC Levante Las Planas de Sant Joan Despí a la Segona Regional del futbol català.

En el seu palmarès figura ser nomenat millor jugador de la Nike Premier Cup de 1996 disputada a Manchester, un ascens de Tercera Divisió a Segona Divisió B amb el RCD Espanyol B, a més d’haver estat campió amb aquest de la Copa del Rei juvenil de 2001.

Com a escriptor ha publicat dos llibres Fútbol B: Lo que me habría gustado saber cuando era futbolista, y nadie me contó i Ulises, diario de un futbolista pobre. I conjuntament amb la seva parella va desenvolupar el projecte creatiu Malabona.

Els teus orígens com a amant del futbol ens traslladen a la etapa d’or del Dream Team de Johan Cruyff. Què et va enamorar d’aquell equip?
Més que enamorar jo diria que em va aclaparar, sobretot la passió pel futbol que vaig trobar a Barcelona en arribar des de Fuerteventura amb 9 anys acompanyat de la meva família. Era la temporada en la que el Barça va guanyar la seva primera Copa d’Europa i que s’estaven preparant els Jocs Olímpics. Jo venia de Canàries, imagina’t el canvi! Qualsevol s’hagués sentit aclaparat davant de tal esdeveniment.

Ser escollit el millor jugador d’una edició de la Nike Premier Cup amb 13 anys va ser un punt d’inflexió en la teva carrera esportiva. Com recordes aquell moment?
El punt d’inflexió principalment va ser per a la meva mare, i la nostra economia familiar, ja que aquest guardó va anar acompanyat de tres anys de contracte amb Nike. Pel que fa a l’aspecte esportiu, em va col·locar en una posició privilegiada davant els focus dels aficionats del futbol base català i nacional. Recordo aquella etapa amb molta alegria perquè va ser el meu descobriment del futbol base professional, i una quantitat d’èxits irrepetibles. Sense tenir les millors condicions, per a un club com el RCD Espanyol, vam ser capaços d’arrasar en totes les competicions.

En aquell llavors qui era el teu ídol futbolístic?
El meu primer gran ídol va ser Hristo Stoítxkov pel seu caràcter i la seva determinació a l’hora d’encarar els defenses. Però quan vaig començar a tenir ús de raó vaig escollir-ne d’altres com Nwankwo Kanu, George Weah i Thierry Henry. Suposo, en gran part, perquè eren referents negres en els quals jo em podia veure reflectit.

Com valores amb el pas dels anys el teu pas pel futbol anglès amb el Southampton FC?
A nivell personal són records d’anys de maduració i creixement. En una situació econòmica molt bona vaig passar per moments personals molt durs, així que no em va anar tant malament. En termes futbolístics va ser un autèntic fracàs perquè quan vaig arribar a la meva millor versió, mai vaig aconseguir la oportunitat.

Com va ser compartir vestidor amb Matthew Le Tissier?
Durant el meu primer any m’asseia al seu costat, l’admirava com a jugador d’haver-lo vist en resums de futbol internacional, però l’anglès no estava en el seu millor moment així que no el vaig poder gaudir molt. Això sí, era un tipus agradable, res a veure amb el típic veterà que amarga la vida als joves. El meu millor record és haver-li realitzat l’assistència del seu últim gol amb el Southampton FC, en un partit de la Premier Reserve League. Podia haver marcat jo ja que estava sol davant del porter, però vaig decidir regalar-li el gol per a la gent que l’havia anat a veure en aquell matx.

Si poguessis tornar enrere tornaries a prendre la decisió de marxar del RCD Espanyol?
Suposo que sí. Tenia la sensació de que la meva etapa allí s’havia acabat. Cal recordar que portava sis anys al club. Però si pogués tornar enrere no me n’hauria anat cedit a l’Hèrcules CF en el meu segon any com a jugador del Southampton FC, m’hauria d’haver quedat per a reafirmar-me.

Quins són els clubs o el club que més es va guanyar el teu afecte durant la teva etapa com a futbolista?
Sens dubte el RCD Espanyol, perquè va ser casa meva. I també l’Hèrcules CF, perquè l’afició em va tractar amb moltíssim afecte tot i no poder compensar-ho al camp. En els altres llocs tot va ser molt passatger.

Lesions, cessions, i… Dimitri Piterman. Què va ser el pitjor que vas haver d’afrontar al llarg de la teva carrera?
Sens dubte els impagaments en els meus últims anys de carrera. Fins i tot Piterman em va semblar una bona experiència.

Quin creus que va ser el motiu decisiu pel qual no vas poder explotar com a futbolista d’elit?
Van haver molts factors, però m’agradaria destacar-ne un en concret. Quan vaig tornar a Espanya procedent del Southampton FC, al Deportivo Alavés B vaig fer una molt bona primera volta, però a la segona part de la temporada em vaig fondre. En aquell moment no hi vaig caure, però amb el temps he entès que va ser perquè portava un any sense jugar i quan vaig tornar no descansava amb prou feines un sol cap de setmana. Aquell any va ser un any clau negativament en la meva evolució com a futbolista.

Jugaves a videojocs? Vas arribar a jugar amb el teu jugador virtual?
Vaig arribar a jugar-hi però em van fer tant dolent que em feia ràbia seleccionar-me.

Com a futbolista amb sensibilitat social, t’hauria agradat jugar amb el Rayo Vallecano o el Fußball-Club Sankt Pauli?
Doncs m’hauria agradat més tenir diners per a col·laborar-hi que jugar-hi. Com a jugador un vol guanyar títols, i posats a escollir … encara que la gran majoria de jugadors no guanya mai res. Així que per a estar en un club de mitja taula amb els valors ètics per terra, preferiria jugar al Sankt Pauli; per moltes raons socials i per aprendre un altre idioma.

Què podem trobar en els teus llibres? Què va ser el que et va atreure de la literatura per a fer-te escriptor?
Una narrativa diferent, tot i que també una veu en la que qualsevol futbolista s’hi sentirà identificat en diversos moments. La literatura m’ha salvat la vida allà on he anat. I el que m’ha portat a escriure és la facilitat que existeix avui en dia amb la tecnologia per a poder arribar a moltes més persones, i crec que el que explico pot interessar a algú. A més escriure és una teràpia meravellosa.

I pel que fa al projecte Malabona?
Malabona és la marca que vaig crear amb la meva parella quan vaig deixar el futbol. Ens dedicàvem a fer dissenys personalitzats, però després de cinc anys ho vam aparcar perquè vam morir d’èxit. No donàvem l’abast, i la gent ens demanava dissenys que en moltes ocasions no ens agradaven. Amb el rotllo de personalitzar ens despersonalitzàvem nosaltres mateixos.

Per acabar, quin consell donaries a tots els joves que busquen el seu lloc en el futbol professional?
Que si no ho aconsegueixen no moriran.