[Relat] La penya dotze, una història senil

 

El meu carrer, quins records d’infant més bonics. Quan no ens pegàvem pedrades al cap mentre ens barallàvem entre tots, l’endemà i després de veure les aventures de “Super Ratón”, que ens aconsellava vitaminar-nos i mineralitzar-nos, tots agafàvem les escopetes de ganxets per emprenyar a les parelles de nuvis mentre es magrejaven al parc municipal.

En aquell parc hi havia el quiosc de la tia “Conchi”. Una dona vestida tota ella de negre i amb paciència de santa, que arreplegada pesseta a pesseta la nostra paga dominical. Allí, en aquell paradís on ella hi feia la seva vida, nosaltres compràvem “sobres sorpresa de la casa Montaplex”, santets de futbol, xiclets “Bazoca”, Flacs (el polo de gel del pobre), barrejats tots aquests tresors en un aparador caòtic ple de revistes d’adults com la “LIB”.

Els divendres d’hivern en aquell passatge Cervantes, avui en dia envellit, trist i sense riures i crits d’infants, era lloc de trobada de tots els nens que vivien en un bloc de pisos per jugar al futbol. Ja podia fer vent (llavors en aquells anys setanta entre novembre i març en feia i en feia molt), ja podia fer fred (llavors en aquells anys de codonyat i galetes per berenar en feia i en feia molt), nosaltres ens trèiem el “Berdugo” per córrer per aquell alegre passatge per entrenar. Mentre somiàvem sota la mirada de l’única llum del carrer en convertir-nos en Sotíl, Cruyff o Marcial.

Un bon dia en “Jorgito” se li va ocórrer posar nom a l’equip de futbol d’aquell “andurrial”… Amb cara replena i aquelles galtes de bon noi ens digué: “sempre juguem els mateixos en aquest passatge, i cada dissabte ens enfrontem contra els nens del carrer de baix. Perquè no li posem un nom al nostre equip?” Nosaltres, com a nens lluïres que atorga la innocència, vam parar de jugar amb la pilota. Meravellats i dubitatius, ja que cadascú era conegut pel seu sobrenom (a mi em deiem “Ninni”), el vam deixar parlar.

“Sí, sí”, digué en “Jorgito”, tot ple de calcomanies. Ens hem de posar un nom… i jo ja el tinc pensat. Com som dotze amics ens direm “La Penya Dotze”.

El que no sabia en “Jorgito”, és que la paraula “penya” prové semànticament de la gent que sol reunir-se a certes hores, al voltant d’una taula per conversar i tractar de llurs afers. O senzillament, aquella paraula “penya”, que cap dels onze restants havíem escoltat mai, significava fer un bon grup d’amics per compartir, ben entrada la nit d’hivern, per molt de fred i vent que hi fes (llavors en feia molt i molt). Per jugar tots junts amb tiretes plenes de mercromina a les cames amb una pilota descosida per enfrontar-mos als nens del carrer de baix.

La infància encara està per viure, com deia Glòria Fuertes quan li preguntaven per la seva edat… Tinc entre zero i dotze anys.

——————————-
Jokin Moya Patente De Corsario