L’home que va poder regnar… i no va voler, Mágico González

 

Dos models ben diferenciats: duresa contra toc

A principis dels 80, el futbol semblava debatre’s entre dos models clarament oposats: d’una banda, el futbol brusc, directe, i fins i tot violent, amb jugadors molt físics, de cuixes enormes i pantalons arrapats de l’època, que no dubtaven a llançar-se al fang a caçar cames, i de l’altra banda, el jogo bonito, de talent sud-americà, barreja de tècnica individual amb combinació col·lectiva, clarament representat per la Brasil del 82, del Naranjito, amb jugadors com Sòcrates, Cerezo, Falcao i Zico. Des de finals dels setanta, Europa vivia l’hegemonia del futbol anglès amb els triomfs a la Copa d’Europa del Liverpool, el Nothingham Forest (l’únic equip amb més Copes d’Europa, dues, que Lligues, una) del brillant i excèntric Brian Clough, i l’Aston Villa. Només l’Hamburg i la Juventus de Platini van poder frenar el poder anglosaxó.

Espanya, per la seva banda, superada la decepció de 1978 amb l’error de Cardeñosa, va passar de la il·lusió prèvia al Mundial a la més profunda decepció ja presagiada amb un empat a 1 contra Hondures en el primer partit del seu Mundial. Mentrestant, a la Lliga, es va viure per última vegada el domini basc de donostiarres i bilbaïns per sobre de Barça i Madrid. Aquelles primeres lligues dels 80 van ser de cru record blaugrana amb el segrest de Quini i les lesions de Schuster, primer, i Maradona després, per la contundència defensiva de Goichoechea, de l’Athletic de Bilbao. Precisament, lleons i culés representaven clarament els dos models imperants del moment: la fortalesa i contundència defensiva dels de Clemente contra el talent i el joc de toc que propugnava Menotti i que Maradona traslladava al camp. El nefast final de la final (valgui la redundància) de la Copa del Rei de 1984 n’és l’exemple més clar de dos models clarament oposats.

A principis de 1984, tanmateix, just quan Maradona tornava als camps després de la greu lesió al turmell que li va provocar Goicoechea, sorprenia fent unes declaracions a un periodista en la que afirmava que ell no era el millor jugador del món. Certament, faltaven dos anys perquè el Pelusa es convertís en D10S, alçant la Copa del Mundial de Mèxic, després d’alçar la mà de déu contra Anglaterra o fer el gol del segle minuts després. Aleshores, si el mateix Maradona – a 1984– considerava que no era el millor jugador, qui ho podia ser? Platini de la Juventus, Sòcrates o Zico de la canarinha? Cap d’ells. Maradona va sorprendre dient que el millor jugador del món era un jugador salvadoreny de nom Jorge González i que sorprenentment jugava al Cádiz CF!

 

Mágico González

El Mundial del Naranjito, en una Espanya amb una renovada i aleshores il·lusionant democràcia, va ser el primer a comptar amb 24 seleccions, i també per primera vegada, de tots els continents. A la talentosa canarinha que tan bon record va deixar al Sarrià, s’hi sumaven les seleccions de sempre: Itàlia i Alemanya Federal (les finalistes), la França de Platini i una Argentina que posava totes les seves esperances en Maradona (fitxat pel Barça just uns dies abans de l’inici del Mundial) per renovar el títol assolit 4 anys abans contra la Taronja Mecànica de Neeskens (que no la de Cruyff) en ple inici del règim de Videla. Espanya, per la seva banda, somniava en emular les seleccions anglesa del 66, alemanya del 74 i argentina del 78 de guanyar el Mundial de casa, però la seva participació va ser molt mediocre. El quadre de seleccions també el completaven modestos equips com Kuwait (famós per la irrupció del germà de l’emir a la gespa per una protesta arbitral en un partit contra França), Nova Zelanda, Hondures  i una sorprenent El Salvador que va passar amb més pena que glòria per Espanya, enduent-se una contundent derrota per 10 a 1 davant una Hongria que res tenia a veure amb la temuda i màgica selecció de principis dels 50 amb Puskas, Czibor i Koksis entre d’altres. Tot i les tres derrotes, una d’elles contra Argentina, hi va haver un jugador salvadoreny que va destacar summament: el Mago González. En un Mundial amb jugadors de la talla de Maradona, Sòcrates, Zico, Rossi, Platini o Rummennigge, hi va haver qui va tenir temps per descobrir un nou talent vingut de Centreamèrica, zona poc propensa a aquests talents, que, tot i perdre els tres partits, va ser escollit dins l’onze ideal.

Immediatament després del Mundial, que aleshores era un aparador per a molts jugadors en un món encara per globalitzar, equips com el París Saint Germain o l’Atlético de Madrid van voler fer-se amb els serveis del Mago, però ja des de bon inici, José González va mostrar a Europa que el seu enorme talent no anava precisament lligat a una enorme professionalitat. Tot i tenir un acord emparaulat amb l’equip parisenc, no es va presentar a la firma de contracte i, sorprenentment i surrealista, va optar com a destí per les terres gaditanes, més properes al seu caràcter bohemi i nocturn. Com va dir el gran Kiko Narváez, la jove perla gaditana que va compartir vestuari amb el Mágico a principis dels noranta, per a aquest “la diversió estava per sobre de l’ambició”. El més sorprenent és que quan el Mago va fitxar pel Cádiz CF, aquest militava a la Segona Divisió! “Quiero empezar en el fútbol español por la Segunda División y dar el salto a Primera con más garantías. El Cádiz CF me puede servir de trampolín” manifestava el flamant fitxatge gadità al diari local el 28 de juliol de 1982.

 

Un talent adormit

Ràpidament, José González va passar de ser el Mago a convertir-se en Mágico González i a omplir de groc les grades d’un Carranza delerós del seu joc comparable al dels mítics Garrincha o George Best. Tanmateix, al talent dins la gespa, hi sumava un descontrol personal fora del terreny de joc (i en això també s’assemblava als cracks brasiler i nord-irlandès). Àvid de vida nocturna, les seves indisciplines eren incomptables i a la tacita de plata tothom el coneixia, fossin els treballadors de la discoteca, la gasolinera o la pollastreria on a les tantes de la nit demanava un pollastre a l’ast fred. Ell era conscient del seu tarannà i ho va manifestar diverses vegades: “Yo siempre he respetado el futbol, pero no me he respetado a mí” o “Reconozco que no soy un santo, que me gusta la noche y que las ganas de juerga no me las quita ni mi madre. Sé que soy un irresponsable y un mal profesional, y puede que esté desaprovechando la oportunidad de mi vida. Lo sé, pero tengo una tontería en el coco: no me gusta tomarme el fútbol como un trabajo. Si lo hiciera no sería yo. Sólo juego para divertirme”.

Durant dues temporades, 1982/83 i 1983/84 els aficionats del Cádiz CF es debatien entre donar suport a un fenomen extraordinari que els va dur a moments de glòria i a posar-lo a l’alçada d’un torero o de Camarón, o castigar-lo, com va provar de fer el pobre entrenador David Vidal. Farts de les seves indisciplines continuades, la directiva del Cádiz CF volia desfer-se del seu crack, i va ser aleshores que va sorgir una oportunitat única, tant pel club com pel jugador, que malauradament també va desaprofitar.

 

Una surrealista gira del Barça als Estats Units

A finals de maig de 1984, un desdibuixat Barça de Menotti, que havia patit la duresa de l’Atlètic de Bilbao dies abans en una nefasta final de Copa del Rei – ja citada-, va realitzar una sorprenent gira pels Estats Units. El Flaco ja havia manifestat la seva voluntat d’abandonar la banqueta culé a finals de temporada, i, després de la segona negativa de Bobby Robson, per recomanació d’aquest, ja es tenia fitxat a Terry Venables.

Per més surrealisme, la curta gira pels Estats Units es va realitzar en plena competició de la Copa de la Lliga (de curta història), amb jugadors a la selecció espanyola preparant l’Eurocopa i amb Schuster lesionat. Als Estats Units, per disputar l’anomenada Trasantlantic Cup, a part de Màgico Gonzàlez, s’hi va afegir Mario Husillos del Real Múrcia que en el primer partit va marcar els tres gols del Barça, inútils, ja que va perdre 5 a 3 contra el New York Cosmos de Neeskens. Mario Husillos mereix un article a part, ja que juntament amb Ronaldo Nazario són potser els dos únics jugadors que han marcat un hat trick vestint la samarreta blaugrana i la blanca del Bernabéu. Ironies del destí, Mario va tornar a coincidir amb Mágico al Cádiz de les temporades 1989/90 i 1990/91.

En la final de consolació, el Barça va empatar a 2 contra el Fluminense, amb un gol de Mágico, i va guanyar per penals. De forma excepcional i surrealista, es van ajustar dos talents inigualables amb l’elàstica blaugrana; Maradona i Mágico. L’argentí i el salvadoreny van brillar en camps inundats i de moqueta. Però tant Diego com José no tenien cabuda en aquell Barça. El Pelusa ja mirava cap a Itàlia i, tot i que sonava la Juve a canvi de Zico, va preferir Nàpols (la Cádiz particular del Pelusa) per convertir aquell equip en llegenda. El Mágico, per la seva part, va desaprofitar l’oportunitat blaugrana amb una més de les seves entremaliadures.

 

L’alarma de l’hotel encén l’alarma de la directiva blaugrana

Moltes de les anècdotes dels jugadors (sobretot quan es parla de la seva relació amb la festa i la rauxa) tenen part de cert i part de mite. Sigui com sigui, durant la breu gira americana, quan els jugadors es trobaven a l’hotel per dormir, va saltar l’alarma d’incendis de l’hotel. Diuen que va ser una broma de Diego Armando. Tots van sortir de l’hotel amb excepció del Mágico, que tenia fama de nocturn i dormilega a més no poder. Quan els bombers van arribar a la seva habitació se’l van trobar acompanyat d’una cambrera de l’hotel. L’alarma de l’hotel havia encès l’alarma de la directiva blaugrana que no volia indisciplines com aquesta. Aquest fet va ser suficient per valorar que era millor no fitxar al Mágico, per por a viure quelcom similar al viscut amb el Pelusa. I el salvadoreny se’n va tornar cap a Cádiz.

 

Un “maverick” en tota regla

Mágico era un maverick en tota regla, en la línia de grans jugadors com Garrincha, George Best, Maradona, Romario, Ronaldinho, Gascoine i tants altres que hi ha hagut i hi haurà. El terme maverick defineix a aquella persona inconformista, rebel, que se surt de la norma. En el món del futbol, els mavericks són aquells que no accepten la disciplina, l’esforç i se’ls acostuma a associar al món de la festa i la rauxa nocturna. Molts aficionats tendeixen – no sense raons- a dir que són joves forassenyats que malgasten els diners que tenen i el seu talent. Així, molts recordem la famosa frase de Best: “Vaig gastar molts diners en cotxes, dones i alcohol. La resta de diners, els vaig malgastar”. Però Mágico potser va ser el més maverick de tots, el més rebel i el més modest. Podria haver optat per jugar en grans clubs, embutxacar-se molts diners i gastar-se’ls al seu gust. Però va optar per la modèstia del Cádiz dues vegades. Sí, dues, perquè durant uns mesos de la temporada 1984/85 va jugar al Real Valladolid (9 partits i 2 gols) per tornar a la calidesa gaditana per quedar-s’hi fins al 1991 amb un contracte que tenia en compte i previsió les multes per incompareixences i indisciplines. Quan va firmar el seu segon contracte, Mágico devia pensar que no cobraria prou per poder pagar totes les multes que li arribarien. Sigui com sigui, en aquesta segona etapa, Màgico va tornar a fer lluir el millor groc que ha vist mai el Carranza amb la seva famosa culebrita macheteada, un regat similar a la cua de vaca de Romario.

 

L´únic gran jugador que no va pertànyer a cap gran equip o gran selecció

Gairebé tots els grans jugadors de la història han jugat a un gran equip o una selecció guanyadora. Pelè al Santos i la canarinha, Di Stefano al Madrid, Cruyff a l’Ajax, Barça i la Taronja Mecànica, Beckenbauer al Bayern i amb la selecció alemanya,… Fins i tot, molts dels mavericks són recordats per la seva rebel·lia dins grans clubs o seleccions: la cua de vaca de Romàrio, el somriure de Ronaldinho, el coll alt de Cantona, puntada inclosa a l’espectador, amb el Manchester, i tants d’altres casos.

Mágico és segurament el millor jugador de la història del futbol que mai ha militat en un gran club o selecció. I això el feia – i el fa- únic. Ara que disposem de canals virtuals com YouTube, paga molt la pena buscar els seus millors gols, molts dels quals no es recorden senzillament perquè vestia amb la groga del Cádiz CF. Els seus gols contra el Racing, el València o al Barça al Camp Nou res tenen a envejar als de Maradona contra Anglaterra i Bèlgica a Mèxic 1986, al de Ronaldo (el brasiler) contra el Compostela, al de Romàrio deixant retratat a Alkorta o Messi a Boateng. El Mágico era molt bo, però la història futbolística no es pot permetre el luxe d’oblidar-ho.

 

No era el moment

En el món del futbol, a part del talent, cal que les circumstàncies et vinguin de cara. Quan Màgico va fer la gira amb el Barça pels Estats Units, el Flaco Menotti ja havia decidit abandonar l’entitat culé i Maradona allargava l’agonia abans de confirmar la seva marxa a Nàpols. En un tres i no res, el Barça va fer un canvi de model brusc. Del futbol de toc i fantasiós de Menotti i Maradona (i al qual s’hi podria haver afegit Mágico si el seu coco li ho hagués permès) es va passar a optar per un model anglès amb Terry Venables a la banqueta i l’estimat Steve Archibald a la davantera en comptes d’un altre centreamericà que es dedicaria a fer tombarelles i xilenes amb l’etern rival i que s’anomenava Hugo Sánchez. El Barça de Núñez va cedir al model anglès de la pressió dels davanters i les línies més juntes i va abandonar el futbol de toc. Després d’Archibald, arribarien Hughes (que mai es va adaptar a la lliga espanyola) i el simpàtic Gary Lineker.

Tanmateix, la lliga guanyada pel Barça el 84/85 va ser un miratge, ja que el futbol començava a viure una revolució i a resoldre un debat iniciat a principis dels 80 i que alhora iniciava aquest article: entre el joc dur, directe i físic anglès o la fantasia individual i col·lectiva sud-americana (i centreamericana, també), van sorgir tres equips mítics que van trobar una solució que celebrava el toc combinatiu i el talent individual combinat amb diverses maneres de defensar: el Madrid de la Quinta del Buitre, el Milan de Sacchi i els tres holandesos (Van Basten, Gullit i Rijkaard) i el Dream Team culé de Cruyff. El futbol de tiki taka venia per quedar-se definitivament. Potser les 3 M (Maradona, Menotti i Mágico) van arribar massa aviat al Barça. Estaven avançats al seu temps.

 

Un crack difícil d’oblidar

El Mágico és l’únic jugador centreamericà reconegut al Saló de la Fama de la FIFA. Mágico va representar pel Cádiz CF, el mateix que el Cádiz va representar per ell. Mágico va retornar a El Salvador el 1991, però encara recorda la tacita de plata. I a la inversa, els aficionats groguencs no l’obliden, generació rere generació. Una de les famoses xirigotes deia el següent del crack salvadoreny:

“Loco porque pudo ser, pelotero

de glamour y de cuché, y no quiso.

Sé de un loco que al viejo Garrincha

Con un taconazo le pasa el balón

Y sin pedirle permiso.

Y cuando le dio la gana,

A golpe de filigrana,

A la afición más pagana

Convirtió a la religión,

La de los cadistas buenos;

Los viernes al nazareno,

Y los domingos al terreno

Del greñudo del balón”.

 

24-03-1985

El futbol ben sovint té tancaments de cercles ben curiosos, a vegades cruels, a vegades simpàtics. El 24 de març de 1985 no és una data qualsevol per la història culé. Després de molts anys infructuosos, el Barça de Venables es presentava a Valladolid disposat a sentenciar la Lliga i guanyar-la 11 anys després de la de Cruyff. La setmana anterior, el Barça havia perdut 1 a 0 al camp de l’Hèrcules i els fantasmes de les lligues perdudes de principis dels 80 tornaven a aparèixer. El Barça havia de guanyar i es va avançar gràcies a un gol de Clos al minut 8, però quatre minuts més tard un tal Mágico González que havia arribat a la fredor pucelana des de la càlida Cádiz, va marcar un extraordinari gol de falta directa que va deixar congelada l’afició blaugrana.

A la segona part, Alexanco tornava a avançar als blaugranes i quan ja estaven a punt de celebrar la Lliga, a manca de 3 minuts per a la finalització del partit, l’àrbitre va assenyalar penal contra el Barça. El bon aficionat culé recorda l’aturada d’Urruti, el famós “Urruti T’estimo!” de Puyal i la botifarra del porter en senyal d’alegria, després d’abraçar-se a Gerardo. Però qui va llençar el penal pel Valladolid? Màgico Gonzàlez, un jugador excepcional que hagués pogut regnar… però no va voler. Així de difícil i senzill d’entendre i acceptar.

Un llegat que no s’atura

La relació de Mágico amb el Barça va tenir un capítol final. El 2003, just un any després de la retirada del salvadoreny dels terrenys de joc, l’equip gadità va voler-li retre homenatge i va convidar un Barça en crisi amb Radomir Antic a la banqueta i jugadors que marcarien una època pocs anys més tard: Valdés, Puyol, Xavi i un jove de 19 anys anomenat Andrés Iniesta. Precisament, el de Fuentealbilla va patir una de les darreres genialitats del crack quan amb un lleuger toc, el Mágico va passar la pilota per una banda i superava a Iniesta corrent per l’altra. El jove Andrés va prendre nota d’aquest regat i el va utilitzar diverses vegades en la seva dilatada i triomfadora carrera. Trucs que s’aprenen de mags a mags.

——————-
Jaume Clavé Escofet