Lubo Penev, el gol búlgar

 

A finals de la temporada 92-93, un diari esportiu va regalar una cinta VHS que concentrava un recull d’imatges dels jugadors més determinants d’aquella lliga. Recordo devorar aquell vídeo obsessivament, fins i tot vaig arribar a aprendre’m de memòria el que narrava la veu en off. I és que jo de nen volia ser futbolista, somiava ser com els que sortien al vídeo, jugar a un estadi i marcar gols per celebrar-los amb l’afició embogida, volia ser davanter, volia ser com Lubo Penev.

Nascut a la Bulgària socialista l’any 66, ben aviat va destacar-se com un rematador excel·lent amb bona capacitat per al joc d’esquena a porteria. Galta vermell, amb 187 cm i una corpulència poderosa, el bo d’en Luboslav debutava amb la samarreta de l’històric CSKA Sofia el 1984, la majoria d’edat va regalar-li el somni de jugar amb el club de la ciutat que l’havia vist néixer i créixer, que alhora li havia forjat el temperament que acabaria sent uns dels signes característics del seu fort caràcter, clau per entendre el seu joc, tan elogiat per la seva agressivitat i tan odiat pels rivals que s’hi enfrontaven.

 

 

El 1989, 4 temporades, 2 títols de lliga, 101 partits i 80 gols després, Lubo, ja internacional pel seu país i nomenat millor jugador, abandonava Bulgària i començava l’aventura estrangera, era el València qui després d’unes dures negociacions “s’emportava el gat a l’aigua”, i aconseguia fitxar-lo per fer del búlgar la seva referència ofensiva. Els seus gols i sobretot la seva entrega, van fer de Penev ràpidament, un ídol de la sempre exigent grada de l’aleshores estadi Lluís Casanova.

La temporada 93-94 era any de Mundial, Penev una de les estrelles de la selecció búlgara, es trobava en un gran moment de forma, però en una revisió després d’un cop fortuït als testicles li diagnosticaren un tumor que necessitaria tractament. Lubo es perd el Mundial dels Estats Units d’aquell estiu, i paradoxes de la vida, la selecció dels Stoichkov, Letchkov i Kostadinov ho fa millor que mai i aconsegueix una històrica quarta posició. Qui sap que hagués passat amb Penev al camp en aquella semifinal contra la Itàlia del gran Roberto Baggio.

Penev no guanyà títols a València, del que acaba sent-ne un dels capitans, però ajuda a assentar els fonaments del club després d’un període difícil abans del seu fitxatge a base de gols i ambició. La 95-96, el davanter, ja recuperat, acusa Paco Roig, president del València d’haver-lo volgut rescindir per la malaltia quan estava encara convalescent, Lubo s’ho va prendre com una traïció i després de 207 partits en 6 temporades amb 88 gols, fitxa per l’Atlètic de Madrid de Jesús Gil i Radomir Antic. Penev fa un gran any, els seus 22 gols contribueixen a fer una temporada inoblidable pels aficionats colchoneros, l’equip guanya Lliga i Copa, l’obra mestra d’una plantilla amb Kiko, Simeone o Pantic, un doblet del qual encara se’n parla sovint a la capital. D’aquell any també serà recordat l’incident entre Penev i Roig després d’un partit de Copa disputat a València que el davanter precisament no va jugar, van insultar-se amb acusacions mútues, retrets i set de venjança, Lubo li etzibà un cop de puny a Paco, que acaba amb un pòmul inflat, la cosa acabaria en querelles i judicis, un drama.

 

 

La temporada següent l’Atleti fitxa Esnaider, i Penev incomprensiblement acaba signant pel Compostel·la del també polèmic president i futur “amic” de Gil, Jose Maria Caneda. A San Lázaro l’adoren i Penev s’hi està dues temporades en la que erigeix com a líder indiscutible del millor Compos que es recorda, en total hi juga 75 partits i aconsegueix marcar 36 gols, que al final de la segona temporada i després d’una promoció, no serveixen perquè l’equip mantingui la categoria i acaba sent traspassat al Celta per 300 milions de “peles”.

 

 

A Vigo fa un bon any amb Víctor Fernández a la banqueta, un equipàs que juga de cine, comparteix vestidor amb Salgado, Makelele, Karpin, Mazinho o Mostovoi, hi juga 41 partits i perfora l’arc 18 vegades, però acabada la temporada decideix posar punt final a la seva llarga aventura espanyola, torna a casa i fitxa pel CSKA del seu cor, una etapa en la qual malgrat no tenir massa regularitat pel que fa a la presència a l’equip, segueix fent gala del seu olfacte i en 2 anys és partícip de 22 partits en els quals anota 8 gols més. Ja amb 36 anys, Lubo, fitxa pel que serà el seu últim equip, el Lokomotiv Plovdiv, on amb 37 i després d’una temporada discreta, anuncia la seva retirada del futbol professional.

 

 

Enrere deixa un bagatge de 265 gols en 552 partits oficials entre clubs i selecció. Consumada la retirada, naixia la llegenda búlgara del que va ser sense cap mena de dubte, un dels millors killers dels 90. “Los porteros recuerdan sus goles, los defensas, sus codos”, deia la veu en off que narrava la cinta, jo recordaré un davanter letal, agressiu i entregat. Li agrairé sempre que ens ensenyés a somiar i ens demostrés quan la cosa pintava molt negre, que en l’actitud estava sortir-se’n.

 

 

——————
Oscar Flores Lopez
@Oscar_Fleurs