Luigi Meroni, una història més de la maledicció del Torino

 

El 4 de maig del 1949 quedaven poques jornades per a que el Torino FC guanyés per cinquena vegada consecutiva la lliga italiana, el segon classificat era un Inter de Milà que no podia fer res contra un equip encapçalat pel gran capità Valentino Mazzola i amb una brillant jove promesa de nom Ladislao Kubala. Un equip que en la dura postguerra italiana havia aconseguit ser el més temible del continent. Però aquell seria un fatídic dia de maig per a tot el Calcio, que convertiria aquells jugadors en alguna cosa més que mites del futbol…

 

 

El Torino FC tornava de jugar un partit amistós contra el Benfica quan l’avió que els portava a casa es va estavellar sobre la cúpula de la Basílica de Superga. Tots els futbolistes van morir menys dos, un d’ells Kubala que no va pujar a l’avió. Luigi Meroni era el nom del pilot d’aquella avió, un nom que el saben de memòria tots els aficionats de l’equip del Toro, un club que no tornaria a endur-se el codiciat Scudetto fins la temporada 1975/76.

 

 

La tragèdia acompanyava al club grana, no aixecaven el cap, anys durs fins que una nova generació semblava que podria agafar el relleu d’aquell mític equip infortunat. El 1964 el Torino va apostar fort per una jove promesa a qui a Gènova no li deixaven demostrar tot el seu potencial, un extrem dret veloç, amb forta personalitat i un atreviment descomunal. El seu nom curiosament era Luigi “Gigi” Meroni, però no tenia res a veure amb el pilot de l’avió sinistrat anys enrere. Aquell nom prohibit ara seria sinònim d’alegria i tardes de gols, com si es tractés d’una broma del destí. Però el Torino FC tampoc no seria el que és sense la seva maledicció.

 

 

Meroni no era el típic jugador tocat i posat de l’època, les seves pintes eren tot el modernes que podien ser per escandalitzar la gent conservadora del moment. En aquella Itàlia convulsa, fortament polititzada i dividida, tant catòlica i comunista alhora, i que exportava alta cultura al món, el Calcio era el refugi de moltes coses i les actituds dels futbolistes eren observades amb lupa. Diuen d’ell que era un llibertari, altres el defineixen com el George Best italià, però ell potser preferiria simplement ser Pasolini escrivint poesia. I és que no era només un futbolista extravagant a la vista de la societat, a qui se’l podia veure passejant la seva inseparable gallina, que s’arreglava la roba per assemblar-se als Beatles i duia una barba molt irreverent pels temps que corrien.

 

 

Vivia allunyat de les grans cases on solien viure els futbolistes, la seva era el refugi on escrivia poemes i pintava quadres, un artista irreverent i bohemi dins i fora del camp. Jugava amb la mateixa passió que vivia sense renunciar al que creia ni al que estimava. Com quan amb la seva parella van deixar horroritzats a tots els presents fugant-se a mitja cerimònia de boda a l’estil Dustin Hoffman i Katharine Ross a El Graduat.

Li agradava encarar i driblar, donar assistències i fer jugar als seus companys, les cròniques diuen d’ell que era un jugador diferent que marcava gols espectaculars, vint-i-quatre en tres anys a Torí que retornaren el club a les competicions europees 25 anys desprès. Era ja un ídol de masses i un símbol de modernitat que qüestionava certs valors morals del moment. Davant de tant potencial només li faltava vestir la samarreta azzurra, però en aquella Itàlia podien passar coses molt estranyes per uns ulls d’avui dia. Quan el seleccionador Edmondo Fabri el va trucar per a convocar-lo per jugar amb l’equip nacional només li va demanar una cosa. Que es tallés el cabell, ell li va contestar que això era impossible i que preferia no anar amb la selecció. Però finalment acabaria disputant el Mundial del 1966 on Itàlia no faria un bon paper.

 

 

El seu rendiment era tal que molts clubs es van començar a interessar per ell. Semblava que la temporada 1967/68 podia començar amb Meroni fora del club però no massa lluny. La Juventus era l’odiat rival de la ciutat i propietat de la poderosa família Agnelli que va posar els ulls en ell i sobretot la cartera. L’etern rival oferia moltes lires, tantes que posava damunt la taula la major oferta feta mai a un futbolista fins aquell moment. Però quan semblava que la directiva del Toro estava disposada a acceptar l’afició es va rebel·lar i la seva pressió va ser tant forta que ‘Gigi’ es va quedar al club. Però llavors la maledicció del Torino FC va reaparèixer.

“Gigi” va començar la temporada a un nivell altíssim, fent que l’equip engegués molt bé amb un empat i dues victòries. El següent partit era contra la Sampdoria, a la qual guanyarien 4 a 2… però seria l’últim partit del jove ídol. Desprès del partit, Meroni i els seus companys es van retirar a l’hotel de concentració. Entrada la nit va demanar permís per anar a buscar un gelat fora de l’hotel, només havia de creuar el carrer, l’entrenador li va donar deu minuts però mai més va tornar. Meroni va morir atropellat en un altre fatídic instant de la història del Toro. Un carrer poc il·luminat i un jove de 19 anys massa temerari al volant. La casualitat va fer que el conductor que va acabar amb la seva vida fos un fervent seguidor del club i admirador del jugador. Es deia Attilio Romero i anys més tard acabaria sent president del Torino FC.

 

 

El dol va ser immens per a el Calcio i coses del destí el següent partit era contra la Juventus. Un estadi commocionat va veure com els seus companys li rendien el millor dels homenatges. El Torino va guanyar 4 a 0 i semblava que per respecte ningú volia fer el cinquè perquè estava reservat per en “Gigi”.

————
Marc Trilla