Maradona tècnic de Dorados de Sinaloa

“Maradona en Sinaloa” de Netflix, la porta per a descobrir la curiosa història de Dorados

 

“Comença la revolució maradoniana i vull que estiguis al meu costat”, així acaba el missatge de Diego Armando Maradona a José Antonio Núñez, president de Dorados de Sinaloa, marcant l’inici d’una història d’amor amb un final agredolç, inesperat i profund que restarà per sempre en la història de l’equip mexicà.

“Maradona en Sinaloa”, el brillant documental de Netflix

Al llarg de set episodis de mitja hora de durada, la sèrie documental de Netflix segueix els passos de l’astre argentí a Culiacán, la ciutat més poblada de l’estat de Mèxic, famós pel narcotràfic, les bandes i per ser la terra del “Chapo” Guzmán. “Un addicte a la cocaïna anant a la capital mundial de la cocaïna”, deien periodistes d’arreu del planeta quan es va anunciar la signatura del contracte el setembre de 2018. Per sort pels amants del futbol i per desgràcia pels periodistes, els pronòstics van ser totalment diferents.

La docu-sèrie de NetflixMaradona en Sinaloa“, d’excel·lent producció,  arrenca amb la presentació de Diego i tota la bogeria social que sempre l’acompanya allà on va. Maradona pren el control d’un equip totalment abatut, últim de la classificació, i el porta a disputar la final per l’ascens a la màxima categoria del futbol mexicà, durant dues temporades consecutives.

El flamant nou tècnic de Dorados és el centre d’atenció, però la història també presenta alguns actors secundaris importants com el president, meravellat amb la seva figura i davant un repte que per moments el desborda; els jugadors en una reanimació anímica miraculosa; i com sempre els periodistes intoxicant per a obtenir el màxim rèdit d’audiència, cap novetat.

La història d’amor que es crea entre plantilla i entrenador arriba a captivar a Maradona, que la considera la millor plantilla amb què mai ha compartit vestidor al llarg de la seva carrera com a futbolista i entrenador. Tot i això, Maradona no aconsegueix l’objectiu pel qual se’l va contractar, el desitjat ascens.

 

 

La història d’un club mexicà modern que ha gaudit de jugadors famosos, i que va dir adéu a la carrera de Josep Guardiola

Sinaloa, un lloc acostumat a celebrar els hits i les carreres dels Tomateros (equip de beisbol), es va convertir en la llar de Dorados. Quan Eustaquio de Nicolás i Valente Aguirre van anunciar la creació del club, molt pocs, per no dir ningú, es van atrevir a fer-los costat. “Serà una de tantes iniciatives que fracassen”, amenaçaven els periodistes. El temps i el joc en si mateix acabarien demostrant el contrari.

Els plans inicials de l’entitat es van veure accelerats pels excel·lents resultats que van portar l’esquadra sinaloense a l’ascens l’any 2003, tres o quatre anys abans del previst. El 15 d’agost de 2004 va quedar marcat per sempre com el dia en què Dorados van irrompre en el màxim circuit azteca. L’escenari de la seva presentació no podia ser un altre, tampoc el rival. Els sinaloenses ni temps van tenir per mentalitzar-se quan l’estadi Azteca i les Àguiles de l’América els donaven la benvinguda. El benjamí de la Primera Divisió, dirigit pel costa-riqueny Alexandre Guimaraes, va sucumbir davant els de casa, però l’orgull d’estar entre els grans ho era absolutament tot. Jared Borgetti i Hèctor López van inscriure el seu nom amb lletres d’or en aconseguir les primeres dianes del quadre pesquer a Primera Divisió.

 

Però els moments d’alegria no són eterns, i una vegada que el somni es va convertir en realitat tot es va començar a complicar, en part pel polèmic sistema de competència en el futbol mexicà, el qual obliga que les esquadres recentment ascendides a sumar punts, sota pena de perdre la categoria. Els sinaloenses no van poder escapar d’aquesta problemàtica. A partir de la vuitena jornada de l’Apertura, els resultats satisfactoris van escassejar. La directiva es va veure pressionada i va considerar que la sortida de Guimaraes era la millor opció. José Luis Real va prendre la batuta deixada per l’estrateg centreamericà. La solució no va presentar els efectes desitjats, ja que en quatre partits dirigits per Real, només es va aconseguir la victòria en l’última data. No obstant això, els dirigents van apostar per la continuïtat i es van resignar a jugar-se la vida durant el Clausura.

Els problemes percentuals de Dorados eren severs i el seu planter no semblava tenir la capacitat per revertir tan penosa situació. Conjuminat a això, la magnífica actuació dels Tecos en les primeres jornades va provocar que la batalla per no descendir fos una exclusivitat de Puebla i Sinaloa. Mentre que els camoteros es van armar fins a les dents, el conjunt pesquer va apostar per la continuïtat. Després de les set dates inicials del Clausura, Dorados estava completament enfonsat. Carlos Bracamontes, designat per la directiva com el substitut de Real, va arribar amb tots els pronòstics en contra. No obstant això, l’equip va millorar amb quatre victòries consecutives i dos empats en sis enfrontaments, assegurant la permanència.

El començament de l’Apertura 2005 marcà un nou repte per a Dorados, amb reforços estel·lars com el popular “Loco” Sebastián Abreu, i els resultats no van ser del tot dolents. Però durant el Clausura 2006 la lluita jornada a jornada per no baixar de categoria va passar factura a Dorados de Sinaloa i a l’última jornada del torneig va descendir a la segona categoria del futbol mexicà, on encara juga.

Cal destacar que durant aquell 2006 l’equip va comptar amb el català Pep Guardiola que jugava gairebé tots els partits infiltrat, a causa de problemes a la seva espatlla. Guardiola només va poder jugar 10 partits en tot el torneig a causa de les constants lesions que arrossegava per la seva edat. La història no va tenir final feliç esperat, Daurats va baixar i Pep es va retirar.