Michael Robinson vs Gary Lineker

 

Un dia qualsevol, no saps quina hora és, encara que tractant de fer memòria, o simplement reconstruint de la forma més idíl·lica possible els teus records, l’apuntales en un dissabte al matí. Recordes aixecar el teu braç i aconseguir tan sols la mà del teu avi. Baixar al carrer junts, per a anar a la plaça, al parc, amb una pilota de cuir gastat i l’àlbum de la temporada 87-88.

Trepitjar la vorera, fer uns passos, arribar al quiosc i allí donar la llauna perquè et comprin uns sobres d’adhesius. Insisties, durant uns minuts, i després de la promesa de portar-te bé la resta del dia, el teu avi (que era més futboler que tu) accedeix a comprar-te’n uns quants. Ell sabia que molt probablement no compliries la teva paraula, però accedia. Amb la ximpleria dels adhesius, et va ensenyar a llegir i et va gravar al cor la passió pel gol.

Asseure’s en un banc al sol i obrir el primer amb celeritat, amb l’ànsia de veure qui t’havia sortit: Abel Resino (Atlètic de Madrid), Julio Durán (Las Palmas) Agustín Abadía (Logroñés), John Lauridsen (Espanyol) i Rafa Paz (Sevilla). Tros de sobre, cap “repe”, però no pots evitar fer una ganyota de desaprovació (forma políticament correcta d’expressar cabreig monumental), cap del Barça.

Després del primer mig disgust, obres l’embolcall del segon: Genar Andrinúa (Athletic de Bilbao), Argimino Lucas (Celta de Vigo), Juan Antonio Señor (Saragossa), Eloy Olaya (Sporting) i Fernando López Colomer (València). Un altre disgust i damunt amb Pitxi Lucas, que s’acumula en el teu munt de repetits. Un drama.

No és fins al tercer que la sort et comença a somriure: Rafael Martín Vázquez (les del Madrid sempre cotitzaven a l’alça en l’esbarjo), Jon Andoni Goikoetxea (Osasuna, anys més tard, autor del gol més bonic que se li hagi marcat mai a Alemanya) José Ignacio Díaz Llamedo (Sabadell), Ezzaki Badou (Mallorca, l’home que va parar un penal a Ronald Koeman) i Ramón María Calderé. Per fi un del Barça, i un dels bons, segons t’explica el teu avi i el teu pare, que amb veu greu, el descrivien com un d’aquells jugadors que “sent els colors de debò”.

El gest ja t’havia canviat, però encara esperaves amb desig l’adhesiu del teu primer ídol.

Arriba l’últim sobre: Manuel Sánchez (Múrcia), Mágico González (Cadis), Jon Andoni Larrañaga (Reial Societat), Michael Robinson (Osasuna) i Gary Lineker. Esclat de goig, salts per la plaça i la pilota de cuir al cel després d’una puntada de peu… Bé, no gaire alt, bastant desviat, amb una mecànica de xut lenta, maldestre, tant que dóna amb el meu cul a terra, però no importava, ja podia per fi, enganxar a l’anglès en el meu àlbum en arribar a casa.

Va voler el destí, l’atzar o la màquina empaquetadora (ara diríem que és fruit d’un algoritme) que aquells dos anglesos apareguessin junts en un mateix sobre, un darrere l’altre. I el meu avi va entendre que amb la meva escassa agilitat, el lleuger sobrepès, la meva prematura miopia i les ulleres (rodones com John Lennon), difícilment arribaria ser futbolista, això sí, va determinar sense voler-ho, a un jove apassionat pel periodisme esportiu.

Dos anglesos de Leicester, dos davanters amb parcel·la en propietat en l’àrea contrària, dos depredadors del gol, capaços de rematar tot allò que passés per allà, amb un imant per les refusades de la defensa rival. Desllorigadors de jugades embrollades, capaços de perforar la xarxa amb la dreta, amb l’esquerra, amb la cuixa, el pit o especialment el cap, malgrat no tenir una envergadura extraordinària. Una rematada en moviment, un diable de Tasmània, d’esprint curt sublim i olfacte, molt d’olfacte de gol.

Dos anys de diferència entre tots dos. Robinson, nascut en 1958 i Lineker en 1960. Cert és que Robinson es va criar en Blackpool i mai va arribar a jugar en l’equip de la seva ciutat natal, com si va fer Gary.

De fet, tampoc van coincidir gaire dins del terreny de joc l’un contra l’altre. A la temporada 78/79, Gary defensava els colors del Leicester, Robinson del Preston North End a la Championship (Segona Divisió) A la primera volta, a camp del Leicester, empat a u. A la segona volta, victòria per als de Robinson per 4-0 però en cap dels dos hi coincideixen. Aquella temporada tampoc es van creuar a la FA Cup.

 

 

Robinson fitxa pel Manchester City a la següent temporada, que jugava a primera. Gary segueix a les files de l’equip de la seva ciutat natal.

Així, a la temporada 80/81 Robinson fitxa pel Brighton & Hove Albion, també a la First i torna a coincidir en divisió amb Gary, que complia la seva tercera temporada al Leicester. A la jornada 24 Leicester i Brighton s’enfronten però Lineker no disputa el partit. Robinson és titular i finalitza amb victòria visitant per 0-1 gràcies a un gol de John Gregory al minut 90.

 

 

A la segona volta, de nou victòria pels de Robinson (2-1). Michael va fer l’empat al 90 i poc després, John Gregory torna a castigar al Leicester amb el gol final. Aquella temporada tampoc es van creuar a la FA Cup.

De fet, no és una bona temporada per a Lineker. Tan sols juga 10 partits, sumant lliga i copa i realitza 3 gols. El Leicester perd la categoria. Per la seva banda, Robinson disputa 42 partits de lliga i anota 19 gols. Les dues següents temporades, Lineker segueix al Leicester a segona i Robinson a primera amb el Brighton.

A la temporada 83/84 Robinson assoleix el seu gran somni i fitxa pel Liverpool i Gary torna a la màxima categoria amb els ‘foxes’. A Anfield empaten a dos, amb Lineker de titular i Michael no disputant el partit. A la segona volta, un altre empat, en aquest cas a 3. G.Winston Lineker marca un gol i de nou, Robinson es queda sense jugar.

Lesions, manca de confiança dels entrenadors, el fet és que aquests dos mites segueixen sense enfrontar-se. Finalitza la temporada i Lineker realitza 22 gols en 39 jornades disputades. Robinson en fa sis gols en 24 partits.

A la 84/85 Robinson només juga 7 partits entre lliga i copa amb el Liverpool, sense fer cap gol. Lineker en disputa 48 partits i anota 29 gols. A la primera volta, a Anfield, victòria dels ‘foxes’ (1-2) amb un gol de Lineker. Robinson deixa el Liverpool i marxa al Queens Park Rangers. Així, per fi es produeix el duel. A la jornada 40, els ‘foxes’ visiten Loftus Road. Els déus del futbol, que no havien permès veure a Gary contra Robinson, concedeixen una ocasió i esdevé tot un partidàs.

Els dos ariets titulars. Uns 9.000 espectadors no són conscients (o si) que aquells dos mites s’enfronten per fi. Arranca el partit i el QPR en fa dos abans d’arribar al descans. Gary Bannister i Mike Fillery semblen decantar el partit, però Lineker, sempre Lineker, té quelcom a dir. Redueix la distància pels ‘foxes’ i el matx arriba al descans.

A la represa, John Gregory feia el 3-1, però en aquest duel Robinson no volia passar desapercebut i va marcar el 4-1. Semblava que ara si el partit estava sentenciat quan Ian Wilson feia el segon pel Leicester. Els dos davanters britànics que han deixat empremta i no només al futbol a Espanya empataven a un gol en el seu enfrontament particular, fins que al darrer instant, Lineker marcava i deixava el 4-3 definitiu. Guanya Robinson, però victòria per a Lineker, en el duel particular, en un partit espectacular, com no podia ser d’una altra manera.

Les vides paral·leles d’aquests dos davanters rematadament anglesos no es podia tancar en aquest partit. Gary deixava l’equip de la seva vida, de la seva ciutat i fitxava per l’Everton. De tots els conjunts als quals podria haver-hi anat, va escollir el rival del Mersey, el rival ciutadà del Liverpool.

A la setena jornada de la 85/86 el QPR li endossava un 3-0 a l’Everton. Robinson no va jugar aquell partit. Gary Lineker va ser titular. A la tornada, el destí va permetre una segona edició del duel particular. L’ex del Liverpool visitava Godisoon Park, amb la motivació extra que això suposa.

Gary Bannister feia dos gols pels visitants, però Graeme Sharp ajustava el resultat amb 1-2. John Byrne feia l’1-3, però aquest partit no podia quedar així, massa poc per a un duel entre dos mites. Graeme Sharp transformava un llançament de penal i com no podia ser d’una altra manera, Gary Lineker feia el 3-3 per a l’esperança dels ‘tofees’. Robinson, que ja havia abandonat el terreny de joc, s’ho mirava des de la banqueta. Lineker es distanciava en la seva comparació particular i a més, en els darrers segons de partit, Paul Wilkinson, que havia entrat de refresc portava a la bogeria als més de 26.000 espectadors del Goodison Park amb el 4-3 definitiu.

Molts anys sense veure cara a cara Lineker i Robinson, i els dos partits en el que es va veure, van ser una oda al futbol. Gary es proclamava màxim golejador del Mundial de Mèxic i fitxava pel Barça, mentre que Robinson seguia al QPR. Una distància que el destí, que tantes vegades havia impedit l’enfrontament, va tornar a “corregir”. Michael Robinson fitxava per l’Osasuna. Ho va fer quan el Barça ja havia visitat el Sadar (0-2 – Carrasco i Víctor Muñoz).

 

 

Així, el 25 de març de 1987 el Barça sortia al terreny de joc amb; Zubizarreta, Gerardo, Migueli, Urbano, Moratalla, Víctor Muñoz, Calderè, Robert Fernández, Carrasco, Archibald, Lineker. L’Osasuna amb l’onze següent: Roberto, Castañeda, Bustingorri, De Luís, Sabido, Lumbreras, Sola, Rípodas, Ibáñez, Goikoetxea i Robinson.

Un altre cop els dos davanters. Tercera part d’aquesta pel·lícula increïble. I si la segona part ja va ser bona, la tercera tampoc va decebre. Una saga digna d’El Padrino, sense dubte. Carrasco feia el primer al minut 35 i Archibald el segon al 42. Aquell duel però no era per l’escocès, allò era cosa d’anglesos. Bustingorri feia el 2-1 al 47 i de nou clímax cinematogràfic, intercanvi de cops entre les dues llegendes. Si aquesta había de ser la darrera pel·lícula, havia d’acabar pels núvols. Gary Lineker feia el 3-1 al minut 50, Robinson el 3-2 al 61 i per últim, Lineker el 4-2 al 87. Èpic.

Dues temporades més van jugar Lineker i Robinson a Espanya, tot i que Michael no va poder acabar la temporada 88/89. Una lesió el va obligar a retirar-se de la competició. De fet, a la temporada anterior tampoc van coincidir sobre la gespa. Així el darrer cop que van coincidir va ser a la quarta jornada i només ho van fer poc més de 45, amb empat al Sadar amb gols d’Ibáñez pels locals i de Bakero pels culers.

Amb Robinson ja retirat, Lineker va tornar a Anglaterra. Un nou, un home d’àrea no entenia com Cruyff el situava a l’extrem. Fora del seu hàbitat, el de Leicester no s’hi trobava i va fitxar pel Tottenham Hotspur, on de nou va recuperar l’alegria de viure en pocs metres quadrats i inflar-se a fer gols. La dada és clara, si amb el Barça va jugar 137 partits i va fer 52 gols, amb els Spurs va disputar 138 partits, tan sols un més, però va fer 80 gols.

Paral·lelismes durant tota l’etapa esportiva, que també s’han mantingut un cop retirats dels terrenys de joc. Lineker com a comentarista i presentador a la BBC i Robinson a C+, Cadena SER i Movistar.

Cada cop que passo pel quiosc, o pel mercat de Sant Antoni i observo als pares i avis, acompanyant als nens per intercanviar adhesius em trasllado a aquella infantesa. A recordar aquells sobres amb què em van ensenyar a llegir, a comptar, a enamorar-me del futbol. Pot ser que sense voler-ho, admirar a aquests dos davanters, sumat a la meva evident incapacitat futbolística, em van empentar a voler explicar les gestes esportives.

———————–
Ferran Alcacer Aparicio