Els millors gols dels Mundials de futbol

 

Un VHS de la revista Tribuna amb els millor gols dels Mundials de futbol (1966-1986) que tenia a casa quan era ben petit, va ser l’inici del meu idil·li amb l’esport rei i és el que em porta ara a escriure aquest text.

Mundial d’Anglaterra 1966

El Mundial d’Anglaterra de 1966 va fer coincidir a Pelé, Bobby Charlton, Franz Beckenbauer i Eusebio, amb destins ben diversos: al jugador brasiler, que dominava el futbol en aquells anys, la sort no li va somriure. Els defenses portuguesos el deixen fora de combat i ha d’esperar uns altres 4 anys a demostrar el seu talent en un Mundial. El futbol va ser el que hi va perdre més.

Eusebio, davanter que va ser finalment màxim golejador del torneig, va aconseguir portar a Portugal fins a les semifinals. Ell solet va remuntar a Corea del Nord amb 4 gols, i va ser l’artífex de l’eliminació del Brasil. Però a les semifinals es va trobar amb l’Anglaterra de Bobby Charlton i els nois del West Ham, especialment Moore, Hurst i Peters. Charlton va marcar 2 gols per acabar amb el somni portuguès.

Per l’altra banda del quadre avançava l’Alemanya d’un encara jove Franz Beckenbauer. El kàiser no obstant ja manava, i amb un equip sense massa més noms propis destacats, es planta a la final a Wembley per enfrontar-se a Bobby Charlton. Va ser una final on els dos millors jugadors del torneig es van neutralitzar mútuament, i que finalment va decidir Geoff Hurst amb 3 gols, un dels quals va ser gol fantasma.

 

Mundial de Mèxic 1970

Quatre anys més tard a Mèxic, Beckenbauer es venja. Un gol seu contribueix a l’eliminació dels anglesos a la ronda de quarts. És l’Alemanya d’un altre talent emergent: Gerd Müller. El davanter del Bayern era astut, amb un olfacte poderós i amb un centre de gravetat molt baix que li permetia rematar des de moltes posicions i angles.

Recuperat del desastre de 1966, Itàlia es presentà a Mèxic amb un equip amb garanties, i en el millor partit del torneig, a l’estadi Azteca derrota 4-3 a Alemanya a les semifinals.

Però Brasil és Brasil. Amb Rivelino, Jairzinho i Tostao, en l’últim Mundial de Pelé, Brasil aconsegueix la que llavors era la seva tercera Copa del Món. La seva inspiració a la final contra Itàlia, on va marcar i va assistir a Carlos Alberto en el quart gol, va ser determinant. Es feia justícia.

 

Mundial de la República Federal Alemanya 1974

Del sol de Mèxic es va passar a la boira de Frankfurt, i l’any 1974 els Mundials van arribar a Alemanya. La selecció germana, amb Beckenbauer i Müller com a fars, era un equip amb dubtes a l’inici del torneig. Els seus veïns de la RDA, en un partit molt significatiu en aquells moments històrics, li van passar la mà per la cara a la primera fase, per exemple. Però el talent d’homes com Paul Breitner, Wolfang Overath o el porter Sepp Maier, sumat als del kàiser i Müller, els va permetre arribar a la final de Münich.

La sensació sens dubte d’aquell Mundial era Holanda. Aquell equip d’estil artístic, on Johan Cruyff era el director d’orquestra. Jugador completíssim, li podríem atribuir el concepte de jugador total: feia moltes coses, i gairebé sempre les feia bé. Holanda va meravellar fins a la final. Al moment definitiu però, es van veure superats. Al primer minut de partit, després de les primeres 15 passades consecutives, la pilota arriba a Cruyff. S’interna a l’àrea i el fan caure. Neeskens converteix el penal amb el seu estil “dinamita”, i com va reconèixer després el defensa Rudi Kroll, es van veure campions abans de temps. Alemanya va olorar sang i va remuntar.

 

Mundial d’Argentina 1978

Argentina acollia el seu primer Mundial l’any 1978. El grup de Menotti oferia dubtes: contra Itàlia un gol de Bettega els hi complica la vida. Fins al partit de la segona fase contra la bona selecció francesa que capitanejava Platini. Després que el crack francès empatés per forçar la pròrroga, un gol del melenut Luque envia França a fer les maletes abans d’hora.

Per eliminar Brasil per diferència de gols i classificar-se per a la final, Argentina havia de guanyar mínim per 4 gols a Perú. Sota rumors d’estafa (mai demostrats), Argentina guanya 6-0 i l’afició de tot el país es va tirar al carrer per celebrar-ho.

Holanda, inclús sense Cruyff, continuava sent perillosa. Amb el golejador Johnny Rep o el mític Johan Neeskens, supervivents del mundial anterior, seguien posant en pràctica el futbol-total.

Dos obusos des de fora l’àrea d’Arie Haan, un contra Alemanya per empatar i l’altre contra Itàlia per guanyar per 2-1, van classificar Holanda cap a la segona final consecutiva.

La final va despertar més passions que mai a Argentina. La final a l’estadi Monumental de Buenos Aires la va inaugurar Mario Kempes, màxim golejador del campionat. Holanda va generar el doble d’ocasions que el rival, però va perdonar, i en el futbol d’aquest nivell això vol dir que l’acabes pagant. Nanninga va il·lusionar la parròquia neerlandesa amb l’empat però a la pròrroga altre cop Kempes va marcar i Bertoni va rematar Holanda amb el 3-1. César Luis Menotti feia campiona l’Argentina per primer cop a la seva història.

 

Mundial d’Espanya 1982

4 anys més tard, Argentina arribà al Mundial d’Espanya per a defensar títol amb un jovenet Diego Armando Maradona, a qui les defenses, en especial Itàlia amb Claudio Gentile, començaren a aplicar un “tractament” especial. És el Mundial on un altre tipus dur, el porter alemany Toni Schumacher, va incórrer en una de les faltes més dures del segle en tombar dins l’àrea al lateral francès Patrick Battiston a la semifinal. El jugador va patir fractura de vèrtebres. Ni rastre de penal ni targeta…. En aquell mateix partit, la França de Platini, Giresse i Six va tenir contra les cordes als alemanys, però un cop més el gen competitiu va permetre a Alemanya accedir a una nova final mundialista al vèncer a la tanda de penals.

Per l’altre banda del quadre, la majestuosa selecció del Brasil, amb Zico, Sócrates i Eder es creuava amb Itàlia en l’últim partit de la segona fase. Un hat-trick del “bambino de oro” Paolo Rossi va ser l’únic però insalvable obstacle per a passar a semifinals (3-2). Posteriorment Itàlia també es desfà d’una de les revelacions del torneig, Polònia. Ni Boniek ni Lato eviten que els italians passin a la gran final del Bernabeu. Allà els esperava Alemanya. Després d’una hora de vergonya aliena en el terreny futbolístic, Itàlia començà a jugar a futbol, i en una segona part brillant, Rossi, Tardelli i Altobelli donen a Itàlia el gran trofeu.

 

Mundial de Mèxic 1986

Amb la indulgència de la FIFA, els Mundials tornen a Mèxic l’any 1986. Rússia, una de les revelacions, arriba a vuitens de final amb 8 dels seus jugadors essent del gran Dinamo de Kiev. Una altra de les revelacions va ser Dinamarca, per primera vegada classificat per a la fase final d’un Mundial. El talent de Laudrup i Elkjaer, en aquell moment al Calcio, dóna als danesos un molt bon nivell europeu.
L’Anglaterra de Lineker era una altra de les sensacions, fins que es va topar amb Argentina i Maradona als quarts de final. El joc d’alta escola de Maradona eclipsa tothom en aquell partit amb un gol pel record etern. Per això i per la seva mà de Déu quatre minuts abans… Al cap i a la fi, Argentina torna a disputar una final només 8 anys després de guanyar al seu país. I després de 90 minuts farcits de gols, els argentins repeteixen victòria al guanyar per 3-2. El nom de Maradona, com el de Pelé o Cruyff, quedarà per sempre en el futbol.

———–
Jordi Valls