Japhet N’Doram, patró de Nantes

 

Molt abans que aterressin els xeics a la Ligue-1 l’any 2011, abans que a principis dels 2000 l’Olimpique Lyonnais de Paul Le Guen, capitanejat per Juninho Pernambucano, sotmetés a la resta d’equips del campionat a un règim estricte de 7 anys (03-10), i just després que l’Olimpique de Marsella fos l’equip dominador durant un lustre (89-93), a França s’obria un període preciós d’alternança i competitivitat per ser el millor equip de la Lliga.


Ser campió anava car, cap equip va ser capaç de repetir títol consecutivament entre el 94 i el 2001; repartirien la glòria: PSG, Girondins, Auxerre, Mònaco, Lens i Nantes, ciutat on ens aturarem, a la riba del Loira, per recordar el club i a un dels seus emblemes en la seva etapa recent més gloriosa: Japhet N’Doram.

 

 

No seria el Txad un lloc amable per néixer, menys encara el 1966, just un any després que esclatés una llarga guerra civil, que es va perpetuar durant els anys que en Japhet va créixer a la capital N’Djamena. Són diverses les activitats que els nens i joves Txadians feien i segueixen fent, buscant una injecció d’optimisme i evadir-se de la realitat incòmoda, una d’elles, el futbol.

En aquest estat de conflicte permanent disputava el Tourbillon FC el complex campionat del Txad. No era  estrany veure jugadors descalços, camps de sorra amb alguna pedra i partits on un malentès o una entrada a destemps podia acabar fàcilment en un ball de bastons i una autèntica batalla campal. Amb 18 anys, N’Doram barallava per aquests camps per passió i l’esperança de ser futbolista. Jugà 5 temporades (84-89) per l’equip aleshores controlat i finançat per la Societat Nacional Sucrera.

Amb 23 anys, disposat a fer un pas més, decideix emigrar al Camerún per anar a jugar al Tonerre Yaoundé, que un any abans havia traspassat a un tal George Weah al Mònaco… potser menys, però una lliga igualment complexa la camerunesa. Aquella temporada el Tonerre és campió de Copa.

 

 

A l’antiga colònia anglo-francesa, eren habituals els observadors caça-talents dels clubs europeus; després de seguir-lo aquella 89-90 i veure’l en acció en un partit amb la selecció del seu país, el Nantes proposa el seu fitxatge en veure un potencial enorme, en aquell jove de 24 anys, fort, de gambada àmplia i poderosa, tècnic i amb una esquerra de seda. 

La 90-91, N’Doram inicia l’aventura del Loira amb els “canaris”. La primera temporada viu un procés d’adaptació lògic al futbol francès, però ja comença a donar mostres de la seva classe sempre que en té l’oportunitat. Li costa entrar a l’equip, però un cop instal·lat es guanya ràpidament l’afecte de la grada de La Beaujoire. La qualitat, la humilitat i la solidaritat de l’Africà, casa perfecte en l’engranatge i la dinàmica de Jean Claude Suaudeau, tècnic que es fixa com a objectiu, fer dels “Jaunes et Verts” un bloc competitiu que alhora aprofiti i promogui el talent emergent de la seva ben treballada pedrera.

El Nantes balla al compàs que marca el mestre N’Doram, que comença a alternar la posició de mitja punta amb la de davanter pur, així la segona temporada (91-92) ja supera els 10 gols i en la 92-93, arriba el primer èxit dels “canaris”, que es planten a la final de la Coupe de France, i malgrat perdre per un contundent 3-0 contra el PSG de David Ginola, aquell subcampionat de Copa els marca el camí.

 

 

Si bé l’equip es va mostrant competitiu, serà el període 94-96 el que quedarà per sempre gravat a la memòria dels aficionats. La 94-95 el Nantes és una màquina quasi perfecta, consistent, precís, un equip solvent i guanyador. N’Doram amb 28 anys està en el seu millor moment, el txadià es mou més a prop de l’àrea i l’Africà anota 16 gols entre totes les competicions, fent-ne 12 a la Lliga, sent decisiu i l’eix del joc de l’equip, liderant als joves Karembeu, Makelele, Ouedéc i Loko entre d’altres. Un grup aquell, capaç de sumar 79 punts a la lliga i treure’n 10 a l’O.Lyon, segon classificat, perdent només un sol partit en tota la temporada a França.

 

 

La 95-96, és màgica a “can” Nantes, el club juga Copa d’Europa. Això els passa factura a la competició domèstica on no és l’equip sòlid de l’any anterior, més encara després de traspassar a Loko al PSG, una dificultat que sumada a la lesió de llarga durada d’un Ouedéc que havia de ser la referència ofensiva, fan que els gols i el lideratge del centreafricà, que en fa 15 en lliga, cobrin més importància si hi cap. Cap retret per als canaris que finalitzen en setena posició, una Ligue-1 que acabaria emportant-se un gran Auxerre amb “monsieur” Blanc a l’eix de la defensa.

A Europa l’equip sí fa una gran campanya. Una gesta històrica arribant a semifinals, eliminats per l’efectiva Juventus dels Peruzzi, Di Livio, Vialli, Ravanelli, Deschamps i un jove Alessandro Del Piero.

En aquella eliminatòria, el centreafricà lesionat, es perd el partit d’anada jugat a Torí. Les males llengües divagaven aleshores del mal joc de la Vechia Signora, però l’equip de Marcelo Lippi, sempre competitiu, no perdonava. Els del nord d’Itàlia van imposar-se per 2-0 posant peu i mig a la final, partit i resultat que a la ciutat francesa encara segueixen convençuts que hagués estat ben diferent amb l’Africà sobre el camp i en plenes facultats.
La tornada jugada a La Beaujoire, els francesos s’imposaren 3-2, ja amb N’Doram sobre el verd, fent un gran partit i marcant un dels gols. Una victòria insuficient per remuntar l’ofici de la “squadra” italiana, però que mantenia intacte l’orgull de l’afició “jaune et verte”. 

 

 

Passat el tràngol, la 96-97 fou l’última de Japhet N’Doram com a jugador del Nantes, l’equip acaba tercer i el txadià era altra vegada decisiu, marcant 21 gols en lliga. De fet acabaria sent el final d’un cicle històric a Nantes, amb la marxa també del tècnic “Coco” Suaudeau, Claude Makelele i Pignol. 

Així, el Mònaco que precisament havia estat el campió aquella última temporada i que jugaria a la màxima competició europea, apostava pel fitxatge de l’Africà. Pintava molt bé aquell primer any al Principat, però només pot jugar-hi 13 partits de lliga i tot es torça després d’una greu lesió de genoll, que acabaria no només amb l’aventura monegasca, sinó també amb la seva carrera prematurament als 32 anys.

Li quedaria per sempre l’espina de no haver jugat a la Lliga Espanyola, recentment va explicar a una entrevista que li hagués encantat, però mai, per increïble que sembli, va tenir opcions reals d’abandonar França. 

No sabem si històries com les de Japhet N’Doram serien possibles en l’actualitat, on el romanticisme i la particularitat d’estar-se 7 temporades a una mateixa entitat, més encara no sent aquesta aspirant a tot, és poc menys que una utopia. Potser per això, a la ciutat del Loiria li juren amor etern, i encara avui és venerat pels aficionats canaris com una de les llegendes del club, i és que la història del Nantes quedarà lligada per sempre a N’Doram i la de N’Doram a Nantes.

 

 

Els aficionats mentrestant, somiaran amb una altra catarsi, posaran el seu alè, fidel i passional, esperant veure la groga i verda on es mereix, i els càntics que encara ressonen a les grades de La Beaujoire, explicaran als nous que vinguin, que un dia van veure un jugador del Txad amb el 10 a l’esquena que va entusiasmar-los i els va fer sentir el que són, únics.

————-
Oscar Flores Lopez
@Oscar_Fleurs