Oda al periodisme esportiu digne en temps de futbol modern

 

Michael Robinson segueix acaparant tristament l’actualitat del periodisme esportiu en confessar que patia un càncer, i a molts afeccionats al món del futbol se’ns va encongir el cor, i se’ns segueix encongint cada dia que passa en pensar que podem perdre possiblement a la figura més icònica del panorama periodístic del futbol de final del segle XX, inclòs del futbol que jugàvem al PC.

Fa mal, sí, perquè Michael Robinson és dels pocs referents de la vella guàrdia del periodisme esportiu a gran escala que falten per pervertir, en uns temps on la mediocritat i el sensacionalisme s’han apoderat de les seccions d’esports de la gran majoria dels mitjans de comunicació, aportant encara més odi al futbol modern. Un odi que aquí no compartim (és una paraula molt lletja), però que entenem.

Lluny queden els anys on el periodisme esportiu dels grans grups de comunicació apostava per la qualitat; lluny de buscar el clic, la quota de pantalla grollera o el titular polèmic en entrevistes, tendència que per desgràcia s’ha convertit en una fita, i en modus vivendi, i no només per alguns novells que busquen fer-se un lloc a costa d’abusar de la sinceritat d’exfutbolistes que vàrem estimar.

Seguim sent amants de l’estadística, de la cultura, del respecte per la història, de la rivalitat esportiva, del col·leccionisme i la preservació, i fins i tot de la mofa sana. Si una cosa tenia el futbol premodern, eren totes aquestes característiques que el van fer gran, que ara són defenestrades pels que tenen l’obligació d'”informar” i no d'”usar”.

I els afeccionats? Ens hem oblidat del molt que ens necessitem entre rivals per a ser feliços, fins i tot ens hem oblidat del valor humà i integrador del futbol en la nostra vida. Acceptem, i fins i tot respectem, que alguns mitjans de comunicació i col·legis demonitzin literalment el futbol de l’hora de pati amb què vàrem créixer i vàrem forjar amistats que encara perduren! Quelcom tant sagrat!

Però no ens desviem del tema, i permeteu-nos que saltem de Michael Robinson a les revistes Panenka (2011) i Líbero (2012), unes de les apostes més valentes i dignificants que han sorgit en els últims anys. A contracorrent de la tendència actual, predicant uns valors que semblaven oblidats i calcant el model d’èxit assolit en altres països prèviament per altres inconformistes de la premsa de paper, s’han instaurat al nostre país com un dels millors referents per als amants del futbol antic i modern. Uns autèntics valents, i uns grans successors (salvant les distàncies d’estil i contingut) del que significava la revista Don Balón per a molts de nosaltres.

 

 

Segurament estareu pensant que ens hem oblidat de Julio Maldonado, més conegut com a Julio Maldini, una de les persones que sap més de futbol en aquest país. Si més no, ara mateix el periodista esportiu més influent de la cultura futbolística, amb una llarguíssima trajectòria a les seves espatlles. Però les paraules pels periodistes, són la pintura pels pintors i a cada pinzellada cal escollir bé el proper color. Ens dol, entristeix i decep llegir el tipus de llenguatge pel qual ha acabat apostant a les xarxes socials. “Vamos a liarla”, “A zamparnos el 2019 juntos”, o “Lo estamos petando”, són expressions que poden sonar gracioses però que no ajuden a dignificar el periodisme esportiu de culte en aquests moments tan delicats, sinó tot el contrari, el rebaixen al perfil baix i la verbositat fàcil. Els líders han de ser conscients que són un model a seguir per a milions de persones, i les regles de l’admiració en ells s’apliquen de forma més cruel.

Però entre tanta decepció i tristesa futbolística no tot són males notícies per als afeccionats, aquests últims anys hem estat testimonis d’una floració important a escala internacional de revistes, iniciatives, webs, blogs, vlogs i fins i tot de perfils a les xarxes socials d’exquisida lectura, dedicats no només al futbol retro, sinó també al futbol modern, seguint el rastre del periodisme esportiu digne que tant ens va enamorar, on qui explica la notícia no vol ser notícia. I és que el profund amor per uns ideals justos i la dignificació dels protagonistes de les històries que ens han fet emocionar sempre troba un relleu de generació en generació, per molt difícil que sigui la situació, per molt complicada que sigui la decisió. Llarga vida al periodisme històric i digne!