Pahiño, apartat de la Selecció Espanyola de futbol

 

Manuel Fernández Fernández “Pahiño” va ser un dels grans jugadors de la història del Celta de Vigo i del Reial Madrid. Nascut a Vigo el 21 de gener de 1923, va ser fitxat als seus dinou anys pel Celta de Vigo procedent de dos equips, un cas insòlit en el món del futbol. Pahiño havia jugat amb els juvenils del Navia, i havia rebut ofertes de dos equips de la categoria regional gallega: l’Arenas de Alcabre i el Victòria. Fet i fet va decidir fitxar per tots dos clubs a la vegada, de tal manera que com que coincidien quasi sempre els horaris, jugava una setmana amb uns i la següent amb els altres, una duplicitat de fitxa que mai va ser impugnada per cap dels dos clubs. I d’aquí va fer el salt al Celta.

 

 

El salt al Celta de Vigo

Els cinc anys que Pahiño va defensar la samarreta del Celta van ser un rotund èxit a escala personal per ell i també pel col·lectiu. Pahiño va esdevenir una de les figures més rellevants de la Primera Divisió del futbol espanyol, aconseguint el seu primer trofeu Pitxitxi amb els celestes. 23 gols que havien estat decisius perquè els de Vigo acabessin quarts a la Lliga del curs 1948-1949 i disputessin, a més, la final de la Copa del Generalísimo davant del Sevilla.

 

 

Convocat per jugar amb la Selecció Espanyola de futbol

Pahiño va ser alineat per primera vegada amb la Selecció Espanyola el juny de 1948 a Zuric per enfrontar-se a Suïssa, encontre que va finalitzar amb empat a tres gols i en el que el davanter del Celta va aconseguir l’últim dels gols. Però Pahiño havia estat sentenciat abans de començar el partit. El jugador gallec venia precedit de certa fama de “rojo”, un home aficionat a la literatura russa, que procurava esquivar les lloances que altres feien al règim franquista i la gota que va fer vessar el got es va produir per una suposada falta de respecte a les paraules d’un home fort del règim.

Era usual que en aquells anys alguns militars acompanyessin a la Selecció Espanyola durant els partits que aquesta jugava fora, i fins i tot llancessin alguna mena d’arenga abans de començar el partit per a motivar els futbolistes. A Suïssa va acudir el general Gómez-Zamalloa, gallec com Pahiño, que tenia un marcat passat com a combatent durant la Guerra Civil i a la Segona Guerra Mundial, havia estat coronel a la Divisió Blava i més tard seria governador de l’Àfrica Occidental Espanyola tenint un paper rellevant en la Guerra d’Ifni. Un home de caràcter, de poques bromes i un dels pesos pesants del franquisme. Al vestidor va deixar anar l’arenga de rigor als jugadors que va finalitzar amb un: “i ara, nois, collons i espanyolia”. Al que Pahiño va respondre amb una rialla muda i un marcat somriure, prou evident per a ser captat pel general i els altres militars que l’acompanyaven.

Es va recordar que Pahiño tenia l’estranya afició de llegir novel·listes russos i que, a sobre, es permetia el luxe de faltar al respecte a un heroi de la pàtria. Pahiño, a més de jugar contra Suïssa, va disputar el segon partit de la gira que realitzava la selecció, contra Bèlgica, en què va tornar a anotar i, al seu retorn a Espanya, el general va sol·licitar que no es tornés a convocar a la selecció al davanter gallec.

 

 

El seu fitxatge pel Real Madrid

Els mitjans de règim, com el diari Arriba, el van titllar d'”irrespectuós amb els símbols de la Pàtria”, arribant, a més, a escriure textualment: “què es pot esperar d’un individu que llegeix a Tolstoi i Dostoievski”. No necessitaven més evidències, Pahiño va ser apartat de la Selecció Espanyola. El somriure se li’n va anar. Se li va prohibir defensar Espanya al Mundial del Brasil de 1950, apartant-lo fins de la preselecció de quaranta futbolistes d’on sortiria la llista definitiva per a la cita més important del món del futbol. De poc li va servir fitxar pel Real Madrid, equip del qual n’era aficionat des de nen, i al que curiosament es va oferir per mitjà d’una carta enviada personalment pel mateix jugador al club madrileny. També va enviar una altra carta al Sevilla, i es va arribar a reunir amb els dos equips, però va pesar més el seu madridisme i va fitxar per l’equip merengue amb el qual aconseguiria un nou trofeu Pitxitxi la temporada 1951-1952.

 

 

El seu adéu definitiu a la Selecció Espanyola

Vuit anys li va durar la sanció (que mai va ser reconeguda com a tal). Als seus trenta-cinc anys, va disputar, a manera d’homenatge, el seu tercer i últim partit com a internacional absolut. Una carrera d’èxits, tant al Celta, com al Reial Madrid, però ja en període de declivi disputà dues temporades al Deportivo de la Coruña i una última al Granada.

 

 

Una vida esportiva que podia haver estat encara molt més exitosa si no hi hagués somrigut aquella tarda a Suïssa, ni haguera fet pública la seva passió per les obres de Dostoievski, és clar.

—————
Frichu Yustas