Paul Gascoigne, geni i figura

 

Paul Gascoigne, geni i figura. Mai millor dit. Un geni de la pilota i una figura que mai ha passat inadvertida. Estrella anglesa amb el millor toc de pilota digne d’estrelles brasileres o argentines, però amb la perspicàcia i el sentit de l’humor d’un còmic anglès.

L’aspecte físic de Gascoigne mai va ser atlètic. Sempre, també de jovenet, lluïa una finíssima línia corba entre la cintura i el pit que podrien fer pensar que no es cuidava prou bé, però aquesta imatge es resolia just en el moment quan agafava la pilota i feia un esprint amb ella als peus, driblant-se qui es posés per davant i xutant amb efecte ben arran del pal. Digne d’una estrella.

 

 

Gazza, així conegut popularment, va néixer el 1967 a Gateshead, població del nord-est d’Anglaterra, i es formaria com a futbolista a la veïna ciutat de Newcastle. Allà arribaria fins al primer equip amb divuit anys i hi jugaria tres temporades, fins que va arribar un dels clubs més potents de Londres: el Tottenham Hotspurs, que es va fixar amb aquest noi del nord que dominava la pilota amb les dues cames i tenia un control i un domini per sobre del nivell que es podia veure a la lliga anglesa.

Va ser ja com a jugador dels Spurs que li va arribar l’oportunitat, de la mà de Bobby Robson, de debutar amb la Selecció Anglesa. Oportunitat que no va desaprofitar. Va ser durant el Mundial d’Itàlia del 1990 que es donaria a conèixer internacionalment. Assistències de gol en la fase de grups i arribant fins a les semifinals que perdrien amb l’Alemanya Federal a la tanda de penals. Un èxit tant per a l’equip com per a ell individualment.

 

 

La seva millor temporada al Tottenham seria la 1990-91. L’escena mundialista el va fer millorar en lideratge i va acceptar aquest repte. Tot i que a la First no superarien la desena plaça, a la FA Cup i a la League Cup farien un bon paper. Guanyant la FA Cup 2-1 contra el Nottingham Forest. Aquest va ser el primer títol professional de Gazza. Individualment, formaria part del millor equip de la Premier 1990-91 i també del Mundial 1990.

Va ser durant la final de la FA Cup que Gascoigne patiria una lesió molt important al genoll i passaria la següent temporada en blanc. Això no impediria que gràcies a la fama mundial que es va guanyar amb el seu estil de joc obert i el seu carisma dins i fora al camp el posés com a diana de molts clubs anglesos i europeus. Va ser la Lazio de Roma que s’emportaria el crack anglès el 1992.

 

 

A Itàlia, Paul Gascoigne desenvolupà molt més el seu ego i la seva fama nocturna. Va aterrar a Roma com una estrella de rock i va marxar per la porta de darrere, també amb una altra greu lesió. Estimat pels fans locals, però no tant pels mandataris del club romà. Discussions diverses sobre el seu comportament fora al camp i també pel sobrepès, que mai s’oblidava de Gazza, van conduir de forma intermitent i sense un final gloriós la seva etapa italiana.

Si algú es pensava que la flama de Gazza ja s’havia apagat, s’equivocava. A l’estiu de 1995 Gascoigne tornava al futbol britànic, a la Premier escocesa, al Glasgow Rangers. En aquest club recuperaria el nivell del 1990 i li obriria les portes de bat a bat a la Selecció Anglesa de nou i de retruc tornar a ser una peça clau en un torneig internacional: l’Eurocopa del 1996 que precisament es jugaria a Anglaterra. El seu valedor i seleccionador seria Terry Venables que ja l’havia entrenat al Tottenham.

A Escòcia, Gazza desenvoluparia el seu millor nivell futbolístic i també destacaria amb els seus dots teatrals. Des de mostrar una targeta groga a l’àrbitre del partit, aprofitant que li havien caigut a terra (imagineu-vos la cara de perplexitat i amb un somriure sota el nas de l’àrbitre); a celebrar un gol al Celtic Park emulant tocar una flauta en referència a les marxes protestants i unionistes de l’Orde d’Orange. Aquesta celebració va causar una gran controvèrsia a Escòcia, ja que precisament l’afició del Celtic és majoritàriament catòlica i irlandesa. Polèmica amb estil.

 

 

Esportivament parlant, al Rangers guanyaria dues Premiers consecutives, una Cup i una League Cup. Alçant-se amb el títol individual de millor jugador de la temporada 1995-96. Aquell títol el celebraria amb unes paraules que arribarien al fons del cor dels seus companys escocesos: “Estic content d’aixecar el trofeu al millor jugador d’Escòcia, sobretot perquè sóc anglès”. Sempre amb un somriure sorneguer als llavis.

Després d’aquesta primera i magnífica temporada a Escòcia, començava la ja comentada Eurocopa d’Anglaterra. Gascoigne va brillar. Líders a la fase de grups després d’empatar amb Suïssa i de guanyar contra els Països Baixos i contra Escòcia precisament. Qui no recorda el golàs de Gazza contra els escocesos? Barret a Colin Hendry (encara la busca) i rematada tal com baixava la pilota al porter i company dels Rangers Andy Goram. Sublim.

 

 

En la fase d’eliminatòria directa, Anglaterra es va trobar amb dues tandes de penals consecutives. Primer contra la Selecció Espanyola i després contra la d’Alemanya a Semifinals. De la mateixa forma que a Itàlia 1990, Anglaterra tornava a perdre contra Alemanya en unes Semifinals i es quedava a les portes de la final de Wembley. Torneig que acabarien guanyant els alemanys contra la revelació del torneig: la República Txeca.

Després de l’etapa escocesa, Gazza tornaria a la competició anglesa, ja amb trenta anys. Middlesbrough, Everton i Burnley serien els seus destins i després, ja amb 35 provaria sort a la lliga xinesa. En aquests clubs ja no brillaria i començaria una davallada esportiva que faria aflorar les seves addiccions: drogues i alcohol. Una etapa fosca de la qual Paul Gascoigne no sembla haver-ne sortit encara avui, tot i que ha seguit programes de desintoxicació els darrers anys. De moment sembla que hi ha esperança.

Però no ho oblidem, ara i sempre: Paul Gascoigne: geni i figura!

 

 

———————
Salvador Pujol Girona