El penal “shootout” o falta directa

 

Des de la seva creació l’any 1891, han quedat demostrades dues coses sobre els penals: que tenen una probabilitat alta d’acabar en gol i que es poden tirar de mil i una maneres. Amb el pas del temps i l’evolució del futbol cap a la modernitat, els penals han esdevingut una eina de lluïment qualitatiu de qui l’efectua. Tot i això, a les dècades dels 60-70 ja es van veure les primeres variants del penal convencional amb el primer xut estil Panenka del seu inventor, Antonín Panenka, i la primera “paradinha”, que va fer el brasiler Didí.

Però cap d’aquests recursos a l’hora de tirar penals es poden comparar amb els “shootouts” establerts als anys 90 a la Major League Soccer (MLS) nord-americana. Amb l’objectiu d’americanitzar el futbol, els organismes de la lliga van establir els “shootouts” de l’hoquei gel com a via oficial per llençar els penals. Aquestes tandes se celebraven cada cop que dos equips no passaven de l’empat, partits de lliga inclosos, pel fet que els americans no podien concebre que un partit acabi sense guanyador. De fet, a la resta d’esports del país, en cas d’empat, s’aplica temps afegit a qualsevol competició.

Com funcionaven els “shootouts”?

Cada equip disposava de cinc xuts: els jugadors arrancaven a 32 metres de la porteria i comptaven amb sis segons per batre al porter, la mateixa mecànica que una falta directa d’hoquei.

 

 

Aquest format de faltes directes va durar fins a la temporada 1999-00 i es va passar a acceptar els empats, a la MLS. A partir de llavors les tandes de penals només se celebrarien per decidir eliminatòries en cas d’empat.

———————
Gil Capdevila Jutglar