El rècord inabastable del Lleida, l’equip més golejat en una sola temporada a Primera Divisió

 

Diuen els entesos que el millor llegat que es pot deixar és ser recordat, que per molts vents i marees que bufin la teva petjada segueixi inesborrable en el camí, per minso o tempestuós que hagi estat aquest. Així s’expliquen les dues experiències que va viure l’extinta Unió Esportiva Lleida a Primera Divisió. Va ser el cas de la temporada 1993-94, quan, malgrat tornar a Segona A en un any, va aconseguir guanyar el FC Barcelona i el Real Madrid. També va ser així en la seva única experiència anterior a Primera Divisió, la temporada 1950-51, deixant el seu nom escrit en la història del futbol espanyol encaixant 134 gols.

L’Osasuna de Pamplona va albirar la temporada 2016-2017 les empremtes que va deixar l’equip lleidatà fa més de setanta anys. Els vermells van encaixar 94 gols a Primera Divisió, i són el tercer equip que més n’ha rebut en una temporada en tota la història. Completen el podi, com a únics equips per davant de l’actual Club Atlético Osasuna, aquella UD Lérida 1950-1951 (134) i el Gimnàstic de Tarragona 1949-50 (99). En quart lloc, just per darrere, es troba el CE Alcoyano 1950-1951 (92), i en cinquè i sisè lloc el Real Murcia 1950-1951 i l’Hércules CF 1955-1956 (86).

Aquell Lleida, que encara és el propietari d’aquest rècord, era debutant a Primera Divisió aquella temporada 1950-1951. Les golejades eren una cosa freqüent tant en l’antic Camp d’Esports com fora de casa. Concretament dos escenaris van ser testimonis especials d’aquest fet, en veure al llarg de la temporada dues xifres en el caseller local: Riazor i San Mamés.

Athletic Club de Bilbao - Unió Esportiva Lleida 1950-1951
Imatge de la històrica derrota de la UE Lleida a San Mamés per 10 a 0.

Els blaus es van enfrontar al Real Club Deportivo de La Coruña el 5 de novembre de 1950, jornada 9, amb resultat final de 10-1. Dues setmanes després, el 19 de novembre, jornada 11, Pichichi va ser testimoni de la pluja de gols que va endossar l’Athletic de Iraragorri a una tendre Unió Esportiva Lleida. Sis dels gols els va fer Telmo Zarra, que va marcar el primer quan Eroles, un dels tres porters del Lleida, pràcticament no s’havia posat ni els guants.

Eroles UE Lleida
Eroles, un dels porters de la Unió Esportiva Lleida de la 50-51

Aquell dia, Zarra va acabar perdonant uns quants gols més a un equip voluntariós. El davanter basc va aconseguir 38 gols al llarg de la temporada, rècord que no va ser superat fins a la 2010-11 per Cristiano Ronaldo. Només en els dos partits contra el Lleida, Zarra va marcar 8 gols, un fet també insòlit.

Imatge partit Athletic - Lleida de la 1950-1951
Imatge del sorteig inicial de l’Athletic de Bilbao – UE Lleida de la 50-51.

José Francisco ‘Pepe’ Rivero (Aranguren, 1924.08.17) era un dels tres porters que va tenir el Lleida aquella temporada. El porter basc creu que el primer que es va fer malament va ser desarmar l’equip: “teníem una bona plantilla a Segona Divisió, però va venir molta gent de fora i vam quedar només cinc o sis jugadors. Crec que aquest va ser un error molt greu que després es va pagar, a més de la novatada “.

Rivero havia estat, l’any anterior, el porter menys golejat d’Espanya (38 gols en 29 partits) i el millor porter de Segona Divisió. A Primera, va encaixar 64 gols en els 13 partits que va disputar. Malgrat això, recorda amb afecte com li explicava al seu fill les raons de tals pluges de gols: “ara es xuta unes deu vegades a porta, mentre que abans et xutaven fins a trenta o quaranta vegades, i es jugava més obert i amb dos o tres defenses “. En aquest sentit, sentència que “ara moltes vegades es juga a no perdre”.

Rivero UE Lleida
Rivero, un altre dels porters en nòmina de la UE Lleida debutant a Primera Divisió

El Lleida havia pujat de Primera Divisió en el mateix any del seu debut a Segona, per la qual cosa es van encadenar dos ascensos consecutius, fita que va sorprendre a propis i estranys. L’ascens va ser possible perquè a la segona volta l’equip entrenat per Emili Vidal només va cedir un empat (a Barakaldo) i dues derrotes (a Santander i Saragossa). El Lleida va acabar segon, amb dret a disputar una lligueta d’ascens que el va obligar a batre amb el Racing, del grup nord, i amb l’Alcoià i el Múrcia del grup sud. L’ascens es va certificar al Camp d’Esports davant aquest últim el 26 de juny del 1950 (4-1).

El debut del Lleida a Primera Divisió va ser contra el Real Celta de Vigo, el 10 de setembre de 1950, que es va emportar els punts del Camp d’Esports en una discutida actuació arbitral (2-3). L’equip blavós va formar aquell dia amb Rivero a la porteria; Rigau, Telechea i Carrillo en defensa; Roca i Esquerda com volants; i Gausí, Pellicer, Ramon, Bidegain i Fustero a la davantera. El primer jugador que va perforar la meta lleidatana va ser Sobrat, que va marcar dos gols.

En el seu primer partit fora de casa, l’equip d’Emili Vidal va rebre la primera golejada escandalosa, a La Rosaleda contra el Màlaga (9-0). A casa, les golejades més voluminoses les van aconseguir el Real Madrid (1-6) i el València CF (1-6), marcant també 5 gols el Sevilla FC (4-5) o el mateix Màlaga (2-5). Tant el Futbol Club Barcelona com l’Athletic Club de Bilbao també es van endur la victòria de Lleida, amb sengles victòries per 0-3. Per la seva banda, l’Atlético de Madrid d’Helenio Herrera, que seria campió, va guanyar 3-4, però després d’anar a remolc d’una UE Lleida que estava guanyant per 3-1 a la segona part. En total, els lleidatans van guanyar 6 trobades a casa (davant l’Espanyol, Alcoià, Reial Societat, Deportivo, Múrcia i Racing). El partit davant la Real Sociedad va passar a la història com “el partit dels penals” perquè Montserrat, l’altre porter de l’equip català, va aturar dos penals als donostiarres i Pellicer va donar la victòria al Lleida des dels onze metres (1-0).

Montserrat porter UE Lleida
Montserrat, un dels 3 porters de la UE Lleida en el seu debut a Primera Divisió.

Fora de casa es van perdre tots els partits de la lliga, fet que a posteriori només han aconseguit el Racing a la 1954-55, l’Hèrcules CF a la 1955-56 i el RCD Espanyol a la 1963-64. A part de les golejades rebudes a Màlaga, La Corunya i Bilbao, també es recorden les encaixades a Les Corts contra el FC Barcelona (6-1), a El Sardinero (5-1), a Balaídos (4-0), a Sarrià (8-0), a Chamartín davant el Reial Madrid en un partit jugat a dimarts perquè la neu va impedir jugar-diumenge (7-0), a Nervión contra el Sevilla (5-0) i en el Metropolità davant l’Atlètic de Madrid l’1 d’abril de 1951. Aquell dia, el Lleida es va convertir matemàticament en equip de Segona Divisió a falta de tres jornades per a la finalització del campionat.

Per intentar evitar l’inevitable, la directiva lleidatana havia recorregut al mercat. Al novembre es van fitxar diversos jugadors per intentar reforçar l’equip. Els més mediàtics van ser els argentins Di Paola i Valle i l’italià Del Pinto, els tres primers estrangers de la història del club. Sergio Del Pinto va arribar procedent del Nàstic de Tarragona juntament amb Antonio Alsúa, pels quals el club blavós va desemborsar 195.000 pessetes. Dels estrangers, Rivero rememora amb afecte una anècdota de vestuari: “una vegada, l’entrenador estava dient ja està bé senyors, treballarem com si fóssim obrers, treballadors d’una empresa, va aixecar la mà Di Paola i va dir míster, puc parlar? No té raó vostè, perquè nosaltres no som treballadors, som artistes de la pilota“.

A l’hora de la veritat, els nous fitxatges no van solucionar la trajectòria de l’equip, que va finalitzar la primera volta en penúltim lloc, només per davant de l’Alcoià. El dia després de Reis, el Lleida va perdre a casa davant d’un Màlaga en hores baixes (2-5), i l’afició del Lleida per fi va esclatar. “L’afició, com és lògic, esperava més de nosaltres, però en aquell temps les diferències entre categories eren molt grans en tot, també en l’econòmic”, recorda el porter lleidatà Pepe Rivero.

Al dia següent, el president Eduard Estadella va presentar a la junta directiva la seva dimissió irrevocable. El davanter Antoni Gausí (Lleida, 1927.12.10), encara recorda al president que va pujar a l’equip de Tercera a Primera Divisió: “li encantava el futbol. A més, se li donava força bé el tema de la pilota, i als entrenaments feia observacions tècniques als jugadors”. Durant els mesos restants del campionat, es va fer càrrec del club el vicepresident i futur alcalde de la ciutat, Joan Casimir Sangenís.

El mateix dia de la dimissió del president, també va renunciar al seu càrrec l’entrenador Emili Vidal, sent substituït per un tàndem de la casa per acabar la temporada, format per Pirla i Lamenca, però el canvi a la banqueta tampoc va servir perquè l’equip pugés llocs en la classificació. Gausí recorda que cap al final de la temporada es van fer “més o menys bons partits, però hi havia poca experiència”.

Antoni Gausí futbolista
Antoni Gausí durant la seva etapa com a futbolista, un dels integrants d’aquell Lleida debutant a Primera Divisió.

El davanter lleidatà va fitxar pel Reial Madrid abans d’acabar la temporada. Anys després tornaria a jugar en l’equip de la seva terra, del qual fins arribaria a ser president. “Era un altre nivell. Hi havia equips contra els que almenys es veia partit, però quan venia un equip de cert nivell hi havia molta diferència. Era imparable. Es veia que ens feia falta reforços i tenir un bloc més important”, recorda.

El Lleida va tornar a Segona tal com havia pujat, i a partir d’aquí va començar una trajectòria descendent que no va tornar a prosperar fins a finals dels anys 80, culminant amb la tornada a Primera Divisió el 1993. Com en la 1950-51, el pas per la màxima categoria va ser cosa d’uns mesos, malgrat que es van aconseguir fites com la victòria al Camp Nou contra el FC Barcelona (0-1) o al Camp d’Esports contra el Reial Madrid (2-1). La Unió Esportiva Lleida, gloriosa en temps pretèrits, va desaparèixer en 2011 i des de llavors, el buit que aquesta va deixar l’ocupa el Lleida Esportiu, que competeix a Segona Divisió B.

L’Osasuna de la 2016-2017 va fer reviure la història d’un equip condemnat a l’oblit fent rememorar una de les pàgines potser més definitives que puguin existir en la història del futbol. Perquè per molts anys que passin, el rècord del Lleida continuarà sent blau i aixoplugat per una terra humil i futbolera.

Unió Esportiva Lleida 50-51
Una de les formacions de la Unió Esportiva Lleida de la temporada 1950-1951 a Primera Divisió.

———-
Oriol Jové