Fusté i Krankl Basilea

[Relat] Records de la final de Basilea

 

Era la batalla que s’havia de perdre… I es va guanyar. Enguany s’han complert més de 40 anys de la primera gran victòria barcelonista europea (si descomptem les Copes de Fires). Va ser el 16 de maig del 1979 a l’estadi St Jakobs Park de Basilea contra el Fortuna de Düsseldorf alemany i a on, per aquelles coses que té la vida, en aquell estadi per a veure aquell partit hi eren els meus pares que van acompanyar als nostres veïns, el senyor Luis i la senyora Angelita.

Una marea de gent, es calcula que per damunt dels 30.000 seguidors, que en aquell moment es va convertir en el moviment més gran de persones des del final de la II Guerra Mundial. Tant va ser així que els titulars dels mitjans locals deien més o menys «Suïssa envaïda sense ni un sol tret». Una gran fita organitzada pel vicepresident Nicolau Casaus duent autocars de tots els racons de l’Estat per poder traslladar tota aquella munió de gent. Uns autocars amb uns conductors que en alguns casos no sabien com sortir de Barcelona i ni molt menys arribar a La Jonquera i eren guiats pels mateixos passatgers que varen omplir Europa de senyeres i banderes blaugranes.

 

 

I fa més de 40 anys que un servidor anava a veure aquell partit a casa del meu veí, Joan Josep, que tenia un televisor en color. El primer televisor en color del veïnat. I ara sembla ingenu però en aquell moment aquella pantalla a tot color et feia sentir tan a prop de la gespa que et trobes vivint, cridant i fent botifarres a una «tele» i a uns jugadors alemanys que ni et poden sentir ni entendre encara que els insults els fessis en castellà.

I és que es tenia tot per a perdre, una derrota més. La normalitat en el Barça d’aquella època era perdre, ja fos per la dissort dels pals quadrats, decisions de fitxatges preses en negres despatxos o les arbitrals sempre tan blanques. Uns temps tan allunyats i diferents de l’actual on cada any es guanya un títol o més i que ens tenen malacostumats.

Aquell Tarzán Migueli que tenia l’espatlla trencada i que anava dopat fins a les celles per no sentir dolor i que quan va sortir a escalfar es va fer un crit tan fort al St Jakobs Park que els alemanys creien que els havien marcat el primer gol. Aquell Hans Krankl que tenia la seva dona en l’UCI d’un hospital barceloní després de patir un accident de cotxe dies abans. Si mireu les fotos de la formació de l’equip, veureu al davanter austríac encara amb la mirada perduda. Aquell Johan Neeskens que sabia que aquell era el seu darrer partit amb el Barça per l’arribada del danès Allan Simonsen. Aquell Quimet Rifé que tenia un peu més fora que dins d’aquella banqueta. Aquella pilota que se li esmuny de les mans al bo d’en Peio Artola i que donà en safata el gol de l’empat a Thomas Allofs. Aquell penal fallat per en Charlie Rexach que podia haver posat de nou per davant al Barça i que recordava massa a aquells pals quadrats de la final de la Copa d’Europa perduda a pocs quilòmetres d’allí, Berna, uns anys abans… Però es va guanyar.

Aquell gol de Tente Sánchez, aquells germans Allofs que només escoltar el seu nom ja provocaven pànic, aquell penal fallat, aquell gol d’Asensi. Aquell gol, aquest cop si, de Rexach després de tocar la pilota l’espatlla d’un defensa per a desesperació del porter Jörg Daniel. Aquella senyora que s’abraçava al primer que podia cada cop que els jugadors del Fortuna travessaven la línia del mig del camp perquè no volia mirar. Aquell tren que semblava que cada cop que passava el Barça marcava un gol i tothom mirant aquelles vies per si creuava un tren en un moment o altre. Aquell senyor que es va passar tot el partit d’esquena al camp i resant de forma constant i monòtona «Rà, rà, rà. El Barça guanyarà. I en Krankl marcarà»… Fins que en Krankl va marcar. Aquell dia que a un home a qui el futbol no li feia ni fred ni calor, el meu pare, es va trobar cridant com el que més fins a perdre la veu. Aquell temps afegit etern que no acabava mai. Aquell tercer gol del Fortuna a càrrec de Seel, Ai, ai, ai, ja veuràs, com a Berna. Aquell Lobito Carrasco en el partit de la seva vida anant al banderí de córner per esgarrapar uns segons al final del matx. Un final d’infart… I es va guanyar.

 

 

I la tornada de Basilea de tots aquells aficionats en aquells vells autocars, en aquells trens tan lents… amb els suïssos cridant «Deutsche kaput», però el millor encara havia d’arribar. Creuar de nou els Pirineus, passar el control de La Jonquera amb uns Guàrdies Civils comprovant els DNI’s amb cara circumspecte i començar a trobar la gent a la vora de les carreteres saludant.

Els ponts plens de gent onejant senyeres i amb banderes del Barça. Rebent a aquells seguidors absolutament sorpresos i bocabadats com es devien rebre a les Legions Romanes del Cèsar després d’una batalla. I els carrers de la ciutat plens de gent, plens de gom a gom. Tinc a la memòria una foto feta des de l’autocar a un nen corrent al costat de l’autocar on viatjaven els meus pares amb el símbol de la victòria als dits d’una mà i una senyera al vent a l’altre. I arribar a l’esplanada de terra d’aquell Camp Nou encara no remodelat pel Mundial que s’havia de celebrar pocs anys més tard i a on vam anar, com tanta i tanta altra gent, la meva germana Mei i jo a rebre’ls. I la gent plorant, la gent aplaudint, la gent abraçant-los.

La gent donant les gràcies a aquells milers i milers de persones que baixaven dels autobusos somrients, feliços i que només havien anat a veure un partit de futbol. El Partit de Futbol. Poder cridar, ara sí, de forma contundent i desacomplexada aquell «Visca el Barça, i visca Catalunya». Aquell milió llarg de persones que van sortir al carrer a celebrar-ho.

No, no podrem agrair mai prou al senyor Luis i a la senyora Angelita que convencessin, encara no sé ni com, als meus pares per anar a Basilea a veure aquella final de la Recopa d’Europa. Avui ja cap d’ells és entre nosaltres i no poden celebrar aquests 40 anys. Però tots quatre també formen part amb lletres d’or d’aquella història de derrotes i, a la fi, una victòria.

 

 

—————-
Vicenç Fenollosa