[Relat] No vaig jugar al Barça per culpa de Correus

 

Sí amics. La meva trista història és que jo no vaig poder jugar, i triomfar, al F.C. Barcelona per culpa de la Sociedad Estatal de Correos y Telégrafos, ho sigui Correus de tota la vida. Una dolorosa història que, de segur, d’haver funcionat bé aquest servei ara seria tota una altra i el meu nom formaria part amb lletres d’or dels llibres d’història del club. Les meves botes exhibides al Museu del Barça. Jo hauria guanyat aquella primera Copa d’Europa a l’estadi de Wembley en lloc d’un migcampista esquifit de l’època que es deia, potser no el recordareu de tant temps que fa, com dic un migcampista titular en aquell moment, un tal Pep Guardiola…

I és que fa uns quaranta anys es feien, no sé si encara se’n fan, proves de jugadors a les categories inferiors del F.C. Barcelona. Una tarda cap allà que hi vàrem anar, la meva mare i un servidor, a les oficines que el club disposava entrant per l’actual carrer Arístides Maillol (potser encara es deia División Azul) per apuntar-me a una de les proves per a infants. Una esquerra refinada com la meva de segur que podia jugar en el club de la meva vida i donar grans tardes de glòria i guanyar Copes d’Europa a dojo en un Estadi al qual havia visitat més d’una vegada gràcies a un carnet que el president Agustí Montal va idear perquè els petits estudiants de l’antiga EGB de la ciutat poguéssim gaudir de forma gratuïta dels partits del llavors anomenat Barça Atlètic, i que de tant en tant jugava a l’Estadi, ja que encara no existia el «Mini». Barça Atlètic o Barça, en aquells moments per a mi amb uns deu anys anaven de blaugrana i jugaven al Camp Nou. Era el Barça amb totes les lletres.

 

 

Un cop apuntat per a poder realitzar la prova, que anava a consistir a jugar mitja part d’un partidet, ens van anunciar que en un parell de setmanes ens farien una trucada telefònica per comunicar-nos la data i l’hora d’aquesta. I ja em teniu a mi tret de les obligades jornades escolars aferrat com un pi al costat d’aquell aparell telefònic fix de color verd pastel que presidia un costat del menjador de casa. Fins que la trucada es va produir… Tenia una cita amb el Barça. Una prova on demostrar el meu talent, la meva visió de joc, el meu toc precís, la meva col·locació perfecta al camp, en definitiva ensenyar als enlluernats tècnics del club la meva ja esmentada refinada esquerra que tantes i tantes tardes hauria de fer aixecar als socis dels seus seients amb les mans adolorides de tant aplaudir el meu bon joc i corejar el meu nom.

Com que a casa no anàvem massa sobrats de calerons però la situació s’ho mereixia, anava a jugar al Barça. Bé, només mitja part… Sí, només era una prova… Però anava a jugar amb el Barça, no fiquem ara aigua al vi.

Com dic, per a l’ocasió la meva mare em va comprar unes vambes noves, i no unes botes de futbol, ja que un cop feta la prova i abans de triomfar i guanyar milions de pessetes de l’època aquell calçat m’havia de servir per al meu dia a dia i no era cas d’anar pel carrer amb botes de tacs. Unes vambes de color blau, de marca «no t’hi fixis», però que ben segur als meus peus serien com uns guants de pell que farien que la pilota adquirís efectes desconeguts fins aquell moment.

I va arribar el gloriós dia. Un dissabte matí on acompanyat del meu pare i amb les meves noves vambes anava a fer la prova per jugar al club dels meus somnis… al Barça.

Potser va ser que aquella nit no vaig dormir gens. Potser va ser que dels nervis l’esmorzar no se’m va posar bé i així que va entrar va sortir pel mateix lloc. Qui sap si les vambes noves no estaven fetes als meus delicats peus i al cap de cinc minuts de dur-les em feien un mal de mil dimonis. Si per aquell infant de deu anys aquell vestidor amb olor de suat resclosit i a Reflex, rodejat de nens que venien a fer el mateix que jo, va ser un cop emocional massa fort. O potser totes aquestes coses juntes, el cas és que en aquella breu mitja part segurament no vaig poder mostrar tot el meu talent, tota la meva visió de joc, tot el meu toc precís, tota la meva col·locació… la meva refinada esquerra.

Però ben segur que fins i tot amb aquestes calamitats que els Déus van llençar damunt meu i que van fer que no donés el millor de mi mateix, com dic, segurament que els observadors del F.C. Barcelona van veure en el meu futbol una petita perla, què dic una perla, un diamant al qual no calia ni polir per brillar amb llum pròpia i passar als llibres d’història del Club.

En acabar el partidet un dels tècnics es va acostar i em va dir una frase que encara ara es manté tatuada en l’escorça del meu cervell: «En uns quinze dies rebràs una carta on et direm el resultat de la prova i si has de tornar».

Des d’aquell moment cada dia en tornar de l’escola al migdia i a la tarda baixava corrents a la bústia de casa a veure jo mateix aquella desitjada carta allà esperant-me. A  preguntar als pares si ells l’havien recollit abans no ho hagués fet jo. A inquirir al porter de l’escala, el pobre senyor Eduardo, si aquell dia no havia passat el carter a entregar el correu als veïns.

Potser com deia Josep Pla aquells dies hi va haver una passa de grip que va afectar els carters i va fer que no repartissin el correu. Qui sap si just aquella Vespa, els carters llavors anaven en Vespa, que duia la meva carta no va arrencar i no es va poder distribuir. Segur que van ser les arnes i la humitat d’aquell magatzem on guardaven les missives el cap de setmana les que es van menjar just la meva. Però és més que evident que el fet que jo no pogués triomfar al Camp Nou, donar tantes tardes de joia al barcelonisme, aixecar aquella Copa d’Europa a Wembley, fer suplent a aquell migcampista, aquell tal Josep Guardiola. Fer que el soci s’aixequés dels seients amb les mans adolorides de tant aplaudir el meu futbol corejant el meu nom… Tot això es va perdre, com llàgrimes sota la pluja, per culpa de la Sociedad Estatal de Correos y Telégrafos. Estic convençut.

 

 

—————-
Vicenç Fenollosa