Fowler saludant l'afició del Liverpool

Robbie Fowler, el terror de Toxteth

 

Robbie Fowler, el terror de Toxteth

Quan a l’hivern del 2005 van demanar-li a Rafa Benítez per què apostava pel retorn a Liverpool de Robbie Fowler, va respondre de manera clara: “Estem davant d’una llegenda d’aquest club, hem de ser conscients de la seva influència positiva. Mai havia vist ningú tan entusiasmat amb la idea de tornar a casa”. Titllar-lo de “llegenda”, denota la magnitud del personatge. Connectar amb Anfield no és fàcil, fer-ho des del dia en què debutes un somni a l’abast dels escollits. Perquè la grada “The Kop” et bategi amb el sobrenom de “God” (Déu) no només cal rendir bé a la gespa, has de ser un d’ells, l’extensió al camp d’un aficionat qualsevol, patir amb les derrotes i embogir amb les victòries. Sang “Red” bombant els ventricles, per regar l’ànima d’un club que necessitava nous referents. Són pocs els que aconsegueixen la sinergia perfecta, però els que ho fan creen un vincle etern, tan gran, com el que va tenir lloc amb Robbie Fowler.

Nascut a Liverpool el 1975 i crescut al barri de Toxteth, el petit Robbie, simpatitzava amb l’Everton. Una lleialtat que canvià als seus 11 anys, quan els observadors dels “Reds” van seduir-lo per entrar a formar part de la seva acadèmia. El jove Fowler va començar a destacar per la seva facilitat per golejar, circumstància que el portà a devorar rècords d’anotació a les categories inferiors. Òbviament el club, conscients del talent que tenien al davant, va presentar-li un contracte professional que Fowler signaria l’any 92. Poc després el 93, Graeme Souness li donava l’alternativa, i amb només 17 anys debutava amb el primer equip en un partit de Copa de la Lliga contra el Fulham. Començà a tenir continuïtat, la grada estava entusiasmada amb la nova estrella emergent i la premsa anglesa, en aquell costum tant propi com antic, batejaria al jove com a “Toxteth Terror”.

 

 

Creixia la popularitat i aquell èxtasi col·lectiu no era per menys. En la seva primera temporada completa, Fowler acabava com a màxim golejador de l’equip amb 18 gols, establint a més un nou rècord, aconseguint marcar en menys de 5′ el fins aleshores hat-trick més ràpid de la història de la Premier. El nom de Robbie Fowler passava a ser reconegut arreu d’Europa, mostrant-se com un davanter terrible, que suplia la seva poca corpulència amb habilitat, picardia i oportunisme.

Imprevisible i amb un xut potent des de lluny, transmetia passió a la grada amb cada celebració de gol, com en la 94-95 que superava la trentena i contribuïa a aixecar la Copa de la Lliga; a més, era guardonat amb el premi al millor jugador jove de l’any, un guardó que repetiria la 95-96 on el molt animal també superaria els 30 gols, xifra que calcaria a la 96-97 on l’equip quedà a les portes de guanyar el títol de Lliga.

Una temporada que es convertiria en el jugador més jove de la història del club en arribar als 100 gols defensant-ne la samarreta, superant un mite com Ian Rush. Un any, on també seria guardonat amb un premi al fair-play, pel que va passar en un partit disputat a Highbury. L’àrbitre va assenyalar una “pena màxima” a favor dels “reds” en una jugada entre el davanter i el porter de l’Arsenal David Seaman. Després de xiular el penal, Fowler s’aixecà i es dirigí al col·legiat insistint-li en el fet que s’havia “llençat a la piscina” que no l’havien tocat! Instant-lo a considerar la seva postura. No li va fer cas l’àrbitre. Pica el penal i el falla expressament, xutant fluix i a desgana.

Per coses com aquesta la gent l’adorava, i li perdonava que comencés a coquetejar perillosament amb la nit, l’alcohol i les prostitutes, tal com publicava el Mirror amb fotos compromeses i algun escàndol més o menys important a fora d’hores. Orgies acompanyat del seu inseparable amic Steve McManaman, vestits ostentosos de Gucci color beix, borratxeres que se n’anaven de les mans, bromes de dubtós “divertimento” i baralles en pubs anglesos on corrien rius daurats de cervesa rossa…; “rumore, rumore” escampat per una premsa groga, que s’acarnissava amb el jugador acusant-lo de cert baix rendiment durant la 98-99; temporada que coincidí amb l’arribada al club de Gerard Houllier, amb l’objectiu de donar-li forma a un nou projecte que alhora frenés el desgavell i la fama de noctàmbuls que perseguia també a bona part d’una plantilla que aquell any acabaria en setena posició.

 

 

Ens trobem a la 99-00, Fowler enllaça un parell de lesions importants, un període que coincideix amb l’eclosió al club d’un jove golejador de gran talent com Michael Owen. Això significaria una reducció important en el pes a l’equip per “The Terror”. Li va costar molt aquell any, jugà pocs partits però hi deixa petjada, gols i polèmica… En un derbi contra l’Everton a Goodison Park, l’afició “tofee” portava tot el partit recordant-li amb càntics provocadors el que publicava la premsa, acusant-lo de prendre cocaïna. El davanter va marcar de penal. En la celebració del gol, va dirigir-se cap a la línia que delimita el terreny de joc, va ajupir-se, i va simular que esnifava la ratlla de calç davant d’uns seguidors estupefactes.

Una imatge delirant que faria la volta al món i li valdria 4 partits de sanció. Així era “God”, d’espontaneïtat imprevisible. Val a dir, que sempre ha mantingut que mai va prendre coca. Després d’aquest episodi, el davanter es tenyiria el cabell d’un groc horrorós i marcaria alguns gols més, però ja es començava a fer evident la poca sintonia amb Houllier, relegant-lo aquest a un segon pla i atorgant-li un paper de revulsiu. Uns signes que indicaven el nou paradigma de Fowler a dins l’equip. Una premonició del que vindria més endavant.

 

 

La 00-01, l’anglès plenament recuperat i nomenat un dels capitans juga molts partits. Per contra, entra sovint en una política de rotacions on mai se sentiria còmode, alternant titularitats i suplències amb un davanter de perfil molt diferent com Emile Heskey. Aquesta circumstància li costaria molt d’empassar, acostumat a les últimes temporades a ser el referent ofensiu absolut dels “Reds”. Malgrat això i als continuats rumors de marxa del davanter que sobrevolaven Anfield, Fowler no fa un mal any en absolut.

Individualment marcaria 17 gols que contribuirien al fet que el Liverpool guanyés un triplet de títols històric amb la FA Cup, la Copa de la Lliga, i la recordada final de Copa de la UEFA contra l’Alavés de Javi Moreno, Jordi Cruyff o Delfí Geli, on els “Reds” amb uns joveníssims Owen, Carragher i Gerrard de titulars, guanyarien per 5-4, i on Fowler marcaria el 4-3 sortint des de la banqueta entrada la segona part. (Permeteu-me dir-vos, que aquest ha estat un dels partits més bons i vibrants que he vist al llarg de la meva vida).

 

 

L’estiu de la 01-02 el Liverpool es proclama campió de la Supercopa d’Europa després de doblegar al Bayern. Un trofeu aixecat pel davanter anglès, que tornaria a jugar una estoneta de partit important partint de la suplència. Al mercat d’hivern, el que venia sent un rumor es va fer realitat, i “The Kop” va quedar-se sense el seu “God”, que marxava traspassat al Leeds contra la seva voluntat, a canvi d’onze milions de lliures esterlines. Els principals diaris Britànics van inundar-se de cartes de seguidors donant suport al de Toxteth, molt indignats amb la venda. En els partits, els aficionats entonaven càntics en el seu honor “un Déu sí, però mai oblidat!!”, en un anglès natiu molt millor que el meu.

A Leeds no va acabar de rutllar i un any i mig després fitxava pel City, on tot i marcar gols tampoc va ser el davanter extraordinàriament determinant que havia estat al club de la seva ciutat natal. Fins que, després de tres anys a Manchester, i com hem recordat al principi, Rafa Benítez, el recuperaria per la causa del Liverpool. Hi jugaria un any i mig, i encara que no va tornar a ser el mateix pel que fa a rendiment, va aportar experiència als joves i va ser molt feliç de poder acomiadar-se de l’afició amb els honors recíprocs que mereix la història d’amor d’un futbolista que ho ha estat tot per Anfield. Una llegenda que tornava a dir arreveure l’any 2007, deixant enrere més de 300 partits i 155 gols pels “Reds”.

 

Aquell estiu signaria pel Cardiff City on jugaria una temporada, per posteriorment fitxar i tenir un pas efímer pel Blackburn Rovers. El 2009 feia les maletes i posava rumb a Austràlia. Rendiria a bon nivell i s’hi estaria dues temporades, al North Queensland primer i al Perth Glory després. Ja amb 35 anys, emigrava a Tailàndia per penjar les botes en l’exotisme del Muangthong United.

Personalment recordaré Fowler a Liverpool, com a l’actor d’una pel·lícula amb aire Tarantinesc. Em quedo amb la part que tingué el favor de la crítica i l’elogi del director, aquella en què interpretà a un home extravagant i d’èxit precoç. Un assassí furtiu a l’àrea, el dolent sense maldat que acabà sent entranyable. El personatge preferit d’un públic que somiava en reencarnar-s’hi. La ironia de l’humor britànic amb situacions d’alt contingut emocional. Una saga genial amb dues seqüeles, on el guió, l’escenari i la posada en escena s’alinearen, per fer del film, un thriller apassionant i una peça clàssica del millor cinema dels 90.

 

 

————–
Oscar Flores Lopez

@Oscar_Fleurs