Sam Bartran, i possiblement la situació més surrealista mai viscuda per un porter

 

Sam Bartram va créixer a la conca de Durham, aprenent a jugar a futbol al col·legi on estudiava, però totalment convençut que el seu futur passava per treballar a la mina de carbó com la majoria dels seus veïns i amics. El futbol per ell en aquell llavors era un simple passatemps. S’exercia com interior o defensa central en funció de les necessitats de cada partit. Era gran, corpulent i mai eludia el xoc. Quan no estava traient carbó de la mina era fàcil trobar-lo al camp del Boldon Villa, l’equip amateur del seu poble. Una prova sense èxit al Reading quan tenia 17 anys, i que li va deixar una profunda ferida perquè va apagar de cop molts dels seus somnis, va ser el més a prop que va creure estaria del futbol professional. Però l’any 1934, abans de la final d’un torneig comarcal, el porter del Boldon Villa es va aixecar amb una ressaca descomunal després d’una nit especialment intensa pels pubs de la zona. No estava en condicions de posar-se a la porteria i el que solia exercir de suplent feia setmanes que restava lesionat. L’entrenador va prendre la decisió més lògica en aquests casos: posar al més gran i fort sota la porteria. I aquest era Bartram.

Aquell dia estava a la grada Angus Seed, germà de Jimmy Seed qui només un any abans s’havia fet càrrec del Charlton Athletic, l’equip que es disputa amb el Crystal Palace el domini al sud-est de Londres. Angus exercia d’observador per al seu germà. Li agradava el futbol i l’òpera i quan el temps li ho permetia solia rondar pels tornejos locals en camps perduts a la recerca de talents per descobrir. Aquella tarda no va trigar a preguntar pel tipus gros que estava defensant amb èxit la porteria del Boldon Villa. “Es diu Bartram. És el central, està jugant avui per casualitat” li van dir. Aquella mateixa tarda va trucar al seu germà a Londres: “Crec que tinc un porter per a tu”, i així va començar la història d’aquest peculiar porter.

4 anys després d’aquell moment clau de la seva carrera, n’arribà un altre encara més curiós. El dia de Nadal de 1937 jugaven contra el Chelsea enmig d’una impressionant boira que amenaçava amb la suspensió del xoc. El partit es va interrompre en diversos moments perquè l’àrbitre tenia problemes per seguir el joc i molts aficionats fins i tot van marxar cansats de veure només una part. Feia un fred terrible i aquesta humitat londinenca tenia tremolant a tots els jugadors durant el descans. Finalment l’àrbitre va decidir que es jugués el segon temps i Bartram, maleint la decisió, se’n va anar a la seva porteria. La boira no deixava de regnar sobre el camp, cada vegada més espessa. Jugaven literalment contra ombres. Bartram va estar una bona estona sense feina, sol, enmig d’aquell mantell que ho cobria tot i que li congelava totalment els ossos. Donava saltets i petites carreres per escalfar-se. Tot d’una, una ombra caminava cap a ell. Es va posar en guàrdia, però va resultar ser un policia que el mirava estranyat: “Què diables fas aquí? El partit s’ha suspès fa deu minuts”. Bartram va arribar al vestuari i es va trobar als seus companys mofant-se d’ell. “A mi ja m’estranyava que estiguéssim dominant tant”, els va dir per completar la broma.