Els Spice Boys de Liverpool

 

A mitjans dels 90, un grup de 5 noies britàniques va emergir en el panorama musical adolescent. Les Spice Girls obtingueren fama mundial amb el seu primer “hit” Wanabe, un èxit apoteòsic amb el que vendrien milions de discos i amb el que rebentarien les llistes a 41 països. Les muses de l’època en el panorama pop-comercial van ser exprimides per la indústria discogràfica, que repetia fins l’avorriment la fórmula dels quintets musicals amb personalitats diverses, erigint-les com a autèntiques productes per a la influència.

Aquesta eclosió va inspirar la premsa britànica, que batejaria amb el sobrenom de Spice Boys, a una colla de jugadors del Liverpool amb qui les joves icones van compartir espai temporal. Un joc de paraules senzill, que perpetuaria les excentricitats, les festes i els escàndols, que aquest conjunt de futbolistes anglesos protagonitzaren en el punt àlgid de les seves carreres. Si fa poc, repassàvem la figura de Robbie Fowler, el líder espiritual d’aquesta fornada de jugadors Reds, aquí tibarem el fil d’aquesta tropa d'”enfants terribles” que conformaven a més del de Toxteth, Steve MC. Mannaman, Jamie Redknapp, Jason Mc.Ateer, el porter David “calamity” James i Stan Collymore. Futbolistes cridats a reviure els èxits del Liverpool dels 80 però que, mirats amb la perspectiva que dóna el temps, a hom li ve al cap, que hagués passat sense la volatització de part de la seva virtuositat, seduïts pels plaers de l’Olimp dels estrellats i el Carpe Diem.

Tot començà l’any 94. Roy Evans, un entrenador de la casa amb cara de bona persona i ex-jugador Red la dècada dels 60, va agafar les regnes de l’equip després de la marxa de Graeme Souness. Aviat seria catalogat pels propis futbolistes, dins el curiós llinatge de tècnics que fan de l’autogestió del grup la bandera del seu mètode. Un ideal molt romàntic, però inadequat si no tens un nucli ampli de persones suficientment madures. Aplicat a jugadors joves milionaris i amb gust per a l’activitat nocturna, resulta una idea suïcida. Evans basava els fonaments del seu equip en les individualitats i la llibertat per expressar-se sobre el terreny de joc sense una tàctica que encotillés els seus homes en excés. Un manual de principis pràctics, sense complicacions ni estridències en defensa, amb rauxa, contundència i qualitat en atac. Aquella fórmula funcionà força bé el primer any del tècnic a la banqueta d’ Anfield i els Reds es proclamaren campions de la Copa de la Lliga.

Els aficionats neutrals gaudien veient els partits esbojarrats dels Reds i els fans locals de la ciutat obrera de Liverpool es delectaven amb el seu equip, malgrat seguís sense aconseguir la Premier des que va ser fundada com a tal l’any 92. La premsa britànica va començar a fer-se ressò d’aquell grup de joves amb futur, que vestien a la moda i es perfilaven els cabells abans de sortir al rectangle de joc. El Daily Mail atorgava idil•lis sentimentals a dit, els enviava paparazzis i batejava a les perles que lideraven el projecte Red, com a Spice Boys. El jove equip rutllava i els nois es complementaven bé a la gespa. Feren una excel•lent 95-96, on aconseguirien una tercera posició jugant un futbol descarat que els hi valdria per disputar la final de la FA Cup a Wembley. A la final de Londres hi esperava el temible Manchester United, immers en un exitós canvi generacional, amb Peter Schmeichel, Giggs, Andy Cole, Nicky Butt, David Beckam i companyia, que precisament havia estat el campió de lliga aquella mateixa temporada.

Als nois d’Evans, no se’ls va acudir res millor que sortir a fer el reconeixement del terreny de joc una estona abans que comencés la final, engalanats amb uns atrevits vestits color crema que el porter David James, la cara promocional d’Armani, els havia triat per l’ocasió. Era un posat tant ostentós i embafador, que els aficionats i jugadors Red Devils van prendre-ho com a una provocació. En un partit futbolísticament sense massa història, Eric Cantona als 85′ va fer emmudir a la meitat de Wembley, marcant pels Diables i sumant així una nova Copa que aniria a parar al museu dels d’Alex Ferguson. La premsa va acarnissar-se força amb els jugadors del Liverpool, possiblement, d’haver guanyat aquella final haguessin titllat l’afer dels vestits com una genialitat d’aquelles que tant agraden als britànics, a mig camí entre l’ humor i el misticisme. Amb la derrota van acusar-los directament de pallassos, capritxosos i agosarats.

 

 

La 96-97 l’equip va conjurar-se per destronar l’etern enemic i aixecar el títol de lliga. Començaren de manera arrasadora i en les vuit primeres jornades van guanyar-ho tot. Victòries contra Arsenal, Chelsea i el poderós Newcastle d’Alan Shearer, semblaven presagiar que serien el rival a batre. Però res més lluny de la realitat, tornarien els fantasmes de la inconsistència i a set jornades pel final, després de guanyar als “gunners” la jornada anterior, van perdre contra tot pronòstic al camp del Coventry. Una derrota que sumada a la rebuda a Anfield al cap de tres setmanes per 1-3 davant el United, sempre el Manchester United, els apartaria definitivament del títol. Es destaparia la caixa dels trons i la mala baba de la premsa anglesa, que va acusar reiteradament als Spice Boys de no portar una vida suficientment ordenada fora el camp.

Els rumors es succeïen, a les acusacions que els titllaven d’alcohòlics i cocaïnòmans, s’hi sumaven els embolics de faldilles de McAteer amb una de les integrants de l’aleshores popular grup Eternal, les sortides de to de Collymore i Redknapp quan prenien tres copes, David James massa pendent dels seus modelets de pa sucat amb oli, Fowler i McManaman amb la compra de cavalls, apostes als velòdroms i les orgies ocasionals… Un còctel completíssim que entrava en erupció quan sortien plegats. És sabut també, que en alguns partits portaven una moneda i se l’anaven passant dissimuladament d’un jugador a l’altre. “El joc de la lliure” en deien. Després d’ aquests canvis de mans, el jugador que tingués la moneda al seu poder en el moment que l’àrbitre xiulés el final del partit, havia de convidar a tot l’equip a copes aquella nit. En aquest context podeu entendre el perquè l’autogestió del grup que pregonava el bo de Roy Evans hi tenia poc a dir.

 

Stan Collymore lluïnt el famós look dels Spice Boys abans del matx contra el Manchester United.

 

A aquestes alçades, és possible que us demaneu perquè l’afició Red no s’indignava amb el seu equip. En primer lloc, malgrat que no arribaven títols, al camp sempre es mostraven competitius i dignes de la història del club, el grup mai abaixava els braços i feien un futbol que agradava als aficionats. En segon, la part passional i sentimental. Aquell equip vessava carisma per tot arreu, a més tenia a McManaman i Fowler, dos jugadors nascuts a Liverpool i compromesos amb el club, la ciutat i la seva gent. Gestos com el que van tenir en un partit de l’extinta Recopa d’Europa expliquen bé la relació indestructible amb la grada, aquell duel de quarts de final contra els noruecs del SK Brann, quedà marcat per la celebració que el de Toxteth faria en anotar el seu segon gol de la nit. Amb un rostre seriós s’aixecà la samarreta, mostrant-ne una altra amb el missatge escrit “500 estibadors de Liverpool acomiadats des de Septembre de 1995”, donant suport a la vaga que estaven protagonitzant aquests treballadors del port de la ciutat; una llarga protesta iniciada al 95, conseqüència de les polítiques de Margaret Thatchter que deixaria un munt d’obrers sense feina i que arribarien al punt més cru i àlgid l’any 97.

Junt amb McManaman, que precisament era fill d’estibador, havien acordat ensenyar la samarreta al final del partit, de fet ell també la portava posada, però Fowler, sempre imprevisible, va decidir que aquell moment era l’idoni per donar-li visibilitat. Va postrar-se davant els 40.00 espectadors que omplien l’estadi i va ensenyar el missatge a les càmeres allà presents. Aquella imatge creà un gran impacte, i així va ser com els jugadors, que a més van aportar ajuda econòmica a la causa, van posar el seu granet de sorra per internacionalitzar les protestes i pressionar a la resolució del conflicte. A partir d’aquell fet, les altes esferes que sempre han manegat el poder, prohibirien mostrar qualsevol tipus de samarreta que contingués cap mena de missatge polític, exposant-se en cas contrari a dures sancions. Aquest incident i la posterior legislació, ha tallat el dret d’opinió i expressió dels esportistes dins el camp fins a dia d’avui, condicionant-los del tot a fora. Possiblement per això ens sorprèn, quan n’hi ha que opinen sobre el món que ens envolta a nosaltres i no a ells.

 

 

El començament de la temporada 97-98 significà la primera baixa del grupet Spice. Collymore abandonava la nau Red i posava rumb a l’Aston Villa, on fracassaria estrepitosament, com faria a tots els altres equips on jugaria, envoltat d’ una polèmica crònica, fins a la seva retirada l’any 2000. A Liverpool, com a substitut de les rues nocturnes dels nois picants, i reforç de luxe per un equip que una temporada més aspirava al títol, arribaria procedent de l’Inter, Paul Ince. L’anglès no tindria problemes d’adaptació dins el grup, de la mateixa manera que tampoc respondria les expectatives al mig del camp. Tot i els problemes d’indisciplina que perseguiren els Reds, l’eclosió de Michael Owen donava esperances als d’Anfield, que farien un bon any altra vegada, sent la comparsa ideal per donar competitivitat a una lliga que acabaria emportant-se l’Arsenal.

El patró del joc seguí sent el mateix que els anys anteriors amb Evans. Una veritable esquizofrènia de resultats, amb grans partits i derrotes dolorosament inesperades que llastraven les aspiracions Reds . Aconseguirien una tercera posició, res menyspreable però insuficient per a que el britànic seguís com a tècnic. Com si d’una maledicció es tractés, el club de Merseyside seguia sense guanyar un any més, l’anhelada Premier League.

La 98-99 Gerard Houllier arribaria a Liverpool, amb l’ambició de canviar la dinàmica del club i paulatinament impulsar un canvi generacional dins la plantilla. Aquella temporada suposaria el debut de Steven Gerrard i es consagrarien a l’equip uns joves Owen i Carragher. La irrupció de nou talent, va fer trontollar els egos dels pesos pesats de l’equip quan començaren a perdre protagonisme. L’entrenador francès tenia un criteri molt diferent al del seu antecessor al càrrec i començà a marcar als seus homes de molt a prop. No hi va haver bona sintonia i aquell any no va anar bé, l’equip acabaria setè a 25 punts del United. La magnitud del desastre significà la marxa del club de McManaman, Jamie Redknapp, Jason Mc.Ateer ,David James i Paul Ince l’estiu del 99. Decisions dràstiques que van fer possible el canvi d’inèrcia al club i van significar la fi de l’era Spice-Boys. Després d’aquella temporada de transició i amb l’esbandida de líders que ja no lideraven, Houllier tenia carta blanca per construir la base d’un nou equip. D’allà en sortiria un període d’èxit també recordat amb tendresa a Anfield. Llums i ombres, de les que en parlarem en una altra ocasió.

És una llàstima que aquell equip no fos capaç de reaccionar a temps i no cregués realment en el potencial que se l’intuïa. Els va arribar el torn massa joves? Li van mancar recursos a Roy Evans i capacitat per redirigir els seus nois? Perquè el United i l’Arsenal van estar sempre una passa per davant? És possible que l’entitat estés encara assimilant els nous paradigmes del futbol modern? Hi ha aficionats que haguessin pagat or, per haver compartit amb ells unes cerveses en una d’aquelles nits intenses, d’altres en canvi, els hi retreuen la intensitat d’aquelles nits. Amb els Spice els arguments seran sempre polaritzats, amb un únic punt de consens inapel•lable, la connexió que van tenir amb aquells jugadors. Potser aquesta és l’essència d’ un gran club i la veritable màgia de la grada d’Anfield. Venerar a qui els representa, no pel que aconsegueixen, sinó pel que els fan sentir.

————-
Oscar Flores
@Oscar_Fleurs