Stan Cullis és un bon home

2 de març de 1960, Barcelona

No feia gaire fred a Barcelona. No recordo perquè però aquell dia era a casa dels meus avis a l’hora de sopar. El meu avi posà aquella ràdio Philips de làmpades a tota metxa perquè era força sord i em diu que avui el Barça juga a Anglaterra contra el millor equip del món, el Wolverhampton Wanderers, els wolves, els llops.

Als meus set anys, aquesta frase del meu avi m’impressionà i de fet no l’oblidaré mai. Nit fosca i els nostres nois juguen vés a saber on contra uns als que diuen els llops. No recordo el locutor però probablement era en Miguel Ángel Valdivieso, un gran radiofonista que sempre seguia al Barça i era el favorit del meu avi. El partit va començar com tots els partits a Anglaterra, amb els locals pressionant al màxim i amb una cridòria espectacular. Però aquell Barça d’Helenio Herrera sí que era el millor equip del món i va obtenir al Molineux Stadium la que encara és la victòria més gran a domicili obtinguda pel Barça a la Copa d’Europa: 2-5, amb quatre gols de l’inigualable Sàndor Kocksis, “cabeza de oro”.

Però això no va ser el més impactant d’aquest partit llegendari. En acabar el partit, repeteixo, en acabar el partit, els jugadors del Wolverhampton van fer el passadís d’honor als nois del Barça. Això no ho he vist mai en cap partit. He vist passadissos en començar però mai en finalitzar el partit. Noblesa incomparable dels jugadors dels Wolves i la mà del gran Stan Cullis, el seu entrenador, es feia notar en aquests detalls de categoria.

A Anglaterra hi ha grans equips: Els dos Manchester, el Liverpool, l’Aston Villa, l’Arsenal, però el meu sempre serà el Wolverhampton Wanderers, per aquell llunyà partit on vam guanyar amb categoria a un equip de senyors.

 

—————
Manel Montoliu