El Tarragona FC, el Guadiana del futbol tarragoní

 

Encara que com a club esportiu el naixement del Gimnàstic de Tarragona es remunti al 1886, no va ser fins al 1914 que l’entitat va disposar d’una secció pròpia de futbol, que va començar a competir l’any 1917. Abans d’aquesta data, però, el futbol tarragoní ja havia iniciat les seves primeres passes. Un dels equips anteriors al sorgiment del Nàstic és el Tarragona FC, fundat el març de 1909, i que aquell mateix any es va integrar a la Federación Española de Clubs de Foot-ball.

La història del Tarragona FC, que va rivalitzar amb el Nàstic, que llueix els colors roig-i-negre —els mateixos que el CF Reus—, i que durant el primer terç del segle XX va despertar nombroses simpaties entre les classes populars de la ciutat, està farcida d’anades i vingudes, aparicions i desaparicions. És per aquest motiu que el periodista esportiu Enric Pujol, autor del llibre Cent anys de futbol a Tarragona: reflexions sobre un fet social (El Mèdol, 1995) va definir el Tarragona FC com “el Guadiana del futbol tarragoní”.

Els primers anys del club, segons els estudiosos, ja van ser intermitents. No obstant això, a partir del 1914 el Tarragona FC va mantenir una activitat continuada fins a principis de la dècada dels quaranta, quan va ser condemnat a l’ostracisme pel franquisme. Durant aquest període d’existència, el Tarragona FC, vestit de roig-i-negre, es va enfrontar repetides ocasions al Nàstic. La competència entre ambdós equips, tanmateix, era desigual. Al cap i a la fi, tal com explica Pujol, el Nàstic “era l’equip de l’oligarquia de la ciutat”, i comptava amb més recursos econòmics. El Tarragona FC, en canvi, era un club humil, conformat per jugadors amateurs. A tall d’exemple, el Diario de Tarragona del març de 1924 informa que “el Tarragona no pudo alinear a todos sus titulares porque tres de ellos, García, Salvadó i Bressó, no obtuvieron el permiso de sus patrones para abandonar por unas horas su trabajo”. De fet, alguns jugadors roig-i-negres, com Wenceslao, Recasens, Ceresuela, Cardona, Guasch, Virgili, Samà, Boronat, Vall, Alujas o Alegret, van acabar fitxant pel Nàstic.

 

 

El tarannà popular del Tarragona FC, tot i les dificultats de gestió del club, va suscitar amplis suports entre la classe treballadora de la ciutat. No se sap amb exactitud en quin any el Tarragona FC va començar a vestir de roig-i-negre, però tenint en compte el compromís que van assumir-hi, a partir de 1914, diversos sindicalistes, entre els quals hi havia, segons Pujol, militants de la UGT però també de la CNT-FAI, s’ha especulat sobre la possibilitat que els seus colors guardessin relació amb la bandera anarquista. Aquesta hipòtesi ha arribat, a través del boca-orella, fins als nostres dies, encara que la seva veracitat no s’hagi pogut demostrar mai.

La vida del Tarragona FC, com la de tants altres clubs esportius, va destacar per anar més enllà de l’activitat futbolística. Durant els anys vint, l’entitat va disposar de seccions de boxa i atletisme, i va dedicar esforços, fins i tot, a la divulgació del teatre. A banda de fomentar la pràctica esportiva, doncs, els socis del Tarragona FC també van representar obres com ara Don Juan Tenorio, de José Zorrilla, La creu de la masia, de Frederic Soler i Manuel Lasarte, o El ferrer de tall, del mateix Soler.

En l’aspecte futbolístic, el Tarragona FC va protagonitzar les seves millores temporades durant els anys 1935 i 1936, tal com explica Pujol, en una progressió truncada per l’esclat de la Guerra Civil. L’any 1936, el govern de la ciutat “va obligar el Nàstic i el Tarragona a fusionar-se, sota el nom Casal d’Esports”. El Tarragona FC encara va competir la temporada 1939-1940, però, posteriorment va ser víctima d’un seguit de “traves, purgues i controls” que, segons assegura Pujol, tan sols buscaven la seva desaparició, cosa que el règim franquista, al final, va aconseguir.

 

 

Després d’uns anys de silenci, l’any 1976 el majorista de fruita Francesc Vives i els exjugadors i directius Jaume Bressó i Ton Alujas “varen rescatar el club conservant-ne l’escut, estatut i colors, apuntant-se al Campionat Provincial de Segona Regional i jugant al Roqueral, camp propietat de l’Arquebisbat”. Amb tot, la recuperació del Tarragona FC no va quallar, a parer de Pujol, per “manca de voluntat del consistori”. L’any 1986 es va intentar revifar de nou però el 2010 va deixar de competir, després d’haver passat per “diferents camps municipals”, senyal inequívoc d’inestabilitat.

El Tarragona FC va renéixer de les cendres, altra vegada, a finals del 2016. Un exjugador de l’equip durant la dècada dels noranta, el central Manel Roselló, que també havia competit a les files del Torreforta i la Unión Deportiva San Pedro y San Pablo, dirigeix —amb el suport d’una desena de persones— en l’actualitat el club, que  va reprendre l’activitat esportiva la temporada 2017-2018, centrada sobretot en el futbol base. L’actual Tarragona FC també disposa d’una secció de corredors i una altra de bitlles catalanes. Roselló afirma que, malgrat les diferències ideològiques que existeixen entre els qui formen part del nou Tarragona FC, la idea és mantenir el caire social i popular de l’entitat. “No som un club pensat per a les elits”, assegura Roselló. Entre les nombroses activitats que han desenvolupat darrerament, destaquen recollides de joguines i aliments i un sistema de beques perquè els nens que viuen en entorns amb dificultats econòmiques també puguin defensar la samarreta d’un equip de futbol. Cent deu anys després de la seva fundació, el Guadiana del futbol tarragoní continua en actiu i socialment compromès.

——————
Enric Garcia Jardí