Temporada 96-97, neix “La Lliga de les Estrelles”

 

L’estiu del 96 no va ser un estiu més. Durant l’estiu en que vaig fer 10 anys van passar masses coses importants per a que m’importessin totes. Amb poques setmanes de diferència, s’havien disputat els JJOO d’Atlanta i l’Eurocopa de futbol d’Anglaterra. Com deia Churchill sobre els Balcans: “La regió dels Balcans té la tendència de produir més història de la que en pot consumir”. Quelcom així em passava a mi, sense adonar-me’n, amb el món futboler que m’envoltava. Amb 10 anys el futbol ho inunda tot: les hores de digestió després de dinar fins que et deixen anar a jugar de nou, les botes Joma blanques que ja tenies previstes per al proper Nadal o l’eterna espera fins a la sortida del següent PC Fútbol, amb sort, a la tardor.

1996 va suposar per a Espanya el final del Felipisme, l’arribada d’Aznar al poder, la clonació de l’ovella Dolly, la emergència del Caiga quien Caiga com a fenomen televisiu o el primer cop en què la màquina va vèncer l’home (Deep Blue a Kasparov). Encara no ho sabíem, però era un any que marcaria profundament els següents. Però, per sobre de tot, aquell estiu el Barça va fitxar Ronaldo, segurament el primer gran ídol contemporani i global del món del futbol. I del màrqueting al futbol. El gran ídol anterior, Maradona, no tenia la calor de la televisió parabòlica o de l’embrionària internet.

El país vivia una bonança econòmica que, encara que després demostrés ser un gegant amb els peus de fang, ho impregnava tot de possibilisme. I el futbol no fou cap excepció. Entre la Llei Bosman, per la que molts estrangers deixarien de ser-ho, i el dineral dels nous contractes televisius, els presidents dels clubs espanyols, en la seva majoria procedents, per descomptat, del totxo, van dilapidar els diners, només com els nou-rics saben malbaratar-ho, per a portar a la nostra Lliga a bona part dels millors jugadors del món.

No solament el Barça va fitxar Ronaldo; el Madrid va portar Capello d’entrenador, Suker, Roberto Carlos, Mijatovic o Seedorf d’una mateixa tacada. El Dépor, Rivaldo. El València -i la nit valenciana-, van repatriar Romário. El Sevilla va fer el mateix amb Bebeto. L’Atlético de Madrid, que venia de guanyar el doblet, al subcampió d’Europa Bejbl. Fins i tot el Betis li va arrabassar Finidi als grans clubs europeus.

Els mateixos experts que 20 anys més tard ens van enlletgir haver viscut per sobre de les nostres possibilitats, consideraven aleshores que ser pobre era poc menys que una elecció o conseqüència de tenir un caràcter poc emprenedor o entusiasta.

Era la Lliga dels 22 equips, aquell pegat que es va decretar per evitar els descensos administratius del Celta i del Sevilla. Hi cabien tots, és clar. I no solament les estrelles foranies, també vam viure la generació JASP (Jóvenes Aunque Sobradamente Preparados), un lema inspirat en el famós anunci del Renault Clio de l’època. Raúl o De la Peña n’eren els seus majors i millors exponents. Els fitxatges estrangers eren la llet, sí, però aquí també teníem collita pròpia de la qual poder presumir. Com quan a les festes del poble posen Paquito el chocolatero després de la cançó estrangera de moda, no fos cas que ens hi passéssim de moderns.

No es va produir el sorpasso italià fruit d’un pla quinquennal ben meditat. Fou tot més abrupte. De la nit al dia, vam deixar de buscar les estrelles del Calcio al Canal + per gaudir-les cada quinze dies al nostre estadi. Espanya era un país que creixia però que necessitava el convenciment propi i demostrar-ho al món. I sempre va ser el futbol un gran canal de difusió. De l’ingrés d’Espanya a la CEE fins a presentar Ronaldo amb honors al Camp Nou havien passat 10 anys. Els mateixos que tenia jo l’estiu en què encara no era conscient que 10 anys no eren res.

———————-
Carlos Caso Sarmentero
@KarlosRCDE