Temporada 97-98, el principi de la fi de la innocència

 

L’estiu en el que vaig complir 11 anys va ser un estiu de transició. Els anys de transició es guanyen el respecte dels altres anys amb el pas dels temps. En el seu moment, i sense la perspectiva d’aquest, poden passar simplement per insulsos. Va ser el meu darrer curs a la Primària (6è) i l’últim en el que el campió de la Copa del Rei jugaria la Recopa l’any següent. Per a més inri, la UEFA es treia del barret una novetat: la Intertoto, l’últim bitllet de tren disponible perquè els més ressagats poguessin continuar d’Erasmus per Europa. Any de transició, deia, i de mudances: el meu Espanyol empenyia les maletes escales amunt de Montjuïc mentre estrenyia les dents i empassava saliva deixant enrere, a Sarrià, el silenci eixordador que es va produir al cor dels pericos després de la demolició de la que sempre va ser casa seva.

 

 

Els éssers humans, especialment els futbolers, ens movem més per les expectatives que per les realitats, la mateixa raó per la que fracassen els matrimonis. Per això, ningú millor que una criatura d’11 anys, en un mes de juny de 1997 en el que es va publicar el primer exemplar de Harry Potter, per a comprendre la màgia del mercat de fitxatges. Tant és de quin equip sigui el xaval: conserva la innocència d’una motxilla gairebé sense pes i atresora l’entusiasme de les victòries pendents que creu que el destí li deu. Encara en l’era pre-internet, qualsevol fitxatge brasiler, argentí o de l’antiga Iugoslàvia convidava a somiar amb grans fites. Almenys, fins que la pilota comencés a rodar.

L’estiu del 97 va significar la marxa de Ronaldo a l’Inter, la consolidació de la fama eterna del Núñez pesseter i l’afront del Barça al Dépor, al que li va arrabassar Rivaldo a última hora. Un nefast partit de prèvia de Champions dels de Van Gaal a Letònia davant l’Skonto de Riga, va encendre totes les alarmes al Camp Nou. A brasiler mort, brasiler posat. I és que el Brasil era més Brasil que mai i el centre gravitatori del futbol mundial. Guanyarien aquell mateix estiu la seva cinquena Copa Amèrica, Denílson començaria a ser el nou gran objecte de desig dels grans clubs europeus i Roberto Carlos li mostraria al món, mitjançant la seva famosa bomba intel·ligent a la Confederacions, que, si algun planeta podia qüestionar les lleis de la física, aquest planeta era el carioca.

 

 

També va ser l’estiu en el que ETA va segrestar i assassinar Miguel Ángel Blanco i en el que Lady Di va morir en aquell accident de trànsit a París. A més de conviure amb la mort en la seva versió més mediàtica, els nens prepúbers d’Espanya, la reserva espiritual d’Occident i el regne cristià que va evangelitzar Amèrica, vam assistir al boom del Viagra com a fenomen social i a l’incipient debat entorn de l’eutanàsia arran de la mort de Ramón Sampedro. El país al que encara no coneixíem estava canviant.

1998 va suposar per a Bilbao el subcampionat de Lliga sota el lideratge del “machote” Luis Fernández, un basc de Tarifa. Perquè ja saben que els bascos neixen on volen o poden. Fou el mateix any del centenari del club i el mateix any en què la capital biscaïna va inaugurar el Museu Guggenheim. També va suposar l’extrapolació del conflicte basc i el terrorisme etarra al món del futbol, que, innocentment, crèiem a resguard de totes aquestes merdes pròpies dels adults: Aitor Zabaleta seria apunyalat per radicals neonazis de l’Atlètic de Madrid en els limítrofs del Calderón abans d’un partit davant la Reial Societat, contaminant l’esport que més estimàvem i arrencant-nos diversos grapats de candidesa.

 

 

Aquest últim paràgraf se’l poden estalviar, amics lectors, si no volen spoilers, si saben entrar a la Wikipedia, ja tenien ús de raó a la primavera de 1998 o no volen vostès veure els paral·lelismes amb el succeït recentment: El Barça guanyaria el doblet traient-li 21 punts al Madrid, que va ser un desastre a la Lliga. Un desastre a la Lliga i campió d’Europa 32 anys després davant d’una de les grans favorites del torneig, la Juventus de Torí. Veuen com podien haver-s’ho estalviat?

 

 

————–
Carlos Caso @KarlosRCDE