FC Barcelona Real Sociedad final de Copa al Sardinero

La triple final de Copa de 1928 al Sardinero entre el FC Barcelona i la Real Sociedad

Nadie, nadie se olvida, no, nadie, nadie, nadie. (Rafael Alberti)

Ja fa 91 anys de la final de Copa més èpica que el Barça ha jugat mai. El Barça i la Real Sociedad van jugar la final de la Copa d’Espanya i no va ser una final qualsevol. En van ser tres de finals disputades a El Sardinero de Santander, perquè els dos primers partits van finalitzar en empat i en aquell llavors no existien les tandes de penals, pel que va ser necessari realitzar un tercer partit de desempat. Com diuen les cròniques, van ser tres partits homèrics, plens d’èpica, que van transcendir més enllà de l’esport i que van ser generadors d’herois llegendaris, de poesia i música de dimensió planetària, que els va immortalitzar eternament.

Alineació FC Barcelona durant el primer partit FC Barcelona contra la Real Sociedad, amb resultat d’1-1 (20-5-1928)

1 Platko                               
2 Walter                               
3 Mas                               
4 Guzmán                               
5 Castillo                               
6 Carulla                               
7 Piera                               
8 Sastre                               
9 Samitier (1)                               
10 Arocha                               
11 Parera
Entrenador Romà Forns

Alineació FC Barcelona durant el segon partit FC Barcelona contra la Real Sociedad, amb resultat d’1-1 (22-5-1928)

1 Llorens
2 Walter
3 Mas
4 Guzmán
5 Carulla
6 Bosch
7 Piera (1)
8 Sastre
9 Samitier
10 Arocha
11 Sagi-Barba
Entrenador Romà Forns

Alineació FC Barcelona durant el tercer partit FC Barcelona contra la Real Sociedad, amb resultat de 3-1 (29-6-1928)

1 Llorens
2 Walter
3 Mas
4 Guzmán
5 Castillo
6 Carulla
7 Piera
8 Sastre (1)
9 Samitier (1)
10 Arocha (1)
11 Sagi-Barba
Entrenador Romà Forns

La llegenda es va començar a gestar durant el primer partit, quan el porter hongarès del Barça Franz Platko, fent gala d’una gran valentia, es va jugar el físic per aturar una jugada de gol, en la que va rebre al cap l’impacte de la bota d’un jugador rival. El cop va ser molt fort i li va provocar una ferida que va ensangonar el seu cap i samarreta. Després d’uns quants punts de sutura va tornar al camp, amb el cap embenat, a defensar la porteria blaugrana.

 

 

Entre el públic hi havia dos personatges singulars, el poeta gadità Rafael Alberti, membre destacat de l’anomenada generació del 27, i Carlos Gardel, el cantant més gran de tangos que mai hi ha hagut. El poeta Alberti impressionat per la força del primer partit i per la capacitat de sofriment de Platko, li va dedicar al porter hongarès una oda, que probablement és el més gran homenatge que un poeta ha dedicat a un futbolista. Alberti es va posicionar obertament al costat de l’equip blaugrana, probablement per allò que molts anys després va dir Menotti: “El Barça es el equipo de los republicanos españoles”.

 

 

El mític cantant Carlos Gardel era un bon aficionat al futbol i amic i admirador del capità del Barça, en Josep Samitier, el barceloní del carrer Urgell, el meu d’infància i joventut. Gardel va visitar en Platko a l’hospital, i va dedicar un tango al gran Samitier, en el que Gardel diu allò tant bonic de “no te olvides bravo Sami, valeroso capitán, que los buenos argentinos te recuerdan con afán, pues dejaste en el Plata simpatías por doquier, capitán del Barcelona, caballero Samitier”. Jo les vaig escoltar atentament per primera vegada dels llavis del meu avi, gran barcelonista i declarat admirador d’en Gardel.

Em resulta impossible no emocionar-me en recordar aquestes últimes cinc paraules de la veu de l’avi Pau que sempre m’explicava contes de futbol i en Semi (així li deia ell) era un dels herois principals. Gardel va mantenir amistat amb molts jugadors blaugranes i quan el Barça visita Buenos Aires mai falten flors a la tomba de l’inoblidable Gardel. Sembla que hi hagi com un fil de continuïtat entre l’Argentina i el Barça: de Gardel a Samitier, de Menotti a Messi.

 

No ens oblidarem mai de vosaltres, herois de les llegendes blaugranes.

Oda a Platko. Rafael Alberti (1928)

Ni el mar,
que frente a ti saltaba sin poder defenderte.
Ni la lluvia. Ni el viento, que era el que más rugía.
Ni el mar, ni el viento, Platko,
rubio Platko de sangre,
guardameta en el polvo,
pararrayos.
No nadie, nadie, nadie.
Camisetas azules y blancas, sobre el aire.
Camisetas reales,
contrarias, contra ti, volando y arrastrándote.
PlatkoPlatko lejano,
rubio Platko tronchado,
tigre ardiente en la yerba de otro país.
¡ Tú, llave, Platko, tu llave rota,
llave áurea caída ante el pórtico áureo !
No nadie, nadie, nadie,
nadie se olvida, Platko.
Volvió su espalda al cielo.
Camisetas azules y granas flamearon,
apagadas sin viento.
El mar, vueltos los ojos,
se tumbó y nada dijo.
Sangrando en los ojales,
sangrando por ti, Platko,
por ti, sangre de Hungría,
sin tu sangre, tu impulso, tu parada, tu salto
temieron las insignias.
No nadie, Platko, nadie,
nadie se olvida.
Fue la vuelta del mar.
Fueron diez rápidas banderas
incendiadas sin freno.
Fue la vuelta del viento.
La vuelta al corazón de la esperanza.
Fue tu vuelta.
Azul heroico y grana,
mando el aire en las venas.
Alas, alas celestes y blancas,
rotas alas, combatidas, sin plumas,
escalaron la yerba.
Y el aire tuvo piernas,
tronco, brazos, cabeza.
¡Y todo por ti, Platko,
rubio Platko de Hungría !
Y en tu honor, por tu vuelta,
porqué volviste el pulso perdido a la pelea,
en el arco contrario al viento abrió una brecha.
Nadie, nadie se olvida.
El cielo, el mar, la lluvia lo recuerdan.
Las insignias.
Las doradas insignias, flores de los ojales,
cerradas, por ti abiertas.
No nadie, nadie, nadie,
nadie se olvida, Platko.
Ni el final: tu salida,
oso rubio de sangre,
desmayada bandera en hombros por el campo.
¡ Oh, PlatkoPlatkoPlatko
tú, tan lejos de Hungría !
Que mar hubiera sido capaz de no llorarte ?
Nadie, nadie se olvida,
no, nadie, nadie, nadie.

Les tres últimes estrofes, ens porten passades les dècades a les llàgrimes dels barcelonistes que les coneixem per la transmissió oral de la nostra gent gran. Els joves, en general, no coneixen el tema, però és funció inequívoca del club mantenir la flama en la tomba dels nostres soldats ben coneguts. Com deia el gran André Malraux, “els mites no ens criden a la raó sinó a la complicitat”. Jo em declaro culpable absolut de complicitat.

———————
Manel Montoliu Bargalló