USA 94, el Mundial de les nostres vides

 

Per les samarretes fluorescents de Campos, per la cueta inquieta de Baggio, pel somriure de Romario jugant al costat de Bebeto, pel taronja intens d’Holanda reflectit en les genialitats de Bergkamp, per les últimes bogeries de Maradona al costat del Cani amb el beneplacit de Batigol, pel somni bulgar capitanejat per Hristo Stoichkov, per les rastes de Larsson, per les turmelleres de Gica Hagi, pels rinxols de Valderrama, per l’espectacular indumentària Adidas de l’Alemanya unificada de Klinsmann, Völler i Matthäus, per la carrera imparable de superació personal d’Owairan, per la furia del Diablo Echeverry, per la barbeta de Lalas, per les tombarelles d’Hugo Sánchez, pel primer vol de les àguiles verdes capitanejades per Amunike, per l’olfacte golejador de Chapuisat, pels balls de l’avi Roger Milla al pal de córner, per la “masterclass” de Michel Preud’homme sota pals, per les males arts de Roy Keane, pel talent suec de la tripleta Dahlin-Brolin-Blomqvist, per l’injust broll de sang de Luis Enrique, pels gols del tsar golejador Salenko, i fins i tot per veure el millor suplent sense minuts que mai ha tingut un Mundial, el naixement d’un mite, Ronaldo Luis Nazário de Lima.

Per tot això i més, considerem rotundament i de forma definitiva que el Mundial de les nostres vides és el que es va disputar als Estats Units un estiu molt calorós de l’any 1994.

 

 

Les seleccions protagonistes

Les eliminatòries per a accedir al Mundial dels Estats Units de 1994 van tenir rècord de participació: 144 països inscrits, dels quals només 24 tindrien representació a la fase final. Va ser la primera Copa del Món posterior a la dissolució de l’URSS i del Bloc de l’Est. A les eliminatòries van participar Rússia i els tres països del Bàltic (Estònia, Letònia i Lituània), a diferència d’Ucraïna, Bielorússia i Moldàvia que tenien seleccions afiliades a la FIFA, però que no van completar a temps la paperassa d’inscripció a la competició.

Va ser també el retorn d’Alemanya com a selecció única, després de guanyar la Copa del Món quatre anys abans a Itàlia, com a Alemanya Federal, davant l’Argentina d’un Maradona jugant amb un turmell destrossat. El combinat germànic competia com a país reunificat entre la part occidental (Alemanya Federal) i l’oriental (Alemanya Democràtica) des que se separessin el 1949.

Finalment el quadre de seleccions que van tenir l’oportunitat de competir pel títol estava format per: Alemanya, Bulgària, Grècia, Noruega, Aràbia Saudita, Camerun, República d’Irlanda, Països Baixos, Argentina, Colòmbia, Itàlia, Romania, Bèlgica, Corea del Sud, Marroc, Rússia, Bolívia, Espanya, Mèxic, Suècia, Brasil, Estats Units, Nigèria i Suïssa.

Sonades foren les absències de la França de Cantona, Papin i Ginola; la Dinamarca post guanyadora de la Euro 92 amb els germans Laudrup tornant a competir junts; i l’Anglaterra d’Alan Shearer i Paul Gascoine, entre altres seleccions.

 

 

L’escenari i l’atrezzo del Mundial del màrqueting

Fins a la data, la Copa del Món dels Estats Units, és la que més assistents ha reunit, amb un total de 3.587.538 persones. Qui sap si va ser per veure la mascota del torneig Striker, o per la capacitat d’hipnosi de la mítica Adidas Questra sobrevolant els circulars mantells verds americans. De ben segur que no va ser per escoltar el nou himne oficial de la FIFA en la cerimònia prèvia dels partits.

A USA 94 es penalitzà per primer cop la cessió al porter, que no podia agafar la pilota amb la mà quan la passada venia d’un company d’equip, i s’aplicà un canvi en la normativa del fora de joc. Les substitucions permeses per cada equip eren encara dues (a excepció que el tercer fos el porter), en lloc de 3, numericament al revés del sistema de puntuació dels partits guanyats. Una altra de les novetats va ser a l’aparició de l’àrea tècnica per als entrenadors.

Aquesta Copa del Món encara avui en dia és coneguda com la del màrqueting, i s’interpreta per gran part dels afeccionats com la primera pedra de la modernització del futbol.

I no ens oblidem dels cops de calor que van haver de suportar els jugadors, que van ser immortalitzats amb les famoses fotos d’ampolles envoltant el terrer de joc. Per exemple a l’Alemanya-Corea de Sud del 27 juny a l’estadi Cotton Bowl de Dallas el termòmetre va arribar a marcar 46 graus!

 

 

La deliciosa fase de grups

En el grup A la gran sorpresa va ser la classificació dels amfitrions a mans de Bora Milutinovic. Romania va liderar el grup amb dues victòries i tot i ser golejada en el segon partit davant una sorprenent Suïssa. La gran decepció del torneig va ser Colòmbia que tot i presentar un equip plagat de superestrelles, només va poder guanyar l’intranscendent últim partit davant els suïssos.

 

 

En el grup B Brasil guanyava jugant a mig gas amb Carlos Alberto Parreira apostant per un trivot defensiu conformat per Mazinho, Dunga i Mauro Silva, i una dupla atacant de somni amb Bebeto i Romario en plena sintonia. Suècia va aconseguir la segona plaça després d’una victòria i dos empats, mentre que Rússia i Camerun es quedaven fora, tot i tenir a dos dels davanters més potents de la competició. Els russos van golejar 6-1 als africans en un partit històric per Salenko que va marcar 5 gols. Històric també va ser el gol del camerunès Roger Milla, que es va convertir en aquell moment en el jugador més veterà (42 anys) en poder jugar i marcar en una fase final de la Copa del Món.

 

Roger Milla USA 94

 

Pel que fa al grup C Espanya començava ensopegant amb una rocosa Corea de Sud (2-2) però recobrava vida després d’un altre empat davant Alemanya (1-1) amb golàs increïble del blaugrana Goikoetxea. La victòria davant la Bolívia de Xabier Azkargorta (1-3) classificava als espanyols a vuitens per darrere dels vigents Campions del Món, en part gràcies a un gran Caminero.

 

 

Argentina, Nigèria i Bulgària van acabar empatant a 6 punts en un igualat grup D. Els argentins arribaven com una de les seleccions favorites després del retorn de Diego Armando Maradona, Caniggia i altres grans jugadors com Redondo, Batistuta o Simeone. El 28 de juny la FIFA informava el polèmic i controvertit positiu de Maradona per efedrina en el control antidopatge, curiosament amb uns nivells molt per sota del que avui en dia està prohibit. La prova es va realitzar després del partit davant Nigèria i Maradona seria expulsat del Mundial pel seu propi país.

 

 

El grup E també va estar igualat amb les quatre seleccions empatades a 4 punts. Itàlia va començar perdent davant d’una competitiva Irlanda (0-1) però va aconseguir una plaça a vuitens després de la victòria per la mínima davant Noruega (1-0), i l’empat davant Mèxic en l’última jornada (1-1). Els asteques i els irlandesos també van avançar de ronda. Noruega es va quedar fora per tenir un gol menys a favor.

 

 

En el grup F la sorpresa va ser l’Aràbia Saudita de Saeed Al-Owairan, que va començar perdent davant dels Països Baixos però va acabar primera de grup després de vèncer al Marroc de Naybet i Hadji (2-1) i Bèlgica (0-1). Per al rècord quedarà el gol del mateix Owairan, que va traspassar tot el camp esprintant i regatejant a quatre belgues abans de marcar un golàs. Holanda i Bèlgica van acompanyar els saudites a la següent ronda.

 

 

El camí fins a la final de la fatídica tanda de penals

Els vuitens de final acabarien amb la classificació sorprenent de Romania que va derrotar a una Argentina totalment descomposada pel cas Maradona, i amb un Gica Hagi capaç de tot al costat d’un determinant Dumitrescu, autor de dos gols. Suècia va imposar la lògica davant d’Aràbia Saudita gràcies al resolutiu Kennet Andersson; Bergkamp i De Jonk classificarien a Holanda deixant enrere a Irlanda; Brasil acabaria amb el somni americà per la mínima amb un gol que escenificava el matrimoni Romario-Bebeto a la davantera; Bulgària va superar a Mèxic a la tanda de penals; i Klinsmann i Völler (2) van certificar el triomf dels teutons enfront dels belgues. Espanya va esborrar del mapa als suïssos 3-0 amb un gran plantejament de Javier Clemente; i Nigèria es quedà a un pas d’eliminar a la Itàlia de Baggio i companyia, però Amunike, Okocha, Yekini, Amokachi i Finidi no foren suficient per a fer volar més alt a les àguiles verdes.

 

 

Els quarts de final van ser inoblidables pels espanyols, amb el cop de colze de Tassoti destrossant el nas de Luis Enrique, que acabaria plorant i sangrant desesperadament sense veure com ni tan sols l’àrbitre xiulés falta. 2-1 per als italians gràcies a la definició dels Baggio i la inoperància de Salinas.

 

 

Romania i Suècia s’ho jugarien tot als penals, amb triomf dels suecs gràcies a un immens Thomas Ravelli a la tanda de penals. Holanda seria superada per 2-3 pels brasilers amb gol final de Branco, i mítica la celebració del gol de Bebeto amb aquest al costat de Mazinho i Romario ballant fent veure que bressolaven un nen petit.

 

 

La gran sorpresa va ser la victòria dels bulgars davant dels alemanys capitanejats per Matthäus, el qual obriria el marcador de penal, però Stoichkov de falta directa i Letchkov en només 15 minuts faríen realitat el somni bulgar.

A semifinals Brasil necessitaria 80 minuts i un gol de Romario per a batre a una esplèndida Suècia que enamorava pel seu talent. Mentre que Bulgaria, ara sí, cauria davant d’Itàlia al Giants Stadium de Nova York per 1-2, Stoichkov i Roberto Baggio es repartiríen el protagonisme golejador d’una jornada de futbol espectacular.

 

 

En el partit per al tercer i quart lloc Suècia aplastaria a Bulgaria per 4-0, i a la gran final tot s’acabaria decidint als penals. Arrigo Sacchi apostaria pel catenaccio més rocós tot i haver recuperat a Franco Baresi, i haver pogut alinear a un Roberto Baggio encara amb molèsties i molest amb el joc de l’equip. El marcador durant els 90 minuts i la pròrroga acabaria amb un 0-0 per primer cop en la història de les finals dels Mundials. Roberto Baggio va obtenir tota la responsabilitat en l’últim llençament a la tanda de penals, i va acabar enviant la pilota als núvols, convertint així a Brasil en campiona del món per quarta vegada en la seva història al Rose Bowl de Los Ángeles davant de 94.194 espectadors.

 

 

Conseqüències i dades finals

El futbolista rus Oleg Salenko seria la Bota d’Or el torneig en marcar sis gols, tots ells en la fase de grups. Els seus cinc gols en un mateix partit contra Camerun són pura història dels Mundials. Hristo Stoichkov va ser Bota de Plata, també amb sis dianes, però el búlgar els va aconseguir en més partits, ja que la seva selecció va quedar en quart lloc en aquest Mundial. El suec Andersson, l’alemany Klismann, Romario i Roberto Baggio, tots ells, van marcar cinc gols.

A més, Romario va ser elegit Pilota d’Or en aquest Mundial (per davant de Baggio i Stoichkov respectivament), l’holandès Marc Overmas el millor jugador jove, i Michel Preud’homme va ser escollit Premi Yashin, com el millor porter d’aquest Mundial. A més del triomf, el Brasil va aconseguir també el premi “Fair Play” que li va concedir la FIFA per joc net.

 

 

El país amfitrió va accedir a vuitens de final, en detriment de Colòmbia que va quedar fora per només un punt. El partit entre els Estats Units i el país cafeter va acabar amb victòria per als locals per 2-1 i les esperances dels sud-americans d’accedir a la següent fase per terra. Les tristes conseqüències d’aquella derrota les pagà Andrés Escobar assassinat uns anys després per una baralla relacionada amb el seu gol en pròpia porta.

Es van marcar 141 gols, davant d’una assistència mitja de 68.991 espectadors en 9 ciutats i estadis.

L’Associació de Futbol Argentí, per mitjà del seu president Julio Humberto Grondona, va decidir expulsar “El Pelusa” de la selecció per por que la FIFA decidís fer fora Argentina del Mundial. La FIFA a més va sancionar amb 15 mesos de suspensió al jugador argentí pel seu positiu. Encara avui en dia existeixen dubtes del que va passar de veritat, i la sospita de la jugada bruta de la FIFA segueix sobre la taula, i és que els maradonians no obliden el plor de Diego i la seva cèlebre frase “Em van tallar les cames”.

 

 

L’únic que se sap amb certesa és que un integrant del seu staff va comprar a la farmàcia Walgreens un energitzant de venda lliure, per tant insospitable com a estimulant prohibit, de la marca Ripped. Però el tal Ripped tenia dues variants: Fuel o Fast. La diferència també estava en l’envàs, un tenia fons negre amb lletres vermelles i l’altre a l’inrevés, fons vermell amb lletres negres i grogues. Va ser tan enorme l’escàndol mundial que la WADA (World Anti-Doping Agency) va començar a funcionar oficialment el 1999, el primer cas que va estudiar per avaluar els canvis futurs va ser el Maradona doncs cridava l’atenció la quantitat de pseudoefedrina i els seus derivats trobada en la seva orina. I sorprenentment va arribar a la conclusió que la quantitat ingerida no era suficient per ser considerat dopatge, el que va alimentar la teoria del complot Havelange-Grondona per a treure’s del damunt a un personatge tant incòmode per ells com Maradona.