[Videojocs] “The Mission”: l’anunci de Nike… i el videojoc d’acció

 

Un equip de futbolistes d’elit comandats per Louis Van Gaal: Edgar Davids, Figo, Nwankwo Kanu, Andy Cole, Thierry Henry, Fabio Cannavaro, Pep Guardiola, Lilian Thuram i Dietmar Hamann; el robatori d’una pilota de tecnologia avançada i un exèrcit de robots-ninja. Un dels anuncis de Nike més famosos del final de mil·lenni va comptar amb una conversió a videojoc.

Tradicionalment, el cinema i les sèries es troben entre el material més susceptible de ser adaptat a videojoc, sovint amb l’objectiu d’aprofitar-hi l’èxit de l’original i oferir-ne un nou producte als fans. Prendre-hi com a inspiració un espot publicitari, en canvi, no resulta gens habitual (algú ha dit Pepsiman?). Tanmateix, la companyia francesa Microïds publicava l’any 2000 The Mission, basat en l’anunci homònim de l’empresa esportiva Nike.

Un grup de jugadors comandats per Louis Van Gaal té com a objectiu recuperar el baló Geo Merlin, actualment en possessió dels ninges, “les forces del mal del futbol”. El pla, infiltrar-se en el seu quarter general d’alta seguretat, esquivar-hi tota classe de trampes i fugir d’allí amb la preuada pilota.

 

 

D’aquesta trama, desenvolupada en televisió durant minut i mig, naix el joc The Mission, definit com a “una aventura de futbol en què tot és acció” en la mateixa portada. Fou publicat per a la primera PlayStation i només a territori europeu.

D’entrada, aquest títol ens permet controlar dos futbolistes alhora, d’entre un total de nou. Hi trobem Edgar Davids, Figo, Nwankwo Kanu, Andy Cole, Thierry Henry, Fabio Cannavaro, Pep Guardiola, Lilian Thuram i Dietmar Hamann, cadascun amb habilitats i estadístiques distintives. En el mode individual, canviarem entre un i altre mitjançant una tecla, però també s’hi admet joc cooperatiu per a dues persones (sens dubte, l’opció més aconsellable).

Pel que fa a l’estructura del joc, consta de cinc fases, amb quatre pantalles cadascuna. L’objectiu canvia d’un nivell a un altre, des de la resolució de trencaclosques a la superació d’obstacles, però sempre amb un factor comú: els combats contra soldats enemics. Cada fase acaba amb un enfrontament, més important que els anteriors, fins a arribar-hi a vèncer el líder ninja, Uri.

A pesar de l’aparent barreja de gèneres de què es parla a la portada, The Mission és, en essència, un beat’em up. En comptes de colps de puny i puntades de peu, els ninges han de ser derrotats… amb pilotades. Fent ús d’una barra de potència, l’usuari ha d’intentar carregar el xut mentre esquiva els atacs dels soldats, que van des de simples placatges a boles de foc. Si la pilota cau a les mans dels enemics, la retindran fins que la recuperem amb una entrada per terra (l’únic atac físic que els resta vitalitat). Si no ho fem, la vida dels nostres personatges minvarà i s’acabarà la partida.

 

 

Aquest original sistema de combat no es troba, desgraciadament, exempt de problemes. El control no sempre hi respon de forma adequada i en força ocasions l’acció hi esdevé caos. Tampoc hi ajuda la disposició de botons, que afegeix major dificultat a la realització dels moviments especials. Per si no fos prou, i per culpa d’una intel·ligència artificial no massa treballada, resulta habitual que el futbolista controlat per la CPU es col·loqui estratègicament entre el nostre jugador i l’enemic, interceptant-hi així bona part de les rematades (recomanem de nou el mode cooperatiu per a evitar-ho). Un altre defecte de l’IA consisteix a atacar sempre el personatge controlat per l’usuari, encara que no tinga la possessió de l’esfèric.

Amb els trencaclosques, que també es resolen mitjançant la pilota, la mateixa cançó: a més de resultar poc intuïtius, la cosa es complica més encara quan toca executar-ne la solució amb el comandament, ja que l’estranya física del baló i l’esmentat control hi posen traves addicionals per a superar-los. Una situació que es reprodueix a l’hora d’esquivar els obstacles presents als escenaris, com ara rajos làser o columnes de foc.

Finalment, s’ha de destacar que l’obra de Microïds replica l’estètica futurista de l’anunci i els esdeveniments que hi succeeixen amb encert. Però a l’hora d’omplir un total de vint nivells, el seu disseny i arquitectura cauen en la monotonia al cap de poc temps i la sensació de farcit és constant. La música, extreta també de l’espot, s’hi repeteix fins a l’extenuació i les frases pronunciades per Van Gaal que l’acompanyen… són gracioses fins a cert punt.

Amb tot, i tenint en compte que la idea d’adaptar un anunci a videojoc potser no siga la millor, el resultat final de The Mission és encara pitjor del que se’n podria esperar. Sempre quedarà com una de les curiositats més amagades de l’extens catàleg de PlayStation, però també com un dels seus títols més mediocres.

 

————-
David Pedrós